Buscador de libros
Busqueda avanzada
Primer capítulo / Extracto
- N° páginas : 272
- Medidas: 210 x 130 mm.
- Peso: gr
- Encuadernación: Carton‚
CAP AL FAR (2ªED) WOOLF, VIRGINIA
«Aquest és, sens dubte, el millor dels meus llibres» (Virginia Woolf)
¿Quieres comprar este libro? Busca tu librería más cercana
Sinopsis
Considerada la millor obra de Virginia Woolf, Cap al far és, juntament amb l’Ulisses de Joyce i la Recerca de Proust, una de les novel·les cabdals de la modernitat literària. Escrit amb un estil marcat per la introspecció psicològica i amb una estructura polifònica, aquest clàssic indiscutible retrata tres moments diferents dels estius que la família Ramsay passa a l’illa escocesa de Skye, entre 1910 i 1920, per oferir una reflexió sobre la complexitat de les relacions humanes, la naturalesa de l’art, el paper de la dona dins de la família, la càrrega mental o la subjectivitat de l’individu. En aquesta traducció, que compta amb un pròleg de la poeta Maria Callís, Xavier Pàmies ha sabut traslladar com ningú el torrent de pensament que caracteritza l’estil d’una de les grans escriptores del segle XX.
El libro en los medios
Los libros que este verano puedes llevarte en la maleta
De siempre, para siempre Los últimos meses, se agolpan las publicaciones de obra de Virginia Woolf –sus derechos son ahora de dominio público– e incluso se duplican títulos: la Bernat Metge publica Cap al far, mientras que La Temerària recupera el mismo libro con la versión más conocida del título, Al far.
El català no té por de Virginia Woolf
Es publiquen noves edicions en català dels diaris d"una de les veus literàries més importants del segle XX Virginia Woolf segueix despertant interès. Vuit dècades després de la seva mort, han arribat a les llibreries dues edicions diferents dels seus diaris personals. I en català. Publicades per Club Editor i Viena Edicions, els dos reculls permeten endinsar-se en la intimitat i la vida quotidiana de l’escriptora britànica, una de les veus literàries més importants de tot el segle XX. La seva relació amb l’escriptura, els seus cercles socials, la vida interior del seu particular matrimoni i les seves famoses crisis psicològiques desfilen per unes pàgines plenes d’intel·ligència i de valor literari. Vuit dècades després de la seva mort, han arribat a les llibreries dues edicions diferents en català dels diaris personals de Virginia Woolf La publicació dels diaris en català se suma a altres edicions de les seves obres, que han estat reeditades i tornades a traduir durant aquest any. El tret de sortida és que des del març s’han alliberat els drets de traducció de la seva obra. Però les circumstàncies materials favorables també coincideixen amb un repunt d’interès per l’autora londinenca per part de les noves generacions. Woolf, convertida en icona feminista gràcies a Una cambra pròpia, segueix conquerint la vigència literària a cop de geni creatiu, voluntat d’experimentar als seus llibres i el desig de buscar sempre una identitat pròpia. per TaboolaEnllaços Patrocinats Et pot agradar Este T-Roc es tu nuevo Volkswagen T-Roc Volkswagen Letícia clava una empenta al seu guardaespatlles: "quita coñ...". El vídeo fa pena El Nacional.cat Una infància traumàtica Nascuda com a Virginia Stephen el 1882 a Londres, l’escriptora va créixer en una família d’eminents victorians de classe mitjana acomodada. De petita va rebre l’herència intel·lectual de la classe aristocràtica britànica de finals del s. XIX i de seguida descobriria el gust per la lectura i l’escriptura a la biblioteca familiar. Però malgrat l’aparença de confort, Virginia va tenir una infància traumàtica entorn de la qual girarien les freqüents crisis anímiques que la van afectar com a adulta. La mort de la seva mare quan ella tenia tretze anys la va conduir a un primer intent de suïcidi. Replicaria la temptativa el 1941, llançant-se al riu Ouse per posar, llavors sí, fi a la seva vida. De petita va rebre l’herència intel·lectual de la classe aristocràtica britànica de finals del s. XIX i de seguida descobriria el gust per la lectura i l’escriptura a la biblioteca familiar Avui també sabem per la tasca dels seus biògrafs que Woolf molt probablement va patir durant anys abusos per part dels seus germanastres i que van ser decisius a l’hora de construir la seva particular relació tant amb els homes com amb el sexe. Tot i que es va casar amb l’economista i historiador Leonard Woolf – “un jueu sense ni cinc”, segons les seves paraules– la seva relació va tenir rarament un component físic. I Virginia, que manifestava obertament la seva desconfiança cap als homes, va viure relacions amoroses amb dones. La més important, amb la també escriptora Vita Sackville-West, que va inspirar Orlando, una de les millors novel·les de Woolf, i una figura que desfila precisament per les pàgines dels diaris. DiarisWoolf Els Diaris de Virgina Woolf publicats per Club Editor Els diaris, una finestra quotidiana Malgrat els períodes depressius, Woolf va mantenir la seva productivitat literària amb poques interrupcions fins a la seva mort. En formen part les seves grans novel·les, com Al far o La senyora Dalloway, les crítiques literàries i també els diaris, que va començar a escriure l’any 1915, quan ja era una dona adulta i casada. Els inspiraven sobretot tres objectius: acumular material per a una futura autobiografia, disciplinar-se com a escriptora i recollir les seves inquietuds artístiques i les relacions amb l’entorn del cercle de Bloomsbury. Els ompliria amb una freqüència regular, vessant-hi des de reflexions literàries a anotacions sobre temes menys transcendents. Els seus diaris inspiraven sobretot tres objectius: acumular material per a una futura autobiografia, disciplinar-se com a escriptora i recollir les seves inquietuds artístiques i les relacions amb l’entorn del cercle de Bloomsbury Les prop de tres dècades d’escriptura dels diaris permeten recórrer amb minuciositat la quotidianitat de l’autora, que explica amb detall les seves trobades socials, els passeigs i el seu ritme de treball. Il·lustren també el procés a través del qual l’escriptora incipient, que feia crítiques mal pagades a The Times, es convertiria en una de les figures centrals de la literatura anglesa del s. XX. Dels sis volums de 400 pàgines originals, les noves edicions les han reduït en una selecció feta amb criteris diferents. Club Editor publica un recull fet per l’escriptor Gonzalo Torné i traduït per Carlota Gurt, sota el títol Diaris. Aquest inclou el material més íntim i quotidià que el marit de Virginia, Leonard Woolf, va excloure en la selecció dels diaris publicada als anys seixanta del segle passat. Torné qualifica els textos sobre la quotidianitat de l’escriptora com a “valuosíssims” i assenyala que permeten il·luminar dos aspectes decisius: “les vacil·lacions de Virgínia i la seva relació amb col·legues i crítics”. Dels sis volums de 400 pàgines originals, les noves edicions les han reduït en una selecció feta amb criteris diferents L’objectiu, explica Torné, és buscar “aquells passatges més sucosos i evitar els menys treballats”. La selecció, presentada amb ordre cronològic, arriba als lectors amb la intenció que es pugui llegir com una novel·la. “Ella és una crítica magnífica i en els seus diaris aconsegueix cotes d’intel·ligència i sensibilitat gairebé intimidants”, destaca. La selecció, presentada amb ordre cronològic, arriba als lectors amb la intenció que es pugui llegir com una novel·la Precisament és la selecció del seu marit Leonard, que se centra sobretot en els comentaris i observacions literàries de Virginia, la que va publicar el juny passat l’editorial Viena sota el títol Diari d’una escriptora i amb traducció de Dolors Udina. S’hi apleguen els fragments en què Virginia parla de les lectures que feia, de la relació amb els seus escriptors contemporanis i les seves opinions sobre l’escriptura. diari duna escriptorabona Diari d"una escriptora , la versió de Viena Edicions dels dietaris de Virginia Woolf El cercle de Bloomsbury Qui també desfila per les pàgines dels textos són diverses personalitats de l’època amb qui Woolf mantenia amistat, com ara l’economista John Maynard Keynes, James Joyce o l’escriptor també britànic