Buscador de libros
Busqueda avanzada
- N° páginas : 704
- Medidas: 210 x 130 mm.
- Peso: gr
- Encuadernación: Carton‚
Crim i càstig - 2ª ED. DOSTOIEVSKI,FIODOR
És lícit matar si amb això aconseguim un gran bé? El llibre més llegit a les presons russes.
¿Quieres comprar este libro? Busca tu librería más cercana
Sinopsis
La gran novel·la de Dostoievski sobre la culpa i la redempció evoca un món en què les línies que separen la innocència i la corrupció, el bé i el mal, es difuminen. Admirada per generacions de lectors i crítics, Crim i càstig explica la història d’en Rodion Raskólnikov, un estudiant arrogant i endeutat que veu en la mort de la vella que li presta els diners l’únic camí per escapar de la situació desesperada en què es troba. Dostoievski davalla a les profunditats de l’ànima humana a través de les angoixes i dels dilemes morals d’aquest jove estudiant, que expressen com ningú el xoc entre la moral utilitària i la moral cristiana. Aquest descens a l’infern corre en paral·lel al de la ciutat de Sant Petersburg, en plena decadència, que Dostoievski retrata sense concessions a través d’una galeria de personatges absolutament memorables.
El libro en los medios
Miquel Cabal Guarro: traduir literatura russa
El traductor va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona 2021 per la seva traducció de “Crim i càstig”, de Dostoievski. Parlem de literatura amb Miquel Cabal Guarro, un traductor que amb 15 anys va viure jornades convulses a Sant Petersburg, que va estudiar a fons els tàtars de de Crimea i que pot parlar de tu a tu amb Fiódor Dostoyevsky. Tot plegat, des de Gràcia i havent nascut al barri de Sants. El d’avui és un programa molt literari que aprofitem que se celebra el Barcelona Poesia per parlar amb la seva co-directora, la Maria Callís.
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2103183-el-limit-del-desobeir.html
Pau Carrió dirigeix una adaptació de l"obra allunyada del naturalisme que accentua el psicologisme de la novel·la de Dostoievski ‘Crim i càstig’, la novel·la per excel·lència de Fiódor Dostoievski, puja a l’escenari de la Fabià Puigserver en una adaptació dirigida per Pau Carrió de tres hores i mitja de durada. Pol López que assumeix el paper principal, sempre present a escena. “Per un personatge tan difícil i canviant, han comptat molt els assajos que hem fet junts en muntatges precedents”, afirma Carrió. El director ha escollit una posada en escena radical, però alhora minimalista, que no recrea cap espai en concret, perquè el viatge que fa l’espectador és el de la ment tortuosa de Raskólnikov, el jove estudiant que decideix cometre un crim per sortir de la misèria i evitar que la seva germana es casi per diners. “Hem invertit la disposició escènica per situar l’espectador on normalment estaria el protagonista. També perquè aprofitem els arcs de la Fabià Puigserver i, qui hagi estat a Sant Petersburg, haurà vist que és plena de carrers i places amb arcs i porxos”, explica Pau Carrió. Thriller psicologista Segons el director, que ha emprat la darrera traducció al català de la novel·la (recent Premi Ciutat de Barcelona de traducció per Miquel Cabal Guarro), a ‘Crim i càstig’ hi conflueixen el conflicte interior de Raskólnikov amb els soliloquis del protagonista que omplen la novel·la, la trama policial per torbar l’assassí i les reflexions sobre el monopoli de la violència. “Raskólnikov justifica, en part, el crim com a eina necessària per canviar una societat injusta, però no sap fins on pot aguantar el pes de la culpa”, comenta Carrió. Una llicència que s’ha pres el director és la de donar el paper de l’inspector Porfiri Petrovna a una actriu, Míriam Iscla. Carlota Olcina, Francesca Piñón, Maria Rodríguez, Roser Batalla, Marc Rodríguez, Albert Prat, Òscar Rabadán, Oriol Guinart completen el repartiment, amb Joan Solé servint una banda sonora electrònica de Pau Vallvé (bateria de Manel) en directe. Peça destacada de la mirada cap a l’est d’Europa que proposa la temporada del Lliure, fa funcions entre el 23 de febrer i el 3 d’abril.
L’ambició teatral
D’un temps ençà, sembla com si els artistes tinguessin menys ganes d’enfrontar-se a grans projectes o fer-se grans reptes. És així? O, més aviat, es tracta de què els teatres són més porucs? Hi ha molts projectes voltant pel país que no troben qui els escolti. El teatre és el regne de l’impossible, l’art on no hi ha res que no pugui passar. Els creadors teatrals poden portar a escena qualsevol text, qualsevol fenomen, qualsevol idea. I de qualsevol manera. Perquè dins un teatre hi poden conviure totes les expressions artístiques alhora: literatura, cinema, arts plàstiques, música, òpera… L’únic topall existent és l’ambició i, de retruc, el pressupost. Sense diners, no hi ha cap gran projecte que valgui. No hi ha dubte que el projecte teatral més ambiciós dels últims anys és el que està protagonitzant l’NT Gent de Milo Rau. Fa quatre anys va engegar Histoire(s) du Théâtre, una sèrie que, inspirada en el documental de Jean-Luc Godard Histoire(s) du Cinéma, pretén fer un gran fresc del món i de l’art teatral. El mateix director suís, el congolès Faustin Linyekula i l’espanyola Angelica Liddell ja han portat a terme els primers tres episodis. La belga Miet Warlop està preparant el quart. Pol López és Raskólnikov a la versió de "Crim i càstig" que ha fet Pau Carrió. Foto: Teatre Lliure Pol López és Raskólnikov a la versió de ‘Crim i càstig’ que ha fet Pau Carrió. Foto: Teatre Lliure A nivell textual, la peça més abassegadora que s’ha escrit i estrenat en els darrers