Carolina y la cerilla IGERABIDE SARASOLA, JUAN KRUZ/LUCAS

La Carolina i el llumí. Crítica de Mónica C. Vidal en El Faristol. Revista del Llibre Infantil i Juvenil

A través del joc, els infants regulen i integren les seves vivències i emocions molt abans que ho puguin expressar a través del llenguatge que fem servir els adults. Això no vol dir que els infants no disposin de maneres pròpies d’utilitzar la paraula, ni que en el joc no hi hagi una verbalització constant, sovint agermanada amb la metàfora i l’inconscient. Juan Kruz Igerabide —guardonat amb el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil— plasma amb subtilesa i poesia aquesta qüestió, presentant-nos una narració amb una atmosfera entre la quotidianitat i l’estranyesa, aquesta última ressaltada per les il·lustracions de Belén Lucas, que utilitza textures i patrons visuals, collages i llapis per crear un pont entre elements familiars i onírics que, a primer cop d’ull, poden semblar desconcertants o naïfs. Una nena i la seva nina Carolina xiuxiuegen a l’habitació. D’entrada, al lector l’assalten unes quantes preguntes: què hi fa, sola a casa? Per què coneixem el nom de la nina però no el de la protagonista? Quins secrets comparteixen? Podem palpar l’espessor del silenci interromput pel seu murmuri i, en aquest silenci, el llumí que s’encén tot d’una. Perquè és això el que fan la protagonista i la Carolina: aprendre a encendre llumins d’amagat dels pares. Jugar amb el perill, descobrir-ne la poètica, ballar amb els límits i el risc. Frases com «A la Carolina li agrada mirar la flama. A mi m’agrada mirar els seus ulls encesos com brases» o «[…] raspem un altre llumí, a poc a poquet, sense encendre’l. L’olorem. —Fa olor de por, oi que sí, Carolina?» construeixen una bellesa plàstica al voltant de l’acció repetida que continuarà al llarg de tota la narració. Cada vegada que la nena i la Carolina encenguin un llumí, un misteriós follet l’apagarà amb un buf. Una narració en primera persona, que ens col·loca en la postura de l’infant, que transforma el seu propi neguit en un joc d’estira-i-arronsa i que, a través de la cura cap a la seva nina, troba calma, consol i recer. L’aparició del pare i la mare, que tornen d’anar a comprar, continua envoltada de l’aura màgica que els assimila primer a una gata i un cavall pel so de les seves passes, i després a una girafa que fa un petó a la lluna, a través del dibuix de la nena. Aquest símbol de tendresa i amor, sumat al gest del pare, que atansa una llanterna a la seva filla a canvi dels «perillosos» llumins, ens fa pensar en un missatge final de protecció i seguretat familiar. Un àlbum ple d’onomatopeies i repeticions, amb un text molt mesurat que preserva una certa musicalitat en la traducció, i que —salvant les distàncies— recorda la complexitat dels processos interns mostrats per Sendak en les seves obres. L’edició d’A Fin de Cuentos està degudament cuidada.