E.M. Forster, als quals l’autora sovint esmenta amb una inicial. Molts d’ells són components del cèlebre Bloomsbury Club, el cercle artístic i literari del qual el matrimoni Woolf va formar part. Crescut a través de les tertúlies que feien els dijous a la nit a Gordon Square, a Londres, es va convertir en un punt de reunió d’intel·lectuals liberals on les dones podien entrar, l’homosexualitat estava normalitzada i s’acontentaven de subvertir els estrictes cànons victorians de l’època. El Bloomsbury Club es va convertir en un punt de reunió d’intel·lectuals liberals on les dones podien entrar, l’homosexualitat estava normalitzada i s’acontentaven de subvertir els estrictes cànons victorians de l’època Els compromisos socials ocupaven una part important tant del temps de Woolf com dels seus maldecaps i no s’estalvia els comentaris esmolats en relació a algunes de les persones que freqüenta, com les seves crítiques a l’Ulisses de Joyce. Dels diaris també en traspuen les preocupacions econòmiques que la van acompanyar durant anys, malgrat l’herència econòmica familiar que havia rebut en vida, i que van afectar fins i tot Hogarth Press, l’editorial que havia engegat amb el seu marit el 1917 i que va estar a punt de fer fallida. Virginia Woolf ja parla català Coincidint amb l’alliberament dels drets de traducció de la seva obra, diverses editorials catalanes s’han llançat a reeditar diverses de les seves novel·les. N’és un exemple La Casa dels Clàssics, que recentment ha publicat Cap al far, amb una nova traducció de Xavier Pàmies i pròleg de Maria Callís Cabrera. La que Woolf considerava la seva millor novel·la, és un exemple impressionant i sofisticat de polifonia narrativa. S’afegeixen a l’aposta per l’autora d’altres segells, com La Magrana, que va reeditar el febrer passat La senyora Dalloway amb traducció també de Dolors Udina. O Cal Carré, que el març passat va publicar Entre els actes, l’última novel·la de l’autora, acabada poc abans de la seva mort, amb una nova traducció de Marta Pera Cucurell. Coincidint amb l’alliberament dels drets de traducció de la seva obra, diverses editorials catalanes s’han llançat a reeditar diverses de les seves novel·les Vuitanta-un anys després que Woolf es llancés al riu Ouse i posés fi a la seva vida, els seus llibres segueixen fascinant tant a lectors de generacions joves com a d’altres que la volen recuperar. Les reedicions publicades enguany són una oportunitat immillorable de descobrir una escriptora vitalista, que malgrat la seva fragilitat emocional i les seves inseguretats literàries i vitals, malda per a aconseguir la felicitat. I que viu i respira més enllà del mite tràgic. “Torno a la meva sensació de sempre: la nuesa com a columna vertebral de la meva existència”, escriuria als diaris.
94 Cap al far, de Virgina Woolf
Aquesta setmana a L"illa de Maians, presentat i dirigit per Bernat Dedéu, parlem del llibre "Cap al far", de Virginia Woolf. Ens acompanyen Marina Porras i Jaume C. Pons Alorda.
Unes vacances de cara al far
La Casa dels Clàssics publica a la col·lecció Bernat Metge Universal "Cap al far" de Virginia Woolf, amb traducció de Xavier Pàmies i pròleg de Maria Callís Aquest estiu vaig decidir endur-me Cap al far de vacances. Va ser alhora una bona i una mala tria. Mala, perquè al contrari del que transmet el personatge de Virginia Woolf que a vegades circula (sovint associat a Una cambra pròpia), les seves novel·les són experiments que requereixen atenció. Són els gestos i els objectes més petits els que contenen la informació rellevant, i això no sempre es capta en una lectura interrompuda entre banys i migdiades. Bona, perquè vaig passar les vacances a la platja, i el vaivé de les onades és la cadència perfecta per llegir aquesta novel·la. Com és habitual en Woolf, la veu narrativa és gairebé invisible, perquè entra i surt de les ments de tots els habitants de la casa d’estiueig de la família Ramsay d’una manera que recorda molt a l’anar i tornar del mar. I no només això: aquesta casa que no és només escenari sinó també protagonista de la segona part del llibre es troba a l’illa de Skye, a Escòcia, de manera que “el trencar monòton de les onades a la platja” és el baix continu de la novel·la. La lectura a ritme d’onada, però, no la van facilitar només les vacances sinó també la nova traducció de Xavier Pàmies a col·lecció Bernat Metge Universal, que actualitza i honora Virginia Woolf. Virginia Woolf Cap al far és una novel·la amb tres parts molt diferenciades. La primera i la tercera, separades per deu anys, són les més reconeixibles de Woolf si heu llegit La senyora Dalloway, perquè continua i consolida els experiments que va començar allà. De fet, ella mateixa va considerar Cap al far la seva novel·la preferida per ser “més lliure i més subtil” que La senyora Dalloway. Ho diu a Diari d’una escriptora (Viena), la selecció dels seus diaris que va publicar Leonard Woolf poc després de la mort de la seva dona. La tria del marit va ser temàtica: va ajuntar tots els fragments sobre escriptura, de manera que aquest llibre és una bona cara B per tenir al costat en la lectura de qualsevol de les novel·les. Virginia Woolf considera Cap al far millor que La senyora Dalloway perquè, quan l’escriu, s’adona que ha aconseguit uns fonaments sobre els quals, a partir d’ara, hi podrà construir el que vulgui. L’excusa de la novel·la, com passa a La senyora Dalloway, la conté la primera frase: el desig d’anar al far del petit dels vuit fills del matrimoni Ramsay es veu trucat quan el pare afirma que no farà bon temps. És a partir d’aquest comentari aparentment insignificant que s’engega la maquinària i comencem a seguir les obsessions dels personatges. La dedicació de la senyora Ramsay a preservar la convenció alimentant la dignitat dels homes i l’encís del matrimoni (sense perdre ni un bri d’intel·ligència). La preocupació del senyor Ramsay amb la permanència de la seva obra filosòfica, o l’egolatria i la misogínia de Charles Tansley. I també els dilemes de Lily Briscoe, un dels personatges més interessants de la novel·la, que s’ha dit més d’un cop que és l’alter ego de l’autora. Ella és artista i observant de prop el comportament de la senyora Ramsay i dels homes intel·lectuals del seu voltant es qüestiona quin és el seu paper com a dona artista (i soltera) en la societat. És a dir, si l’art és suficient per redimir-la del paper de submissió al qual l’obliga la convenció. Però no només això. Del seu cap surten els passatges més lluminosos de la novel·la, quan es pregunta com atrapar la realitat a través del seu art. En aquesta novel·la hi ha digressions sobre l’art i observem de passada els estralls de la Primera Guerra Mundial. També hi apareixen els debats la novel·la moderna, i el paper del poder davant un procés de dol familiar. Però, com sempre en Woolf, els temes mai no són tan importants com el que evoca a partir de la tècnica: el temps i la relativitat amb què l’habitem amb la memòria. Això s’observa bé a la segona part, la més lírica de totes, quan el pas del temps s’accelera i, a partir de les escomeses del vent sobre la casa, ara protagonista, veiem discórrer deu anys. Els fets rellevants (les morts d’alguns membres de la família) passen a un segon pla i s’anuncien entre parèntesis, mentre que la veu narrativa centra la seva atenció el deteriorament de la casa familiar –Maria Callís al pròleg ho compara amb l’envelliment de la casa dels Valldaura . I, quan, a la tercera part, torna acostar el focus i reprèn els fils de la primera, el viatge al far i el quadre de Lily Briscoe, aquests tenen un color diferent. Si busqueu articles i ressenyes sobre Cap al far, de seguida trobareu notes de relectura (aquí, per exemple, una de Margaret Atwood). Això passa perquè és una novel·la difícil i encisadora, que convida a anar-la recuperant per captar-ne les subtileses però també els canvis en la lectura a través del temps. Ho diu (pensa) Lily Briscoe: “tot està en funció, doncs, va pensar la Lily Briscoe mentre mirava el mar quasi sense ni una taca, d’un blau tan amorós que semblava que les veles i els núvols hi estiguessin encastats, tot està en funció de la distància, de si tenim les persones a prop o lluny”. Caldrà tornar al far l’estiu que ve.