cinc anys és The Inheritance, del nord-americà Matthew Lopez. Set hores de funció per explicar el món en què vivim i el retrocés en les llibertats a través de la història d’una parella gai de Nova York que recorre les últimes tres dècades tot dialogant amb la novel·la Howard’s End d’E. M. Forster. Un èxit que es va estrenar a Londres el 2018 i que compta ja amb diversos muntatges als EUA i a Europa. A casa nostra, aquesta temporada hi ha dos grans projectes en dansa i que ens arribaran aviat. Per una banda, la posada en escena al TNC d’Els homes i els dies, el dietari literari que David Vilaseca va escriure entre 1987 i 2009, l’any abans de morir als 46 anys. Josep Maria Miró n’ha fet la dramatúrgia. Per l’altra, la versió de Crim i càstig de Fiódor Dostoievski que Pau Carrió estrenarà al Lliure en un parell de setmanes. Muntatges que miren amunt sense manies. L’un són 22 anys de la història d’aquest país mirats sense compassió. L’altre, el trasllat d’una de les grans obres de la literatura universal que encara avui ens parla de la foscor de l’ànima humana. Calixto Bieito ens va portar el 2018 la versió de l""Obabakoak" de Bernardo Atxaga al Lliure. Foto: Teatro Arriaga Calixto Bieito ens va portar el 2018 la versió de l”Obabakoak’ de Bernardo Atxaga al Lliure. Foto: Teatro Arriaga Tots dos projectes són fruit de l’obcecació de Miró i Carrió, dos artistes als quals els agraden els reptes i que no s’hi posen per poc. No són projectes fàcils, però són projectes que necessitem com l’aigua perquè anem escassos d’ambició. I no és que no hi hagi grans idees al cap de molta gent, sinó que hi ha massa topalls als nostres teatres, que sovint actuen amb desconfiança i por, fins i tot amb certa mandra. Cada any veiem com ens venen de fora grans espectacles que busquen això, explicar el món amb totes les eines possibles. Adaptacions literàries i creacions noves que compten amb grans aparells escènics, com les que portaven a terme anys enrere Calixto Bieito i Àlex Rigola a casa nostra. No sé si des del Tirant lo blanc i el 2666 hem estat capaços de tirar endavant projectes de tanta volada. Thomas Ostermeier ha estrenat a la Schaubühne berlinesa la primera part de "Vernon Subutext", de Virginie Despentes. Foto: Thomas Aurin Thomas Ostermeier ha estrenat a la Schaubühne berlinesa la primera part de ‘Vernon Subutext’, de Virginie Despentes. Foto: Thomas Aurin Fa anys, tanmateix, que Iván Morales està intentant convèncer diversos productors per aixecar la versió teatral de la novel·la de Francisco Casavella El día del Watusi, un dels monuments literaris de la nostra època. Sembla que el projecte va per bon camí. En canvi, Ferran Utzet no ha fet altra cosa que trobar-se portes tancades quan ha anat a explicar que vol fer Vernon Subutext, la gran trilogia de Virginie Despentes. A Utzet, per treure-se’l de sobre, li han arribat a dir, precisament, que era massa ambiciós, com si l’ambició, per a un artista, fos un pecat, alguna cosa de la qual fugir. També li han dit que la novel·la no era feminista, cosa que sembla un acudit si tenim en compte que l’autora és la mateixa que qui ha escrit una de les bíblies del feminisme contemporani, Teoria King Kong. Thomas Ostermeier, ambiciós de mena, està muntant la trilogia de Despentes a la seva Schaubühne i ja n’ha estrenat la primera part. N’hi ha, a més, unes quantes versions més voltant per Europa. I encara ens n’arribarà abans una d’aquestes que no la que té al cap un director de solvència contrastada com Utzet, que té una lleixa a casa plena de premis i grans èxits damunt les espatlles. Àlex Rigola va fer el 2015 una versió d""Incerta glòria" al TNC. Foto: TNC Àlex Rigola va fer el 2015 una versió d”Incerta glòria’ al TNC. Foto: TNC Alícia Gorina va portar a terme a finals de l’any passat un altre projecte ambiciós, l’adaptació de la versió cinematogràfica de Les verges suïcides i no se’n va sortir. Segurament, la raó va ser que va topar amb un altre dels problemes habituals dels nostres teatres quan han de fer front a grans idees, sobretot quan es tracta d’obres de creació: l’estructura. Ja que no és el mateix crear des de zero que fer-ho a partir d’una peça existent. I vuit setmanes d’assaig per parir un fill és massa poc. Per això, les companyies que es dediquen a la creació contemporània treballen almenys un any en els muntatges que preparen, a través de residències a diferents llocs. Així es com s’ho fan El Conde de Torrefiel o Agrupación Señor Serrano, per exemple. Els grans teatres públics han d’aprendre moltes coses d’ells. I tot sigui dit, d’Europa, perquè és així com es treballa nord enllà. La Plaza, la nova peça de la companyia El Conde de Torrefiel. El Conde de Torrefiel va estrenar ‘La Plaza’ al Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les després de dos anys de residències. Sembla mentida, però resulta més beneficiós per als artistes anar oferint projectes petits i d’aspiracions limitades als teatres que plantar-s’hi amb una gran idea. Per això ens hem de treure del cap que els directors i dramaturgs d’aquí volen més baix que els de fora. Perquè, normalment, el que passa és que no els permeten tirar més amunt. Vivim en l’imperi de l’obreta curta i digna que és el que es demana als artistes. Peces sense massa gent i que tractin temes que estan de moda. Quan cada obra que puja a escena hauria de ser essencial. No hi hauria d’haver un anar tirant, un qui dia passa any empeny. I hauria d’estar permès el fracàs, cosa impossible per als creadors, ja que si topes amb un, baixes quatre divisions de cop.
UN ‘CRIM I CÀSTIG’ A LA CATALANA
El Teatre Lliure programa una ambiciosa adaptació de l"obra de Dostoievski dirigida per Pau Carrió, llastrada per una lectura banal del text i un Raskólnikov que s’hi adapta (malauradament) a la perfecció En un temps d’actualitat feridora i estressant, amb la humanitat digerint com pot el rapidíssim trànsit de l’enclaustrament covidià al frenesí de la guerra, cal agrair al Teatre Lliure la temeritat de programar un text tan venerable (i rus!) com és Crim i càstig en un espectacle teatral de més de quatre hores de durada. Aplaudeixo la valentia de Pau Carrió i companyia d’encarar-se a una bíblia mastodòntica que abassega el lector no només per la seva verbositat delirant (unes salmòdies que ni l’ordinador més perfecte seria capaç de memoritzar i que tempten la retentiva de qualsevol actor), sinó per com Dostoievski utilitza el discurs i l’ètica de la modernitat filosòfica amb tal d’aconseguir que l’espectador senti empatia per les raons d’un criminal. M’encuriosia molt com Carrió, un intel·ligentíssim lector de teatre, abordaria el text tan ben traduït per en Miquel Cabal, i encara em vingué més salivera tot veient el pòrtic inicial de la proposta, d’una nuesa oratorial, amb tots els actors de la companyia declamant coralment l’episodi en què Raskólnikov assisteix a l’assassinat indiscriminat d’una trista, pobra i dissortada euga. Aquest animal mort (la mateixa bestiola que Nietzsche abraça compassiu abans de tornar-se foll, assumint el pes de l’absurditat humana; torneu a veure El cavall de Torí de Béla Tarr) és la figura perfecta per entrar al marc mental de Dostoievski, el transcriptor d’un societat preindustrial d’humiliats, ofesos i morts de gana que sobreviuen maldestrament en un imperi que comença a dissoldre’s, abocat a una burocràcia tan bestial que es fa risible. És en aquest entorn, d’una èpica mínima i amb un entramat legal sense fonament, on Raskólnikov sobreviu amb l’única fuga moral que li permet assumir el capvespre de l’ordre: matant una vella usurera i la pobra víctima colateral que passava per allí. Crim i càstig fereix perquè Dostoievski descriu genialment un món en el què la responsabilitat moral s’ha esvaït, on els homes que es creuen extraordinaris han de pecar per sobreviure a un poder decadent però cada vegada més intrusiu, i en el què les classes precaritzades han de purgar la seva frustració en bocs expiatoris animalizats. Si algú busca pistes per entendre la guerra d’Ucraïna, ja sap a quin text caldria abocar-se. La proposta encara prometia més amb l’aportació del bellíssim espai escènic de Sebastià Brosa, una bombolla de plàstic que penja de la Fabià i corporalitza perfectament l’isolament del protagonista (l’esfera i el seu material també es poden pensar en termes d’immunitat sanitària; Raskólnikov sembla un malalt enfebrat que absorbeix la sordidesa exterior talment com si Crim i càstig fos un producte de la seva raó desaforada, d’una estranya febre vírica, i tots els personatges encarnessin un holograma), una arquitectura esfèrica de la què despertem amb el pes d’un matalàs que cau com una llosa i ens deixondeix de la boira mentre el protagonista, paradoxalment, fa el que pot per dormir. Aquesta il·lusió d’immunitat, d’isolació pensamental, només és penetrada per una realitat que no admet matisos; la sang dels cadàvers que s’escola a l’escena final posterior a la pseudoconfessió, preciosa i deformada com una postal de Lucian Freud. Sovint l’escultura dificulta el pas dels actors, és cert, però davant d’un artista que fa pensar i honora el nom de la sala gran del Lliure, cal treure’s el barret. CRIM I CÀSTIG de Pau Carrió Teatre Lliure LA PROPOSTA ENCARA PROMETIA MÉS AMB L’APORTACIÓ DEL BELLÍSSIM ESPAI ESCÈNIC DE SEBASTIÀ BROSA. © SÍLVIA POCH Tot anava bé i jo que obria els ulls cansats per assistir a un espectacle antològic… fins que, se m’escapen els motius, Carrió decideix malbaratar tots els papers que té a la taula d’estudi per alleugerir la marató, convertint la realitat dostoievskiana en una peça de vodevil amb personatges estrafets i enterrant el seu Raskólnikov en una espècie de bufó risible amb breus esclats de clarividència. Crim i càstig té molts instants delirosos en què la injustícia i la ferida fa petar de riure; però aquesta hilaritat es fonamenta en el camí d’un personatge que empra el seu afany de bonhomia i la seva portentosa capacitat d’argumentació per explicar-nos que l’alliberament només pot aconseguir-se mitjançant la mort dels cretins. Si volem fruir d’aquest text hem de creure en Raskólnikov, contemplar-nos a nosaltres mateixos pensant que té raó i perbocant tota la nostra frustració en la seva mateixa destral. Si s’opta per l’opció fàcil de la caricatura, tot aquest procés identificatiu desapareix i la bíblia en qüestió acaba en naufragi. M’encurioseix saber, honestament, el moment en què Carrió va decidir llençar la tovallola. Accedeix al nostre contingut de manera GRATUÏTA Email * Nom * Accepto la política de privacitat * El teatre no és metafísica i, en aquesta paulatina caiguda d’ambició, no hi ajuda un protagonista que acaba jugant la carta del flipat per un actor que s’ordeix i sobreviu en les pròpies mancances, fet d’uns trucs recurrents que serien òptims per una funció al Borràs, i amb una relació més que creativa amb la fonètica catalana (des de la Punyalada entonem un rèquiem per la essa sorda i la erra bategant, principals víctimes d’una trinxada sense límits que comparteixen Zamétov i Lutin). És una llàstima que el periscopi de la caricatura acabi desdibuixant també la feina d’un actor genial com l’Albert Prat, qui hauria guanyat molt de tremp amb un Razumikhin en el què la naïvetat no es pervertís en un infantilisme de saltironets. Sortosament, hi la Míriam Iscla; a banda de regalar-nos una lliçó interpretativa i d’erigir-se com una de les millors actrius del país, encarna l’única guspira de l’esperança inicial del muntatge. També l’ofici de Roser Batalla, Carlota Olcina, Oriol Guinart i un sorprenentment flegmàtic Òscar Rabadán; però la manca de tremp en la lectura acaba malbaratant tota la seva força. Tot anava bé i jo que obria els ulls cansats per assistir a un espectacle antològic… fins que, se m’escapen els motius, Carrió decideix malbaratar tots els papers que té a la taula d’estudi per alleugerir la marató Fins aquí els fets, i ara entrem en el perillós espai de la simptomatologia. M’atreviria a dir que aquest Crim i càstig s’ha fet líquid per un quelcom tan boirós com l’entorn. El teatre és filosofia, carn a l’escena… però també s’ordeix en un context ben determinat, i no em sembla casualitat que la proposta de Carrió, per comptes d’abraçar la complexitat dostoievskiana, hagi caigut víctima d’un retrat del nostre present, i quan escric el sintagma precedent em refereixo a la realitat de la tribu. Gràcies a Dostoievski, Raskólnikov i companyia ens resulten punyents i catàrtics perquè, tot i la decadència, els seus arquetips mantenen una certa dignitat ètica, si més no per la persistència folla amb la què sustenten cada suïcidi respectiu i el deliri que els justifica. En un món en què veritat i mentida s’esvaeixen, el mapa de Dostoievski encara regala dignitat als seus personatges; no és així en la nostra Catalunya actual, un entorn calcat pel que fa el deliri, però on els individus es veuen abocats a la nul·litat mística. És des d’aquest punt mort, diria, que Pau Carrió ha decidit abandonar Dostoievski i optar per fer riure una mica a la padrina. El director pot engegar-me a la merda i farà santament després de la pencada que ell i la seva troupe s’han cascat durant setmanes per aixecar aquesta temeritat. Però, llastimosament, diria que tinc raó (a banda, i a diferència de la majoria de crítics teatrals del país, he tingut la delicadesa d’haver llegit l’obra). Posats a fer-lo enfadar, jo recomanaria que aprofités tota l’energia inicial d’aquest muntatge per abusar dels seus actors i recuperar-ne l’esperit de la primera escena en una nova versió. L’espai teatral del que disposa és d’una força espaterrant, entre els seus intèrprets hi ha part del bo i millor del nostre patrimoni teatral i, al capdavall, els cursos de fonètica catalana són assequibles a qualsevol butxaca (els la pot fer la mateixa comissari, si necessiten un model català immaculat). Dit això, aneu al Lliure i ompliu-lo, encara que sigui per contemplar, en el pitjor sentit del títol, un Crim i càstig a la catalana.