5 LLIBRES PER A L’ESTIU
CAP AL FAR VIRGINIA WOOLF És una de les millors novel·les d’una de les millors escriptores que va donar el segle XX. És encertar-la de ple. És deixar-se portar per unes frases com qui es deixa portar per les ones en plena travessia. Ningú com Woolf sap moure grups de gent (i vents i brises com si fossin persones!), fer-los entrar i sortir de les habitacions i dels jardins i que aquestes accions contribueixin a descriure el que passa per dins d’aquestes persones. Ningú vincla la frase al llarg de les línies fins a aturar-la al final del paràgraf com qui passeja un gosset enjogassat per aturar-lo al final del passeig, exactament allà on ella vol. Sortiu d’excursió cap al far: no en tornareu iguals.
L’art de dotar els silencis de sentit
Woolf va tirar de diversos elements autobiogràfics per bastir la història de ‘Cap al far’, com ara els escenaris o alguns dels personatges, que estan inspirats en membres de la seva família. Virginia Woolf és un d’aquells noms que impressiona. La reedició d’algunes de les seves obres torna a la primera línia literària una autora considerada una de les artífex del feminisme modern, però amb fama d’exigent i de no posar les coses fàcils als lectors. Sens dubte, Woolf va ser una escriptora brillant que convé tenir sempre present a les taules de novetats de les llibreries i en llocs ben visibles a les biblioteques. Però també és un encert acostar-s’hi de puntetes, amb respecte i sense fer-se gaire el valent. Woolf planteja un repte i és ben fàcil que, d’inici, ens sentim aclaparats per ella. La Casa dels Clàssics ha reeditat recentment ‘Cap al far’ en la seva col·lecció Bernat Metge Universal. El títol triat per aquesta edició ja és tota una declaració d’intencions i dona pistes de què hi podem trobar, i és que es tracta d’una nova traducció al català de ‘To the Lighthouse’ a càrrec de Xavier Pàmies, traductor de solvència contrastada amb un currículum que, si el consulteu, us farà empal·lidir. Les anteriors traduccions al català havien titulat l’obra com ‘Al far’. El mateix Pàmies explica a l’epíleg el perquè d’aquest canvi. Però això només és la punta de l’iceberg. Tenim davant una reinterpretació del clàssic adaptat a un llenguatge a l’abast del lector actual, però que fa perfectament versemblant la paraula de Virginia Woolf. Aquest és, sens dubte, un dels punts a favor per aventurar-se a llegir l’autora en aquesta edició. Què té Virginia Woolf que espanta i ha fet enrere a tants lectors i que, per contra, ha despertat l’admiració de tants altres? A ‘Cap al far’ hi trobem una trama mínima: Una família benestant, els Ramsay, passen les vacances a la seva casa de les illes Hèbrides. Pare, mare i vuit fills d’edats diverses, que a més allotgen una colla d’amics de la família. Està previst que l’endemà faran una excursió al far, lloc al qual només s’hi pot arribar per mar, i el petit James està molt emocionat. Però sembla que farà mal temps i el seu pare i un dels convidats insisteixen que no podrà ser. Tot plegat passa just a les portes del sopar, moment que aplegarà tots els hostes, però part de la jovenalla no ha tornat encara de banyar-se en una platja allunyada. Aquest és l’escenari de la primera de les tres parts del llibre. Imatge pràcticament estàtica que es repetirà deu anys després, però en circumstàncies diferents, ja que hi ha hagut la Primera Guerra Mundial pel mig. I és que el que ens interessa realment d’aquesta història no és el que els passa als personatges, sinó el que els passa pel cap. Woolf dota els silencis de sentit. Mentre la realitat tangible que viuen els Ramsay i companyia té una evolució molt minsa, l’autora ens dona accés al fil dels seus pensaments, de manera alterna, i cada situació és observada, analitzada i interpretada per cadascun dels personatges. I naturalment, els records, reflexions i relacions d’idees que això els evoca encara aniran molt més enllà. Tindrem una imatge completa però polièdrica, explicada des de múltiples perspectives, fins on arriba la percepció i perspicàcia de cadascú. Allò que callen és molt més important que el que es diuen. El text no és lineal i els salts d’una perspectiva a una altra ens arriben de manera sobtada i sense avís previ. Aquí rau la dificultat del llibre, és fàcil perdre el fil de la narració i desorientar-se, requereix una lectura atenta i dedicada. Però si prestem prou atenció, la pròpia autora ens anirà deixant pistes i fites al llarg del camí perquè ens puguem orientar. Woolf va tirar de diversos elements autobiogràfics per bastir la història de ‘Cap al far’, com ara els escenaris o alguns dels personatges, que estan inspirats en membres de la seva família. Els fa servir d’excusa per reflexionar sobre les diferències socials, la nostàlgia de la joventut i la por a fer-se gran, l’autoestima, les relacions personals i les convencions de l’època, el menysteniment de les dones o les inquietuds existencials. Explora la naturalesa humana i els sentiments des dels ulls dels seus protagonistes. La dificultat de llegir-la no la trobarem en les seves paraules (el text és fluid i entenedor gràcies a la gran traducció de Pàmies), sinó en els canvis de perspectiva, la profunditat d’algunes reflexions i el simbolisme. Però cal ser agosarat i atrevir-se a llegir Virginia Woolf. El seu talent, la seva capacitat d’observar el món i descriure’l, no es poden deixar passar. Mereix el lloc d’honor que entre tots li hem atorgat entre els clàssics universals. I amb edicions com aquesta els valents que ho vulguin intentar ja no tenen excuses: més fàcil no ens ho poden posar. Advertències: És recomanable haver llegit alguna altra obra de ficció de l’autora abans d’endinsar-se en aquesta. Conèixer el seu particular estil ajuda a gaudir-ne més. Una de les portes d’entrada que se solen recomanar és ‘La senyora Dalloway’. Recomanat especialment a: Qui ja conegui l’autora i li hagi agradat. Amants del modernisme literari i lectors habituals de clàssics. Lectors que donin més importància a la reflexió i la introspecció que a la trama, a la forma més que al contingut.
Els diaris de Virginia Woolf
Avui abordem la literatura de Virginia Woolf partint dels seus diaris, ara per primer cop en català en dues edicions diferents. Una crònica literària i epocal que consigna el pensament en directe, les relacions amb altres escriptors, la crítica mordaç i l"escriptura sincrònica d"algunes de les seves millors novel·les. En parlem amb l"escriptor Gonzalo Torné, que n"ha fet la selecció per a Club Editor amb la traducció de Carlota Gurt, amb Anna Ballbona i amb Jordi Puntí. I Adolf Beltran recull el testimoni dels traductors que han portat al català les obres de Woolf: Dolors Udina, responsable de títols com "La senyora Dalloway" i també el "Diari d"una escriptora" que publica Viena; Xavier Pàmies, amb la traducció a la Bernat Metge de "Cap al far", Carlota Gurt i Marta Pera Cucurell, traductora de títols com "Entre els actes" a Cal Carré.