Dues persones que parlen
El teatre pot ser l’art més complex del món, ja que permet la hibridació amb totes les formes artístiques, però alhora pot ser el més senzill: dos intèrprets que conversen en escena sense res més que el seu cos. Això és, entre altres coses, el ‘Crim i càstig’ de Pau Carrió. El teatre contemporani, l’avantguarda, ha convertit aquest art en una experiència única, ja que ha produït propostes escèniques d’alt voltatge que ens han ensenyat moltes coses i gràcies a les quals n’hem après tantes altres. Ens ha explicat el món i ens ha fet capbussar-nos-hi sovint amb poques paraules. Però de vegades ens ha fet oblidar el plaer que suposa escoltar dos intèrprets que tenen coses a dir i a dir-se. Raskólnikov i Porfiri són dos personatges icònics de la literatura universal, centrals en el Crim i càstig de Dostoievski. L’un comet un crim, embogit, i es creu prou llest per evadir-lo. L’altre té la missió, seré, d’aconseguir la confessió. Al Lliure, en la fina versió que n’ha fet Pau Carrió, són Pol López i Míriam Iscla i les converses que mantenen al llarg de quatre hores de funció són, literalment, per llogar-hi cadires. Fins a la primera topada entre els dos, la funció discorre a baixa intensitat, molt centrada en el dispositiu escènic que ha ideat Sebastià Brosa, un gran hivernacle d’on entren i surten els intèrprets. Hi veiem la sostinguda caiguda de Raskólnikov, un jove que acaba cometent un acte criminal, les conseqüències del qual seran terribles. Carrió ens presenta la galeria de personatges i ens planta la trama en un discurs força lineal i en el que acaba convertint-se en una successió de fets. Fa que la història mani. Però, per molt bona que sigui, no sempre n’hi ha prou. Cal alguna cosa més. L’aparició de Porfiri, el comissari transformat en comissària pel director, ho canvia tot. Perquè col·loca Raskólnikov davant del seu deliri, a banda de fer-li esmolar la dialèctica. No n’hi ha prou amb ser molt intel·ligent, has de demostrar-ho… A partir d’aleshores tot se centra en ells dos i en un actor i una actriu que defensen amb dents i ungles els seus personatges en una demostració brutal del que vol dir dedicar-se al teatre i pujar a l’escenari cada nit. Dues maneres d’entendre el món que són expressades amb els únics elements que posseeix l’intèrpret: el cos i la veu. Veiem una Porfiri confiada, que sap cap a on vol anar a parar, que manté l’esquena recta i es mou desimbolta, tant asseguda com dreta. Vol guanyar-se la confiança del rival. Raskólnikov queda desconcertat. Sap el que ha fet i coneix els límits de la seva intel·ligència, però tampoc no es deixarà atrapar fàcilment. Gairebé sempre des d’una cadira, gesticula de manera equívoca, s’esvera, el seu cos parla més que la seva boca. Però no dona el braç a tòrcer. I, contra tot pronòstic, sembla que guanyarà la partida. Abans d’estrenar Crim i càstig, Carrió em deia que compraria una entrada per veure Porfiri i Raskólnikov debatre al CCCB. Veient la funció, ho entenem perfectament. Tots dos parlen del dubte i del sentit de la vida en uns termes que és molt difícil veure en un teatre avui dia, quan es té poca confiança en el diàleg, en la conversa, on tot sembla que ha d’anar de pressa, on hem d’estar sempre d’acord amb el que diuen els personatges, on hi ha més acció que idees. Les grans escenes canòniques del teatre universal són normalment monòlegs. Tot autor aspira a escriure’n un d’emblemàtic. No hi ha gaires converses, en canvi, que siguin essencials, i molt menys del nivell de la que ens presenta Carrió al seu Crim i càstig. Tenim tête-à-têtes paradigmàtics com el de Terra de ningú, de Pinter, el d’En la solitud dels camps de cotó, de Koltès, o el de Qui té por de Virginia Woolf, d’Albee. Fins i tot l’Après noi, le déluge de Lluïsa Cunillé o L’oreneta de Guillem Clua. Però els diàlegs primordials, els intercanvis d’idees, escassegen. El Vania d’Àlex Rigola comptava amb una escena extraordinària entre Luis Bermejo i Ariadna Gil en la qual es concentrava tot el saber del món, quan Ièlena li fa veure a l’oncle que mai no abandonaria el professor Serebriàkov per ell. A la versió d’Oskaras Korsunovas, la mateixa escena tenia un pes molt diferent. El director decideix on col·loca els accents. La tendència contemporània passa per beckettejar, de caminar cap a l’absurd, cosa que no està malament, tot i que has de ser tan genial com l’irlandès perquè els diàlegs tinguin alguna mena de sentit. O, simplement, perquè els personatges no surtin de la quotidianitat, converses que fan avançar les funcions cap a finals més o menys esperats. La novel·la ofereix al teatre un material que, portat a l’escena, pot produir moments tan memorables com els de Crim i càstig, tot i que, com deia, tot depèn de les decisions del director. A Les benignes de Jonathan Littell, per exemple, hi ha diverses converses d’alt nivell entre l’oficial nazi Max Aue i diversos protagonistes. Però quan Guy Cassiers la va portar a escena va preferir passar-hi per sobre a través d’un muntatge més estètic. El mateix va fer Rigola amb la Incerta glòria de Joan Sales, on els diàlegs entre en Lluís i en Soleràs, dues maneres de veure el món, passaven sovint a segon terme. Poques vegades tenim al davant intercanvis transcendentals que transformen els personatges i que fan que ens quedem bocabadats gràcies a la interpretació d’uns actors i actrius de primeríssim nivell, com és el cas de López i Iscla. I que no només resolen l’atzucac, sinó que ens fan entendre que la grandesa del teatre implica escoltar dos personatges que parlen. Tan senzill i tan difícil alhora. I una lliçó per al món. No és que parlant, la gent s’entengui, perquè de vegades no es tracta d’entendre, sinó de saber, de convèncer, de descobrir la veritat. Porfiri podria haver emmanillat Raskólnikov per torturar-lo i aconseguir, així, el que sap des del principi. Però decideix fer una altra cosa, conscient de la intel·ligència del rival: sembrar-li el dubte. No es tracta ni de vèncer ni de convèncer, sinó de fer-li adonar que, tot i que hagi matat “un poll”, una persona detestable, ell no és ningú per llevar-li la vida impunement a un altre ésser humà. Ser capaç de transformar una situació d’aquesta índole en realitat teatral és una proesa.