Cap al far
La família Ramsay passa els estius a una casa que tenen a les illes Hèbrides. Enguany el senyor i senyora Ramsay i els seus vuit fills tenen convidats, diversos amics de la família s"allotgen amb ells. El petit James, de només 6 anys, està il·lusionat perquè l"endemà tothom qui ho vulgui farà una excursió al far, al qual s"hi ha d"arribar per mar. Però el seu pare i molt especialment el senyor Tansley, asseguren que farà mal temps i no hi podran anar, cosa que disgusta molt al nen. Motiu de més per odiar el seu senyor pare. Tothom es prepara per sopar, però alguns dels joves, que havien sortit a banyar-se, no han tornat encara. La senyora Ramsay es preocupa, però no en vol fer un gra massa. Escenes quotidianes de classes benestants i el temps que avança lentament, perquè el que ens interessa realment d"aquest llibre no és què els passa als personatges, sinó el que els passa pel cap. Woolf ens té preparat un viatge introspectiu fins a les profunditats de l"ànima dels seus protagonistes, ens permetrà albirar tot allò que pensàvem insondable. Que Virginia Woolf és una escriptora brillant i molt especial no ho descobrirem ara. Els seus llibres són autèntiques obres d"orfebreria que no ho posen fàcil al lector perquè donen accés al fil de pensaments dels seus personatges, potser de manera alternada, i una mateixa escena, que en la realitat tangible té una evolució mínima, és observada, analitzada i explicada de manera diferent per cadascun d"ells. I naturalment, els records, reflexions i relacions d"idees que els evoquen, i als quals també se"ns permet accedir, tindran arrels encara més fondes. Una construcció en absolut lineal que és on rau la dificultat de llegir-la, però també la genialitat del seu talent. La trama d"inici no va gaire més enllà del que he explicat, però sí que la situació dels personatges canvia a grans salts en les tres parts que conformen aquest llibre. Són dues situacions estàtiques separades per 10 anys de diferència, i una part central on se"ns anuncien els canvis. Tant els escenaris emprats com alguns dels personatges estan inspirats en la pròpia experiència de l"autora, que fa servir la seva realitat per construir una història i reflexionar sobre la qüestió social de rics i pobres, la nostàlgia de la joventut i el pànic a fer-se gran, l"autoestima, les relacions personals, el menysteniment de les dones i les inquietuds existencials. En definitiva, explora la naturalesa humana i els sentiments de manera polièdrica des dels ulls dels seus protagonistes. La dificultat no la trobem en les paraules, la narració és fluïda i entenedora, sinó en els canvis de perspectiva, la profunditat d"algunes reflexions i el simbolisme que semblen representar alguns personatges. Aquest estil en el que el pes de la narració el trobem més en el pensament dels personatges que en el món físic és propi del modernisme literari. El talent de Woolf per la introspecció aconsegueix que ens interessi allò que pensen, les seves febleses, els seus crits desesperats en el silenci. Fa molt més important allò que callen els Ramsay i companyia que no pas el que es diuen realment. La incomunicació entre ells no serà un problema per nosaltres, que tenim la imatge completa. Menció especial per la nova traducció que ha fet Xavier Pàmies per la Bernat Metge Universal. En català tenim una altra edició de no fa pas tant temps que va publicar La Temerària, però era amb traducció antiga. Poder llegir Woolf amb un llenguatge més actual, tot i que respecta la cadència de l"època, i amb una traducció tan acurada és una sort que no valorarem mai prou i, estic convençut, un factor molt important perquè jo hagi pogut gaudir d"aquest text complex i que requereix una bona dedicació lectora per no ofegar-se a peus d"aquest far, destí dels personatges de l"obra. És ja la meva tercera experiència amb l"autora. Vaig ensopegar amb "La senyora Dalloway", però em va servir per saber el pa que s"hi dona i poder abordar aquest "Cap al far" amb més garanties d"èxit, i així ha estat. Copsar la destresa de Virginia Woolf amb la paraula, deixar-se portar pels seus soliloquis i estar a l"aguait dels canvis de perspectiva. Encara em fa respecte, encara m"intimida. Però ja vaig aprenent a gaudir-ne. No hi ha cap altre remei, hauré de seguir llegint-la.
Cap al far – Virginia Woolf
Cap al far és la nova traducció de Xavier Pàmies d’una de les grans novel·les de Virgina Woolf. La publica la Bernat Metge Universal de La Casa dels Clàssics. El llibre compta, a més, amb un pròleg de la poeta Maria Callís. A Stroligut us n’avancem el primer capítol i també us n’oferim, per començar, la nota de Xavier Pàmies en què explica com se les va manegar per a traduir novament To the Lighthouse al català partint ara de l’edició definitiva del 2019. —El far de Virginia Woolf torna a parlar en català Per traduir To the Lighthouse (1927) de la delicada i subtil escriptora anglesa Virginia Woolf m’han calgut més veles i cordes que a la barca amb què alguns dels protagonistes posen proa al far, però sens dubte no tantes com les que devia necessitar l’autora per arribar-hi, tant espiritualment com narrativament.1 El propòsit que perseguia amb aquesta obra era molt ambiciós en molts sentits, i se n’han escrit tants articles i tants assajos que pot semblar presumptuós dir-ne aquí gaires coses. És sabut que té un gran pes autobiogràfic (els Woolf van passar uns quants estius en una casa d’una petita illa de la costa occidental britànica, igual que la família Ramsay de la novel·la), i que l’autora va pretendre (i sembla que va aconseguir) matar freudianament el pare i la mare, ja difunts a la vida real, i alhora retre’ls una mena d’homenatge pòstum que la va congraciar amb les seves personalitats dominants. Una de les protagonistes, la Lily Briscoe, és una de les visites que la família Ramsay rep els dos estius en què se situa la novel·la, l’un abans i l’altre després de la Primera Guerra Mundial, que apareixen separats per l’interludi en què la casa d’estiueig buida i sola és assaltada pel pas del temps. La Lily Briscoe és una pintora no reconeguda però amb una forta voluntat artística, i a través seu l’escriptora expressa tant els seus propis dubtes i propòsits creatius com les seves inquietuds existencials com a persona i com a dona. El personatge està inspirat en Vanessa Bell, la germana pintora de la novel·lista. En alguna de les reflexions interiors de la Lily Briscoe es fa evident la voluntat de Virginia Woolf de construir una obra total. Podem substituir perfectament full per tela en aquest fragment: va repetir ara la Lily interiorment, mentre es girava una altra vegada, de mala gana, cap a la tela. El problema de l’espai persistia, què hi farem, va pensar, i va tornar a agafar el pinzell. La tela li va clavar una mirada encesa. Tot el volum del quadre reposava en aquell punt. Externament havia de ser radiant i lluminós, delicat i evanescent, i els colors havien de diluir-se l’un en l’altre com els de les ales de les papallones; però, per sota, la textura havia d’estar subjecta amb abraçadores de ferro. Havia de ser una cosa que poguessis fer encrespar amb una bufada però no poguessis descalçar ni amb un tir de cavalls. I va començar a aplicar-hi ara un vermell ara un gris, i va començar a donar forma a aquell buit. (p. 209-210) És amb aquesta trama, doncs, que el traductor es troba, i que ha de recrear. En certa manera és una feina entre arranjador i orquestrador: el ritme i la melodia s’han de mantenir prou perquè la peça executada sigui la mateixa, però la partitura s’ha d’adaptar a un conjunt instrumentístic diferent, perquè els instruments de lèxic, sintaxi, període o sonoritat són diferents en la llengua original que en la d’arribada. Un tret molt característic de l’obra és la polifonia. El relat i la descripció dels fets van saltant sense transició de la veu d’un personatge a un altre, i la sensació que pot tenir el lector és de contemplar, a través d’un calidoscopi o d’un ull d’insecte, la creació en evolució constant d’un conjunt narratiu format per les visions, les sensacions i els pensaments de cada personatge. Cada instant queda fixat com un fotograma de la pel·lícula