Crim i plàstic Pau Carrió adapta i dirigeix la versió escènica de "Crim i càstig" al Teatre Lliure
Gran nit d’estrena al teatre català. Una més, i ja hem perdut el compte. En aquest país estem estrenant per sobre de les nostres possibilitats, però d’això ja en parlarem un altre dia. Crim i càstig vol ser un dels grans espectacles d’aquesta temporada al Teatre Lliure: adaptació escènica de Pau Carrió de la monumental novel·la de Dostoievski (traduïda del rus per Miquel Cabal), en un muntatge de quatre hores (i quart) de durada protagonitzat per Pol López. L’espectacle ocuparà durant sis setmanes la Sala Fabià Puigserver, i potser acaba sent l’homenatge a l’escenògraf fundador del Lliure que no és (ni vol ser) Terra baixa. Som-hi. “La Fabià” és la sala gran de la seu del Montjuïc del Lliure, i potser també el nom amb què anomenaven en Puigserver algunes de les seves amistats. S’ha dit i redit mantes vegades, però la versatilitat d’aquesta sala només pot haver sortit de la ment d’un geni, que a Polònia i a la cúpula del Coliseum va entendre que hi ha mil maneres de fer teatre i, sobretot, de disposar l’escena i el públic. A la italiana, a dues, tres o quatre bandes… O, com en el cas que ens ocupa, fent un intercanvi de papers i asseient el públic a l’escenari. I viceversa. La gran caixa negra plena d’arcs de la sala serveix de marc escenogràfic ideal per a aquesta posada en escena, que gairebé podria signar el mateix Fabià com a escenògraf. Diguem-ho ràpid: molt a favor de la disposició de la sala en aquest muntatge, no tant de la proposta escenogràfica de Sebastià Brosa. Una gran bombolla de plàstic protagonitza aquesta posada en escena: penjant amenaçadorament del sostre en un primer moment, fent de terra a continuació i inflant-se després en determinades escenes. És inevitable pensar en la versió més reduïda d’aquesta idea que es va poder veure a Enterrando a Dodot, espectacle que va ocupar els escenaris molt més reduïts de La Gleva i el Tantarantana (creació de la Yaiza Ares). He començat parlant de l’espai escènic perquè soc deixeble de Ricard Salvat i entenc el teatre com a espectacle, no únicament com a text. I en una proposta escènica en què la il·luminació del Raimon Rius i el vestuari de l’Adriana Parra funcionen de meravella, és una llàstima que l’escenografia jugui una mica a la contra. Un matalàs que cau i torna a pujar és una gran idea per crear el quarto del Raskólnikov, però el seu mecanisme és tan aparatós que hauria calgut trobar una altra solució. La gran bombolla de plàstic fa patir, en determinats moments: no voldríem que cap intèrpret s’entrebanqués, i en molts moments els obliga a caminar com si trepitgessin raïm. Quan finalment (i de forma quasi màgica) s’infla, tampoc s’aprofita massa, escènicament parlant. No seria millor deixa que el fantàstic espai dissenyat per Fabià Puigserver servís de marc escenogràfic? La il·luminació de Rius així ho demostra. Ja per acabar (ara sí): cal que els intèrprets entrin taules i cadires, escena sí, escena també, per crear espais que es desmunten al cap de pocs instants? Menció especial mereix la soferta Maria Rodríguez, que després d’una gran escena ha de fer el mutis arrossegant un matalàs. I ja paro. Els actors que interpreten la versió escènica de "Crim i càstig" al Teatre Lliure. © Silvia Poch Els actors que interpreten la versió escènica de ‘Crim i càstig’ al Teatre Lliure. © Silvia Poch Si alguna cosa funciona, i molt, en aquesta proposta és la interpretació dels actors. Tots ells converteixen Crim i càstig en una gran vetllada teatral, des dels protagonistes als secundaris. Pol López té la mà trencada en oferir-nos grans personatges amb aquella facilitat i alegria, i en aquesta ocasió no sabem si alguns dubtes en el text es deuen al poc temps que han tingut per assajar (sempre insuficient) o a una mena d’estratègia estranya per simular falsa naturalitat. Qui s’emporta aquesta funció és, de llarg, la Míriam Iscla: és una gran idea haver convertit el comissari Porfiri en comissària. L’Iscla té el talent i la imatge cultural per defensar aquest paper amb tota la intel·ligència i la ironia que requereix, i les seves escenes amb Pol López són el milloret de l’espectacle. També destaquen un Albert Prat més rus que mai (el bigoti, la primor i l’alçada ajuden), una Francesca Piñón que pot fer tot allò que se li demani o una Roser Batalla que voldríem veure molt més sovint als nostres escenaris. Tots estan bé, ho repeteixo, sigui l’Oriol Guinart fent breus papers, l’Òscar Rabadán de llefiscós Svidrigàilov o la sabadellenca Carlota Olcina com a Dúnia, la germana del protagonista (que sembla la doble de la dissenyadora de vestuari, d’altra banda). Botes, armilles de cuir, abrics, impermeables i caputxes serveixen a la figurinista Adriana Parra per crear un vestuari –a mig camí entre el segle XIX i el XXI– molt reeixit. El meu look preferit és el de la Rodríguez, evidentment. Pel que fa a la dramatúrgia, servidor no ha llegit la novel·la de Dostoievski, per tant és un espectador totalment verge. La història s’entén a la perfecció i llisca de meravella gràcies a la traducció de Miquel Cabal, i les quatre hores (i quart) no es fan massa pesades per l’agilitat amb què tot s’explica (i un entreacte necessari i reparador). Segurament el personatge de Sónia (Maria Rodríguez) és el que queda més desdibuixat, i la seva trama mereixeria ser ampliada o directament escapçada. Les reflexions de Dostoievski sobre qui té el monopoli de la violència són més actuals que mai, no cal dir-ho. Per això els clàssics són clàssics i ens continuen interpel·lant avui en dia. “Qui és que ara mateix no es considera un Napoleó, a Rússia?”. (No miro a ningú, Vladímir). La música electrònica composta per Arnau Vallvé i accionada per l’actor i músic Joan Solé és més estimulant quan vol ser atmosfèrica que quan aposta per un minimalisme berlinès una mica xumba-xumba. La lluna sembla un planeta dissenyat per Comediants (per què és vermella?) i estem molt a favor del cigarret electrònic com a substitutiu del tabac fet amb “herbes de pastor” que tot ho empudeguen. Paraula d’exfumador. Míriam Iscla interpreta la comissària Porfiri Petrovna a "Crim i càstig". © Silvia Poch Míriam Iscla interpreta la comissària Porfiri Petrovna a ‘Crim i càstig’. © Silvia Poch Raskólnikov és un exestudiant (terme que es podria aplicar a molts intel·lectuals catalans) que defensa que un crim no és tant crim si la víctima és un cuc. I hem de confessar que això que publiqui articles a La paraula periòdica ens va fer molta gràcia, a la meva acompanyant i a mi. Veure’l discutir amb la comissària és el millor de tot l’espectacle, gràcies a una Iscla, repeteixo, en autèntic estat de gràcia. “Que bé que ho he dit, eh?”. Els conceptes de justícia, culpabilitat i innocència recorren tot l’espectacle com un rierol subterrani, que finalment es tanca amb una mena d’epíleg innecessari. Ah, m’ho deixava. Menció especial al foquista que segueix el Pol López amb el canó de llum durant tota la funció. Espero que li paguin molt bé la seva feina.
Catedralíssima
Amb orfebreria, Pau Carrió transforma una novel·la de 600 planes en una obra de teatre de prop de quatre hores. Mantenint la coherència de la narració (a diferència del 2666 de Rigola que cada un dels cinc capítols tenia formats diferents), servint-se de la intriga policíaca i fent brillar uns discursos en fred sobre el poder: com es legitima la violència i el control del poder. Cauen a la platea com una bomba. Hores més tard, Putin (un Napoleó del segle XXI) fa bona la tesi de Raskólnikov. L’atordiment per la contundència ètica del muntatge és immens. Carrió desorienta l’espectador quan l’asseu al revés del que és habitual. Un exercici estètic que esdevé catàrtic. Perquè aquesta mena de mareig (d’anar a l’autobús assegut al revés de la direcció del vehicle) coincideix amb el deliri que viu el protagonista. Pol López assumeix el personatge amb una profunda humanitat (a diferència d’aquell Hamlet que també va dirigir Carrió) tot i que en moments d’una fredor i reflexió de superhome de Nietzsche, que defensa el personatge. Míriam Iscla és la seva antagònica. Si a Els miserables, l’agent és un gos del poder, a Crim i càstig l’inspector juga amb els límits amb una obsessió quasi prevaricadora. El debat dialèctic de la primera part és de floret. Al seu costat, la buidor, les vergonyes, les pors, les misèries, la maldat patètica. Els dos protagonistes sobresurten d’un perfil de personatges que, ben bé, podrien ser veïns de L’oncle Vània de Txèkhov. Des de la contenció, tots els actors desgranen uns personatges carregats de contradiccions, com Dúnia (Carlota Olcina), Natassia (Roser Batalla), Sònia (Maria Rodríguez) i la mare (Francesca Piñon). Són dones que viuen depenent de l’estabilitat que els proporciona el marit. Però que encarnen tremp i determinació. La posada en escena planteja, sobretot en la primera part, una forma que evoca el malson: com si es llegissin les intrigues del protagonista patint ser descobert (entreveient pistes mal resoltes i testimonis inoportuns, que apareixen desenfocats dins d’una bombolla) i que es mou, en la buidor, amb una música que punxa en directe Joan Solé (una mena de Totpoderós, que manega el destí del humans). En la segona part, el deliri ve directament de l’amor i de la consciència. L’excés d’aquesta catedral projecta terribles ombres inquietants. Era necessària que fos ambiciosa: de llarga durada, d’un espai immens buit com la Sibèria, d’efectes visuals i que trenquin amb la postal esgrogueïda del passat. Pau Carrió s’ha guanyat els galons de director de sala de gran format, amb la complicitat actoral (sobretot de Pol López) i un treball d’anys.