que és el conjunt de la història, però cada fotograma està format alhora per la mirada de cada un dels qui viuen aquell instant, com els tres pergamins superposats d’El secret de l’unicorn d’en Tintín. Un altre element molt important de l’obra de Virginia Woolf és el ritme, que ella mateixa equipara a l’estil: «L’estil és una cosa molt simple; és tot ell ritme. Si interioritzes això és impossible que facis servir paraules inadequades. [El ritme] arriba molt més al fons que les paraules.» Es tracta d’un estil caracteritzat per períodes llargs, amb incisos i canvis de punt de vista que poden fer perdre el fil narratiu al lector o al traductor i que poden exigir inversions sintàctiques radicals (però preservant el ritme, perquè si no es perdria l’estil). Aquest flux de pensament o de consciència transportat al paper, sovint en forma de mar llarga però a vegades esvalotada, remet a la familiaritat de Virginia Woolf amb el mar, que sens dubte la va impregnar arran de les estades familiars d’estiu a la costa. El relat mateix és ple de referències al mar i a les onades (pensem per exemple en la seva obra d’aquest títol), i arriba a semblar que cada període del text sigui l’embat d’una onada que, segons la força, ens acaricia els peus o ens rebolca per la sorra. Un altre element característic són les marques lèxiques que Woolf pot fer servir de forma recurrent dintre de la trama del text, amb una voluntat força clara d’utilitzar-les, per una banda, com a símbols i, per l’altra, com a remissions evocadores i cohesionadores alhora, de manera semblant als leitmotiv d’una obra musical. En aquest cas cal també repetir la marca a la traducció: si apareix decrepitude i ja havia aparegut tres pàgines abans, a la traducció s’ha de triar la mateixa opció a tots dos llocs, perquè compleix una funció arquitectònica. Deixo per al final la qüestió del títol. En anglès, To the Lighthouse té un clar sentit de direcció, de moviment cap a un lloc; com a molt, s’hi pot voler veure el valor de «dedicatòria»; però el sentit dinàmic és el principal. En castellà està traduït com Al faro, que conserva el sentit anglès, i en la versió catalana (1984) d’Helena Valentí el títol és Al far, que presenta el problema de poder ser interpretat com un locatiu estàtic (‘en el far’). És per això que la traducció que el lector té a les mans es titula Cap al far, que desfà el possible equívoc. Aquesta és també l’opció que han pres versions d’altres llengües, com el portuguès (Rumo ao Farol), el francès (Vers le phare; La Promenade au phare), l’italià (Gita al faro) o l’alemany (Zum Leuchtturm; Die Fahrt zum Leuchtturm). To the Lighthouse exigeix una lectura pausada i atenta que permeti submergir-se en el món introspectiu de Virginia Woolf. Pràcticament cada frase o cada paràgraf mereix ser extret del seu context com a cita memorable. En aquesta nota de traductor no puc dir res més que no s’hagi dit en la infinitat de treballs que s’han escrit sobre la complexitat i la profunditat de la novel·la; si de cas, desitjar que el lector pugui dir en el moment d’acabar-la, tal com diu la Lily Briscoe i tal com vaig pensar jo quan vaig arribar al final de la traducció: «Ja estava; estava acabat. Sí, va pensar mentre deixava el pinzell amb una fatiga extrema; he tingut la meva visió.»
Febre per llegir Virginia Woolf en català
Sis editorials llancen noves traduccions d"una de les escriptores més importants del segle XX Els últims mesos les llibreries catalanes han vist florir noves traduccions en català de Virginia Woolf (Londres, 1882 – Lewes, 1941). Això s’explica, en part, perquè al maig es van alliberar els drets de traducció de l’obra de l’escriptora britànica, però hi ha altres factors rere aquest esclat woolfià. A Catalunya la principal època d’esplendor de Woolf va ser durant els anys 80 i 90, quan van arribar bona part dels seus llibres traduïts per Helena Valentí, Maria Antònia Oliver, Marta Pera i Jordi Ferrando. Des d’aleshores, l’obra de Woolf havia anat apareixent a les llibreries amb comptagotes fins ara, que sis editorials diferents s’han bolcat a tornar-la a publicar i, en la gran majoria dels casos, a renovar-ne les traduccions. “És important recuperar els seus llibres i posar-los a l’abast dels lectors perquè no estiguin descatalogats”, explica l’editora de Cal Carré, Antònia Carré-Pons. Woolf és l’autora fundacional del segell, que va néixer l’any passat amb Dos relats de Virginia i Leonard Woolf, el seu marit. Ara han rescatat Entre els actes amb una nova traducció de Marta Pera Cucurell, que ja l’havia traduït el 1989 per a Edicions 62. “La llengua ha canviat i la manera de traduir també, per això hem volgut actualitzar-la”, diu Carré-Pons. Cal Carré té al catàleg el primer i l’últim volum de Hogarth Press, l’editorial del matrimoni Woolf. “Entre els actes és una novel·la fàcil, una bona porta d’entrada a la literatura de Woolf. Parla de la capacitat de l’art per salvar les persones i de la dificultat de les dones per ser artistes, i ho fa amb un punt d’humor”, assenyala Carré-Pons, que per a l’any vinent prepara dos volums de contes de Woolf també amb traducció de Marta Pera Cucurell. El moment dolç dels clàssics Per a La Temerària, Woolf també és la primera escriptora de l’editorial. El segell va arrencar el 2014 amb Una cambra pròpia en la traducció d’Helena Valentí. Des d’aleshores, La Temerària ha publicat Les ones (2016), Els anys (2018) i Al far (2022). “La Woolf és el nostre vaixell insígnia. Era imperdonable per a la nostra cultura que un llibre com Una cambra pròpia no estigués a disposició dels lectors”, diu l’editor Àlvar Masllorens, que també és llibreter de La Temerària, a Terrassa. La literatura en català, afegeix, viu un moment dolç pel que fa als clàssics, i Woolf s’ha sumat amb força a aquesta onada. “La rebuda d’ara no té res a veure amb la dels anys 90. Abans els clàssics tiraven molt enrere; ara hi ha un redescobriment i la Woolf n’ha sortit beneficiada”, subratlla Masllorens. El ressorgiment de l’obra de Woolf va lligat, segons Masllorens, al descobriment de l’autora per part de les noves generacions. “L’estem venent a una franja d’edat amplíssima: dones joves que s’incorporen a la lectura però també gent gran que ja l’havia llegit i la vol recuperar”, explica l’editor i llibreter. Per a Masllorens, un dels secrets de la literatura de Woolf és que “conjuga molt bé la intel·ligència afuada amb una ironia fina” i que els seus textos “són senzills i d’una vigència absoluta”. “L’estem venent a una franja d’edat amplíssima: dones joves que s’incorporen a la lectura però també gent gran que ja l’havia llegit i la vol recuperar ” ÀLVAR MASLLORENS Editor i llibreter de La Temerària El boom de l’obra de l’escriptora és tal que aquests dies a les llibreries podem trobar-hi dues edicions del mateix llibre, To the lighthouse, un fet poc habitual en el mercat català. I amb dos títols no exactament iguals. L"edició de La Temerària es titula Al far, i la Casa dels Clàssics acaba de treure del forn Cap al far dins la col·lecció Bernat Metge Universal, amb una nova traducció de Xavier Pàmies i pròleg de Maria Callís. És la segona autora de la col·lecció –la primera va ser Jane Austen– i el primer títol del segle XX. “És una novel·la fascinant i l’exemple de la polifonia més impressionant. El lector entra dins els pensaments dels personatges, hi ha canvis de punts de vista constants i el text és molt sofisticat”, explica l’editor de la col·lecció Bernat Metge, Raül Garrigasait. Més enllà de l’etiqueta feminista L"assaig Una cambra pròpia (1929) va convertir Woolf en un referent del moviment feminista, tot i que les seves novel·les també traspuen aquestes idees. A Cap al far, per exemple, plasma la desigualtat entre dones i homes creadors a través de la figura d’una pintora. “Retrata el contrast entre ella, que es queda al marge, i el pare de la família, un intel·lectual necessitat de reconeixement”, assenyala Garrigasait. Però més enllà de l’etiqueta feminista, Woolf també s’ha fet un nom a la història de la literatura per la seva voluntat insaciable d’experimentar a l’hora d’escriure. Cada llibre havia de ser completament diferent de l’anterior, i això