"King Richard", "Hacks" i "Crim i càstig"
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-suplement/king-richard-hacks-i-crim-i-castig/audio/1127109/
"Crim i càstig" al Lliure: Dostoievski a Netflix
Pau Carrió aconsegueix un resultat prou interessant amb escenes de gran intensitat Tot un repte i un resultat prou reeixit i prou interessant amb escenes de gran intensitat i d’altres merament informatives. Si és difícil aconseguir una hora de bon teatre, com pot no ser-ho assolir-ho durant les més de quatre hores que dura la versió teatral del Crim i càstig de Dostoievski que ha fet i ha dirigit Pau Carrió en una Sala Fabià Puigserver a la qual ha invertit escenari i platea per crear un espai escènic despullat amb una immensa tarima no sempre ben aprofitada. Carrió manté l’atenció de l’espectador amb una posada en escena sòbria i una dramatúrgia que lluny de centrar-se en el debat interior, íntim, del protagonista s’expandeix per la polifonia de veus de la novel·la. I aquest Crim i càstig, amb la dinàmica traducció de Miquel Cabal, esdevé una aventura detectivesca ben explicada com les que proliferen avui dia a les plataformes, ben vestida amb un inquietant espai sonor en directe (Igor Pinto) i un espectacular disseny de llums (Raimon Rius) però allunyada del psicologisme de l’original que va fascinar Nietzsche. La primera escena n’és una mostra. Qualsevol lector ha imaginat el cruel relat de la mort del cavall que tira un carro com quelcom pertorbador, però la solució que siguin els deu actors qui la relatin la converteix en una mera anècdota. Carrió potencia les ressonàncies actuals de la controvèrsia sobre qui té o pot tenir legitimitat per exercir la violència i en bona mesura renuncia a visualitzar emocionalment el caos mental i la lluita interior de Raskólnikov més enllà d’un efecte escenogràfic de forta plasticitat. És un Raskólnikov a qui dona vida un imponent Pol López que no abandona l’escena en tota la llarga funció i a qui en certs moments veiem preocupat per connectar amb el que ha de dir; encara està cercant algunes modulacions mentre s’amaga darrere el crit i l’enuig, però el conjunt del treball és contundent i força precís. Com ho és la resta d’interpretacions, amb especial esment per a Francesca Piñón (la mare i la usurera), Carlota Olsina (Dúnia), Oscar Rabadán (Marmelàdov i Svidrigàilov) i sobretot Míriam Iscla (Porfiri Petrovna), protagonista d"una de les millors escenes del segon acte. No entenem gaire la composició que Maria Rodríguez fa de la desgraciada però amorosa Sònia, mentre que el sempre eficaç Marc Rodríguez (Lujin i Zamétov) queda una mica desdibuixat i a Albert Prat el pot el bonisme de Razumikhin.
Esmolar el crim i el càstig amb un tall de destral
«¿Com és que llançar bombes sobre la població civil durant un setge és una forma de matar més respectable?», clama en un moment donat Raskólnikov, el personatge de l"estudiant de dret, torturat pels seus fets, protagonista de «Crim i càstig», de Fiódor Dostoievski, que interpreta l"actor Pol López. I mentre ho diu, els espectadors del Teatre Lliure de la nit del 23 al 24 de febrer del 2022, encara no saben que a l"est d"Europa, a la frontera entre Ucraïna i Rússia, es cou la revifalla del clan de la nova “creugammada”, personificada en un personatge d"aspecte tenebrós i ànima de gel com l"oligarca rus Vladímir Putin, que està a punt de llançar de matinada, a les 04:30 hora catalana, l"exèrcit rus per terra, mar i aire, encerclant tot Ucraïna. «Crim i càstig» és una obra de la literatura russa de les considerades monumentals, que l"escriptor Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821 - Sant Petersburg, 1881) va publicar en lliuraments per capítols el 1866, i que Andreu Nin (El Vendrell, 1892 - Madrid, 1937) ja va traduir al català l"any del crac, el 1929, i que ara, des del 2021, ha comptat amb una nova traducció, més moderna pel que fa a la llengua, a càrrec de Miquel Cabal, de la qual, Pau Carrió, el director escènic, n"ha elaborat una ambiciosa versió teatral meticulosament sintetitzada, centrada en els eixos morals i ètics més remarcables de la història, a partir de més de 600 pàgines de la narrativa original, convertida en una obra en dues parts, en conjunt unes tres hores i tres quarts amb un generós intermedi, per a tranquil·litat dels espectadors. Hi ha una versió teatral anterior a la de Pau Carrió. La van fer Josep Maria Jordà i Lluís Capdevila (Llibreria Millà, 1936). Però és evident que des d"ells dos i des d"Andreu Nin ha plogut molt de teatre. I una revisió moderna és tan rica com necessària. Que Pol López és un dels anomenats encara “joves” actors amb més capacitat escènica és prou sabut. Els qui el segueixen de fa temps poden constatar ara també la seva capacitat per posar-se en la pell dels personatges més controvertits de la literatura o el teatre universals. El de Rodion Romànovitx Raskólnikov (àlies Ròdia) n"és un. I Pol López l"eleva a la màxima categoria èpica amb tot de matisos interpretatius: de l"eufòria a la depressió, de la seguretat a la por, sense “lluishomarajar” gens com sí que s"entreveia en els seus ja llunyans inicis. Pol López compta ara amb un perfil i un registre personals que esmola tots aquells personatges que se li posen a les mans. No és cap secret desvelar a aquestes alçades que «Crim i càstig» amaga un vel de gènere negre perquè el jove Raskólnikov mata amb un cop de destral la vella prestadora i una neboda d"ella, a qui havia empenyorat un rellotge i alguna altra petita joia per cinc miserables rubles per poder comptar amb alguns diners pensant en el futur de la seva família, la mare i la germana, per estalviar-li a aquesta un matrimoni de conveniència. Un crim perpetrat per mor de la pobresa. Un crim que, com reflexiona Raskólnikov, que acaba emmalaltint mentalment, és considerat per la societat i pel sistema més reprovable que llançar bombes sobre la població civil. Tot i que la mirada principal de l"obra recau sobre aquest personatge de Pol López, la versió de Pau Carrió ha posat l"èmfasi en un altre dels personatges, el de l"inspector Porfiri Petrovna, que ha convertit precisament en una inspectora interpretada per l"actriu Míriam Iscla i que fa amb Pol López un tàndem de brillantor escènica, amb un parell d"escenes no pas breus on els dos semblen més dos filòsofs en plena dialèctica i discussió que no pas un investigador i un criminal. Aquesta posada en escena de «Crim i càstig» compta amb un atractiu paral·lel afegit: haver capgirat la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc amb els espectadors d"esquena a l"escenari i amb una escenografia natural de les desenes d"arcades que caracteritzen la sala i que el mateix Fabià Puigserver, de qui es commemora encara el trentè aniversari de la seva mort (1991), va dissenyar. Amb una resta escenogràfica molt simple, però no per això menys sofisticada, el muntatge aconsegueix un efecte plàstic inqüestionable: un matalàs que puja i baixa del sostre, una destral que entra en escena com un artefacte màgic, una llosa que s"aixeca del centre de l"escenari, una bombolla immensa de plàstic, un xipolleig d"aigua metafòric i una immensa lluna plena que —coses inevitables de la tradició heretada— recorda alguna d"aquelles llunasses il·luminades d"algun dels espectacles més poètics de Comediants. Això, al costat d"una il·luminació que és com un personatge més del muntatge i un rerefons de so i musical molt potents. «Crim i càstig» arrenca i acaba amb un pròleg i un epíleg corals que protagonitzen tots els personatges de l"obra. Són uns catorze personatges per a deu intèrprets. Una arrencada coral i una escena a la taverna, protagonitzada per l"actor Òscar Rabadan (fa doblet amb els personatges de Marmelàdov i Svidrigàilov), que poden sobtar els espectadors amb el temor que no acabaran de treure"n l"aigua clara. Afortunadament aquesta arrencada i escena tavernària, una mica sense fre i aixecada de to, dóna pas de seguida al que és el moll de l"os de la novel·la amb el desenvolupament del planteig i la resta de personatges amb intervencions que regalen fugaços moments a escenes d"intèrprets com Roser Batalla (Nastàssia / Lizabeta), Oriol Guinart (Zossímov), Carlota Olcina (Dúnia), Francesca Piñón (Pulkhéria / Aliona), Albert Prat (Razumikhin), Marc Rodríguez (Zamétov / Lujin) i Maria Rodríguez (Sónia), que és una de les que tanca el cercle amb una lletania bíblica de caire profètic. Tot plegat, sobretot, per remarcar la introspecció psicològica en la qual s"enfonsa progressivament el jove Raskólnikov. Sempre amb una bombolla d"una immensa carpa transparent que tant serveix per ser-hi, a dins, empresonat i ofegat, com per visionar-hi, des de fora, els fantasmes del fet criminal que el torturen. L"obra no enganya: hi ha romanticisme i realisme, hi ha acceptació i penediment, hi ha crim i hi ha càstig. Sospesar els dos plats de la balança, Dostoievski ho deixa per als seus lectors o, en aquest cas, per als seus espectadors. Tot un repte exigent per assaborir una obra tan complexa per la seva universalitat com fràgil per la seva moralitat. (...)