la va portar a jugar i a barallar-se amb tot tipus de gèneres i a transformar constantment l’estil. Aquesta lluita es percep sobretot als diaris, que fins aquest any no estaven disponibles en català. Dolors Udina n’ha traduït una selecció que va fer-ne Leonard Woolf als anys 60 i que s’ha publicat sota el segell de Viena amb el títol Diari d’una escriptora. “En aquella època Virginia Woolf ja s’havia convertit en un personatge històric, però no era gaire llegida. El seu marit va voler donar-li la importància que tenia com a escriptora”, explica Udina. Virginia Woolf va escriure més de 3.000 pàgines de diaris i en aquest volum s’hi apleguen els fragments en què parla de la seva posició davant de la literatura, què volia fer al proper llibre, com es relacionava amb els seus contemporanis i què pensava de les lectures que feia. Virginia Woolf Virginia Woolf GEORGE C. BERESFORD / GETTY “Treballava com un animal” Han passat 81 anys des que Virginia Woolf va llançar-se al riu Ouse, on va morir ofegada. Malgrat el temps que ha transcorregut, la seva literatura continua associant-se sovint a la imatge d’una escriptora amb problemes de salut mental i que va suïcidar-se. “Segurament tenia problemes per ser tan brillant com era, els genis paguen algun preu per ser-ho. Hem de pensar que es va suïcidar amb 60 anys, quan ja tenia una carrera i una vida feta”, assenyala Udina. Woolf va formar part de l’alta aristocràcia anglesa. Era una de les membres fundadores del Club Bloomsbury, del qual també van formar part l"escriptor E.M. Forster, el pintor i crític d"art Roger Fry i l"economista John Maynard Keynes, entre altres intel·lectuals. “Transmetia la imatge que era una pija, però als diaris t’adones que treballava com un animal i que necessitava els diners. Era una treballadora total; no parava de llegir i d’escriure contínuament”, subratlla Udina. Els diaris mostren una Virginia Woolf sense pèls a la llengua, a qui preocupa poder viure d"escriure i que dispara contra coetanis com James Joyce, de qui critica durament l’Ulisses. Era una treballadora total; no parava de llegir i d’escriure contínuament ” DOLORS UDINA Traductora “Tenia competència, com també passa amb els escriptors d’ara. De Katherine Mansfield, per exemple, deia que era molt intel·ligent però també va escriure que estava perduda i després, quan va morir, va tenir un disgust horrorós”, afirma Udina. En aquest cas, és curiós i interessant saltar a l’altra banda amb La vida de la vida (Angle Editorial), una selecció dels dietaris i cartes de Mansfield que acaba de publicar-se i en què parla, entre altres qüestions, de la seva relació amb Woolf. L’esclat no s’acaba La febre per Virginia Woolf continuarà almenys durant tot aquest any i el vinent. El 21 de setembre Club Editor llançarà Diaris, una tria feta per Gonzalo Torné i traduïda per Carlota Gurt que ressegueix la vida de l’escriptora i aborda temes com l’amistat, l’escriptura, el matrimoni i la malaltia. “És una mena de tràveling vital per les seves idees, ambicions i sentiments”, explica Torné, que destaca que “una antologia així no existia en català”. Als seus diaris aconsegueix cotes d’intel·ligència i sensibilitat gairebé intimidants ” GONZALO TORNÉ Escriptor
Febre per llegir Virginia Woolf en català
Sis editorials llancen noves traduccions d"una de les escriptores més importants del segle XX Núria Juanico Llumà Els últims mesos les llibreries catalanes han vist florir noves traduccions en català de Virginia Woolf (Londres, 1882 – Lewes, 1941). Això s’explica, en part, perquè al maig es van alliberar els drets de traducció de l’obra de l’escriptora britànica, però hi ha altres factors rere aquest esclat woolfià. A Catalunya la principal època d’esplendor de Woolf va ser durant els anys 80 i 90, quan van arribar bona part dels seus llibres traduïts per Helena Valentí, Maria Antònia Oliver, Marta Pera i Jordi Ferrando. Des d’aleshores, l’obra de Woolf havia anat apareixent a les llibreries amb comptagotes fins ara, que sis editorials diferents s’han bolcat a tornar-la a publicar i, en la gran majoria dels casos, a renovar-ne les traduccions. “És important recuperar els seus llibres i posar-los a l’abast dels lectors perquè no estiguin descatalogats”, explica l’editora de Cal Carré, Antònia Carré-Pons. Woolf és l’autora fundacional del segell, que va néixer l’any passat amb Dos relats de Virginia i Leonard Woolf, el seu marit. Ara han rescatat Entre els actes amb una nova traducció de Marta Pera Cucurell, que ja l’havia traduït el 1989 per a Edicions 62. “La llengua ha canviat i la manera de traduir també, per això hem volgut actualitzar-la”, diu Carré-Pons. Cal Carré té al catàleg el primer i l’últim volum de Hogarth Press, l’editorial del matrimoni Woolf. “Entre els actes és una novel·la fàcil, una bona porta d’entrada a la literatura de Woolf. Parla de la capacitat de l’art per salvar les persones i de la dificultat de les dones per ser artistes, i ho fa amb un punt d’humor”, assenyala Carré-Pons, que per a l’any vinent prepara dos volums de contes de Woolf també amb traducció de Marta Pera Cucurell. El moment dolç dels clàssics Per a La Temerària, Woolf també és la primera escriptora de l’editorial. El segell va arrencar el 2014 amb Una cambra pròpia en la traducció d’Helena Valentí. Des d’aleshores, La Temerària ha publicat Les ones (2016), Els anys (2018) i Al far (2022). “La Woolf és el nostre vaixell insígnia. Era imperdonable per a la nostra cultura que un llibre com Una cambra pròpia no estigués a disposició dels lectors”, diu l’editor Àlvar Masllorens, que també és llibreter de La Temerària, a Terrassa. La literatura en català, afegeix, viu un moment dolç pel que fa als clàssics, i Woolf s’ha sumat amb força a aquesta onada. “La rebuda d’ara no té res a veure amb la dels anys 90. Abans els clàssics tiraven molt enrere; ara hi ha un redescobriment i la Woolf n’ha sortit beneficiada”, subratlla Masllorens. El ressorgiment de l’obra de Woolf va lligat, segons Masllorens, al descobriment de l’autora per part de les noves generacions. “L’estem venent a una franja d’edat amplíssima: dones joves que s’incorporen a la lectura però també gent gran que ja l’havia llegit i la vol recuperar”, explica l’editor i llibreter. Per a Masllorens, un dels secrets de la literatura de Woolf és que “conjuga molt bé la intel·ligència afuada amb una ironia fina” i que els seus textos “són senzills i d’una vigència absoluta”. “L’estem venent a una franja d’edat amplíssima: dones joves que s’incorporen a la lectura però també gent gran que ja l’havia llegit i la vol recuperar ” ÀLVAR MASLLORENS Editor i llibreter de La Temerària El boom de l’obra de l’escriptora és tal que aquests dies a les llibreries podem trobar-hi dues edicions del mateix llibre, To the lighthouse, un fet poc habitual en el mercat català. I amb dos títols no exactament iguals. L"edició de La Temerària es titula Al far, i la Casa dels Clàssics acaba de treure del forn Cap al far dins la col·lecció Bernat Metge Universal, amb una nova traducció de Xavier Pàmies i pròleg de Maria Callís. És la segona autora de la col·lecció –la primera va ser Jane Austen– i el primer títol del segle XX. “És una novel·la fascinant i l’exemple de la polifonia més impressionant. El lector entra dins els pensaments dels personatges, hi ha canvis de punts de vista constants i el text és molt sofisticat”, explica l’editor de la col·lecció Bernat Metge, Raül Garrigasait. Més enllà de l’etiqueta feminista L"assaig Una cambra pròpia (1929) va convertir Woolf en un referent del moviment feminista, tot i que les seves novel·les també traspuen aquestes idees. A Cap al far, per exemple, plasma la desigualtat entre dones i homes creadors a través de la figura d’una pintora. “Retrata el contrast entre ella, que es queda al marge, i el pare de la família, un intel·lectual necessitat de reconeixement”, assenyala Garrigasait. Però més enllà de l’etiqueta feminista, Woolf també s’ha fet un nom a la història de la literatura per la seva voluntat insaciable d’experimentar a l’hora d’escriure. Cada llibre havia de ser completament diferent de l’anterior, i això la va portar a jugar i a barallar-se amb tot tipus de gèneres i a transformar constantment l’estil. Aquesta lluita es percep sobretot als diaris, que fins aquest any no estaven disponibles en català. Dolors Udina n’ha traduït una selecció que va fer-ne Leonard Woolf als anys 60 i que s’ha publicat sota el segell de Viena amb el títol Diari d’una escriptora. “En aquella època Virginia Woolf ja s’havia convertit en un personatge històric, però no era gaire llegida. El seu marit va voler donar-li la importància que tenia com a escriptora”, explica Udina. Virginia Woolf va escriure més de 3.000 pàgines de diaris i en aquest volum s’hi apleguen els fragments en què parla de la seva posició davant de la literatura, què volia fer al proper llibre, com es relacionava amb els seus contemporanis i què pensava de les lectures que feia. Virginia Woolf Virginia Woolf GEORGE C. BERESFORD / GETTY “Treballava com un animal” Han passat 81 anys des que Virginia Woolf va llançar-se al riu Ouse, on va morir ofegada. Malgrat el temps que ha transcorregut, la seva literatura continua associant-se sovint a la imatge d’una escriptora amb problemes de salut mental i que va suïcidar-se. “Segurament tenia problemes per ser tan brillant com era, els genis paguen algun preu per ser-ho. Hem de pensar que es va suïcidar amb 60 anys, quan ja tenia una carrera i una vida feta”, assenyala Udina. Woolf va formar part de l’alta aristocràcia anglesa. Era una de les membres fundadores del Club Bloomsbury, del qual també van formar part l"escriptor E.M. Forster, el pintor i crític d"art Roger Fry i l"economista John Maynard Keynes, entre altres intel·lectuals. “Transmetia la imatge que era una pija, però als diaris t’adones que treballava com un animal i que necessitava els diners. Era una treballadora total; no parava de llegir i d’escriure contínuament”, subratlla Udina. Els diaris mostren una Virginia Woolf sense pèls a la llengua, a qui preocupa poder viure d"escriure i que dispara contra coetanis com James Joyce, de qui critica durament l’Ulisses. Era una treballadora total; no parava de llegir i d’escriure contínuament ” DOLORS UDINA Traductora “Tenia competència, com també passa amb els escriptors d’ara. De Katherine Mansfield, per exemple, deia que era molt intel·ligent però també va escriure que estava perduda i després, quan va morir, va tenir un disgust horrorós”, afirma Udina. En aquest cas, és curiós i interessant saltar a l’altra banda amb La vida de la vida (Angle Editorial), una selecció dels dietaris i cartes de Mansfield que acaba de publicar-se i en què parla, entre altres qüestions, de la seva relació amb Woolf. L’esclat no s’acaba La febre per Virginia Woolf continuarà almenys durant tot aquest any i el vinent. El 21 de setembre Club Editor llançarà Diaris, una tria feta per Gonzalo Torné i traduïda per Carlota Gurt que ressegueix la vida de l’escriptora i aborda temes com l’amistat, l’escriptura, el matrimoni i la malaltia. “És una mena de tràveling vital per les seves idees, ambicions i sentiments”, explica Torné, que destaca que “una antologia així no existia en català”. Als seus diaris aconsegueix cotes d’intel·ligència i sensibilitat gairebé intimidants ” GONZALO TORNÉ Escriptor Publicar aquesta antologia respon a la necessitat i a la importància de tenir tota l’obra de Virginia Woolf en català i disponible a les llibreries. “No hi ha un novel·lista del seu nivell a Anglaterra al segle XX, amb l’excepció potser d"E.M. Forster i de les millors novel·les d’Iris Murdoch. És una crítica magnífica i en els seus diaris aconsegueix cotes d’intel·ligència i sensibilitat gairebé intimidants. Com Proust, Tolstoi o George Eliot, és extremadament convenient que estigui traduïda, ben editada i en circulació”, afirma Torné. La Magrana va reeditar el febrer passat La senyora Dalloway en traducció de Dolors Udina i, de cara a l’any vinent, té en cartera un altre títol de Woolf a punt per publicar. També està previst que arribin dos volums amb una tria dels assajos literaris de l’escriptora. Un estarà editat per Quid Pro Quo amb traducció d’Udina i l’altre anirà a càrrec d’Ela Geminada amb traducció de Carme Camacho i selecció de textos i pròleg de Marina Porras.
Fragment: ‘Cap al far’, de Virginia Woolf Un nou clàssic universal a la Casa dels Clàssics, traduït per Xavier Pàmies i prologat per la poetessa Maria Callís Cabrera
Fa pocs dies que ha arribat a les llibreries un nou títol de la col·lecció Bernat Metge Universal: Cap al far, de Virginia Woolf. La traducció és de Xavier Pàmies i el pròleg de la poetessa Maria Callís Cabrera. Aquest és el número que en fa cinc, d’aquesta cuidada col·lecció que es va obrir amb la Ilíada, d’Homer, amb traducció de Pau Sabaté. La va seguir Robinson Crusoe, de Daniel Defoe, traduït per Esther Tallada, amb un pròleg d’Albert Sánchez Piñol; Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski, traduït per Miquel Cabal Guarro, amb pròleg de Francesc Serés, i Orgull i prejudici, de Jane Austen, amb traducció de Yannik Garcia i pròleg de Colm Tóibín. Enguany també arribaran els Contes filosòfics, de Voltaire, amb traducció i pròleg de Joan-Lluís Lluís. D’aquesta manera es va construint una biblioteca de clàssics universals, amb traduccions d’altíssima qualitat, amb una edició també molt cuidada. La voluntat és d’oferir obres canòniques de totes les èpoques i totes les literatures, clàssics universals en traduccions pròximes i rigoroses. Cap al far és una de les novel·les cabdals de l’anomenat modernisme literari, al costat d’Ulisses, de James Joyce, o A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust. En aquesta novel·la, Woolf retrata tres moments diferents dels estius que la família Ramsay passa a l’illa escocesa de Skye, entre els anys 1910 i 1920, per reflexionar sobre la complexitat de les relacions humanes, la naturalesa de l’art, el paper de la dona dins la família, la càrrega mental i la subjectivitat de l’individu. Llegiu un fragment del primer capítol de Cap al far, de Virgina Woolf (la Casa dels Clàssics). Escriu Maria Callís al pròleg de Cap al tard (To the Lighthouse, publicada el 1927 a Londres): “El pes de l’obra no descansa en els fets exteriors i objectius narrats, sinó en el capbussament constant en la intimitat dels protagonistes, en l’exploració dels meandres atzarosos de la seva consciència, sovint afaiçonats per les impressions sensorials de la natura.” I sobre la natura, comenta: “Es lliga als personatges d’una altra manera: interrompent-los, condicionant-los o directament afaiçonant-los el flux de la consciència, en una relació porosa entre interioritat i exterioritat mitjançada pels sentits, que ja hem vist que els mecanismes narratius s’ocupen de potenciar i fer palesa.” A més, Callís avisa: “Woolf apunta per la forma cap a uns dels pinyols temàtics de l’obra: el temps i el maneig incomplet i més o menys pedestre que en fem els humans amb la memòria.” I diu que els temps “passa contundent com una maça i eteri com els corrents d’aire separats del gruix del vent”. I Xavier Pàmies, en una nota final del traductor, ens recorda: “És sabut que l’obra té un gran pes autobiogràfic (els Woolf van passar uns quants estius en una casa d’una petita illa de la costa occidental britànica, igual que la família de Ramsay de la novel·la), i que l’autora va pretendre (i sembla que va aconseguir) matar freudianament el pare i la mare, ja difunts a la vida real, i alhora retre’ls una mena d’homenatge pòstum que la va congraciar amb les seves personalitats dominants.” Pàmies ens explica que un tret molt característic de l’obra és la polifonia i un altre element també molt important és el ritme, “que ella mateixa equipara a l’estil”. Finalment, s’atura un moment en el títol, que en una traducció anterior al català, Helena Valentí titulava Al far, “que presenta el problema de poder ser interpretat com un locatiu estàtic” i per això Pàmies ha optat per Cap al far, per desfer el possible equívoc. Per acabar, Xavier Pàmies ens avisa: “To the Lighthouse exigeix una lectura pausada i atenta que permeti submergir-se en el món introspectiu de Virginia Woolf. Pràcticament cada frase o cada paràgraf mereix ser extret del seu context com a cita memorable.”
Nollegiu.cat - PAÑÑA: Un dimarts qualsevol
En el programa d"avui parlem de diferents llibres que han anat arribant els últims dies. EL POEMA DE GILGAMESH @adesiaraeditorial GALERÍA DE ARTE PRIMITIVO @mixturaed CANTOS DE SIRENA @gatopardoediciones Els tres llibres de María Belmonte a @acantiladoeditorial CAP AL FAR @lacasadelsclassics OPINIONS D"UN PALLASSO @navonacat
M148 Cap al far de Xavier Pàmies
Episode Description Xavier Pàmies és la darrera entrevista de la temporada a Mentrimentres. Hem visitat al traductor, establert a Osona, que acaba de publicar la traducció de "Cap al far" de Virginia Woolf a la Bernat Metge Universal. Parlem de Woolf, del seu estil i de les decisions que ha pres. D"hermenèutica, i de llengua. A part, Xavier ha traduït recentment diverses novetats. Us esperem, però, als capítols especials d"estiu! CAP AL FAR, Virginia Woolf: https://lacasadelsclassics.cat/product/cap-al-far/ El retorn a Brideshead, Evelyn Waugh : https://vienaedicions.com/book/retorn-brideshead Lluny del Brogit del món, Thomas Hardy: https://vienaedicions.com/book/lluny-del-brogit-del-mon
La dansa de personatges de Virginia Woolf
Xavier Pàmies tradueix "Cap al far", de Virginia Woolf, per a La Casa dels Clàssics - Marina Espasa Ah, quines ganes de tornar a una novel·la de Virginia Woolf ! Quin plaer, instal·lar-se en l’estat d’ànim que saben provocar els llibres de l’escriptora anglesa, que és alguna cosa semblant a estar més despert que mai, més conscient del miracle de la vida (i de l’art) sense que això soni com una consigna new age. Són llibres que ens permeten afegir-nos, com convidats invisibles, a grups de persones que s’estimen i s’odien i s’envegen i viuen amb el desig permanent de recordar aquell instant en el qual van ser feliços observant com un raig de sol entrava per una finestra, queia sobre una fulla de gerani i revelava així una veritat íntima i fugissera. Ningú com Woolf sap moure grups de gent (i vents i brises com si fossin persones!), fer-los entrar i sortir de les habitacions i dels jardins i que aquestes accions contribueixin a descriure el que passa per dins d’aquestes persones. Ningú com ella vincla la frase al llarg de les línies fins a aturar-la al final del paràgraf com qui passeja un gosset enjogassat per aturar-lo al final del passeig, exactament allà on ella vol. Ningú com ella parla de les coses sense parlar-ne: dedica tota una segona part del llibre a la guerra sense disparar ni un sol tret, només descrivint, amb una potència lírica desbocada, la decadència física d’una casa a la vora del mar. O parla de la creació femenina amb una metàfora pictòrica que convoca i exorcitza els dimonis i les angoixes que la devien assaltar a ella com a escriptora un dia sí i l’altre també. Que el cinquè volum de la col·lecció de clàssics que és la Bernat Metge Universal i que es va inaugurar amb La Ilíada sigui una novel·la de Virginia Woolf ja ho diu tot de la importància d’aquesta escriptora. Que la tria hagi estat Cap al far, a més de ser un dels títols més emblemàtics de l’autora, ens regala una nova traducció d’un text descatalogat en català que, per l’enorme complexitat estilística i de vocabulari que presenta, calia destil·lar i convertir en un català genuí i llegidor: no cal dir que la tasca està acomplerta amb escreix i que no ha estat fàcil, com explica el traductor Xavier Pàmies a la nota final i com recorda, amb agraïment, Maria Callís al pròleg, un magnífic pòrtic que dona claus de lectura i que, a més, relaciona mecanismes narratius de Woolf amb Rodoreda que venen al cap de forma inevitable si s’han llegit les dues autores. Una experiència transformadora De tots els personatges que poblen Cap al far, la senyora Ramsay n’és el nucli indiscutible, el sol al voltant del qual giren tots els altres, cadascun a la distància que pot o que se li permet: l’escriptor egòlatra que té per marit, l’amiga i pintora Lily Roscoe, els fills, els convidats ocasionals, les minyones de la casa... I és clar que hi ha un pes autobiogràfic en alguns d’ells: la pintora està inspirada en la germana, el senyor i la senyora Ramsay són alhora venjança i homenatge als pares; però això, quan la literatura es desplega i brilla en tota la seva esplendor com ho fa aquí, és una informació pàl·lida, mai suficient: són els pares de Woolf i no ho són, és la germana pintora i també és ella mateixa transfigurada en pintora amb un pinzell a la mà que es converteix en ploma quan intenta fixar amb paraules la forma que emergeix del desordre. Cap al far aconsegueix, amb les armes del llenguatge, el ritme i la cadència d’uns sons, reflectir el caos de sensacions, pensaments i visions que conformen la vida de cadascú, les capes que el temps i l’espai col·loquen a sobre de les persones, per abrigar-les i a vegades per arribar-les a encegar. La lectura d’aquesta novel·la pot arribar a desorientar en algun moment, com navegar en una barca pot arribar a marejar, però un cop s’han desplegat les veles i s’ha agafat una bona ratxa de vent, es pot convertir en una experiència transformadora. Deixar-se acollir per la manta protectora que la senyora Ramsay ens ofereix per no passar fred és el millor que podem fer per mirar d’atrapar “la sacsejada a la fibra dels nervis, la cosa en si, abans de ser convertida en res”.
Autor: WOOLF, VIRGINIA
Adeline Virginia Stephen, més coneguda com Virginia Woolf (Londres, 1882 - Lewes, 1941), fou una escriptora i editora anglesa. És considerada una de les figures més destacades del modernisme literari del segle XX. Les seves primeres novel·les «L'habitació de Jacob »(1922), «La senyora Dalloway» (1925) i, especialment, «Cap al far» (1927) van revolucionar el panorama literari anglès, i van fer palesa la seva notable originalitat i geni literari. Més endavant, cal destacar també la publicació de «Orlando» (1928), «Els anys (1937), «Entre els actes» (1941) o «Les ones», que va restar inacabada. Woolf va ser una destacada defensora dels drets de la dona: el seu text més conegut, en aquest sentit, és «Una cambra pròpia» (1929), que inicialment va ser una conferència impartida per a públic exclusivament femení. Aquesta obra va ser un text discutit, execrat i reivindicat, però fundacional, sobre la dona i l'escriptura, i el feminisme literari anglosaxó. A més, va ser una de les primeres en fer reflexió sobre què és ser dona, quina i com és la identitat femenina i la relació d'aquesta amb l'art en general (literatura, pintura, etc.).