Pol López protagonitza la monumental adaptació de "Crim i càstig" al Teatre Lliure
Pol López protagonitza la monumental adaptació de "Crim i càstig" al Teatre Lliure
Crim i càstig, de la biblioteca a l’escenari
Segur que és una casualitat que aquests dies que Rússia protagonitza un tant per cent important de notícies, Pau Carrió i Pol López tornin a fer equip per oferir-nos un gran espectacle, aquest cop a Petersburg i seguint el mestratge de Dostoievski. Crim i càstig és un llibre gran i un gran llibre, i fer-ne una adaptació dramatúrgica no ha de resultar senzill, però si resulta que Pau Carrió va ser capaç de llegir-lo estirat al terra i sense anestèsia i que mentre muntava Hamlet li van agafar ganes de rellegir-lo, segur que ja ho va fer pensant en les possibilitats que tenia la gran enciclopèdia de “la culpa i la protesta individual”, per dur-la als escenaris. En un capítol de Plats bruts, en David Güell confessa que no ha llegit l’Ulisses de Joyce, però que ja mirarà el vídeo, però en aquest cas crec que passa el contrari i que veure el vídeo – l’espectacle – donen ganes de llegir la novel.la, doncs com que resulta impossible mantenir l’atenció al llarg de quasi quatre hores d’espectacle – porteu barretes energètiques per al descans – surts amb la sensació de que t’has perdut algunes coses i no vols deixar-les escapar. Els canons de l’escriptura teatral diuen que un missatge important ha d’aparèixer més d’un cop per no arriscar-se a que en el moment d’enviar-lo cap al públic, l’espectador estigui desembolicant un caramel o hagi perdut una rèplica a causa de la rialla a destemps del seu company de butaca, però no crec que això sigui molt fàcil de fer en un text tant llarg. Si us heu perdut alguna cosa no us queda més remei que anar a la biblioteca. Crim i càstig és la història d’en Raskólnikov – Pol López – un ex-estudiant que assassina Aliona Ivànovna, “Demà, es quedarà sola a casa seva a partir de les set del vespre”, i del sentiment de culpa o d’haver fet un bé a la humanitat per matar una mala persona, que l’acompanya fins que Porfiri Petrovna – Miriam Iscla – el posa davant d’un mirall per provocar la confessió. L’escenografia és espectacular en la seva senzillesa. Un escenari buit en una Sala Fabià Puigserver girada com un mitjó per aprofitar les arcades de les parets laterals i posteriors, on un deejay posa música a la lletra i que els personatges aprofiten per entrar i sortir d’una plaça major escènica on un matalàs va fent pujades i baixades segons necessitats de descans del protagonista. Les taules del bar recorden camilles d’un manicomi, així com les cadires blanques que completen l’escenografia on una lluna gegant et recorda que aquí no ens moquem amb mitja màniga. D’entrada veiem un gran plàstic penjat, imaginem pluja en un moment o altre de l’espectacle, tot i que el plàstic esdevé una carpa simbòlica que encara no us puc explicar. Potser representa el cervell d’en Raskólnikov amb unes idees que dificulten el trànsit senzill o el tancament sobre si mateix del propi personatge…. confio que en Pau Carrió ens ho expliqui, jo no ho vaig poder interpretar del tot. I ja que dic interpretar, us podeu fer una idea del que poden fer damunt de l’escenari, un repartiment ben dirigit (Roser Batalla, Oriol Guinart, Miriam Iscla, Pol López, Carlota Olcina, Francesca Piñón, Marc Rodriguez, Maria Rodriguez) , però permeteu-me destacar l’Òscar Rabadán en el seu doble paper de Marmelàdov i Svidrigàilov i la interpretació de l’Albert Prat en un Razumikhin espectacular. La feina que fan els deu actors i actrius mereix el més gran aplaudiment, vaig sortir del teatre patint per ells, doncs a partir d’ahir – l’estrena oficial – venen molts dies amb moltes hores de feina on no es pot perdre la concentració. M’agradaria veure com agafen energia abans de començar o potser a l’entreacte: plàtans, barretes energètiques, fruita seca, xocolata, torrons…? Crim i càstig és un espectacle gran i un gran espectacle – no sempre coincideixen -, cal anar-hi ben preparat – berenar abans resulta imprescindible – i no sé si passarà sempre però a l’entreacte fa fred, potser per recordar-nos que Petersburg està localitzada al nord d’Europa, on la neu conviu massa sovint amb el foc. Només la durada de l’espectacle m’impedeix recomanar-lo a tothom, però si esteu avisats crec que la resta vindrà sola. Hamlet, Crim i Càstig… el proper espectacle del duet Carrió –López pot ser un espectacle d’una setmana, així d’una tacada. Ahir, dia de l’estrena, aplaudiment tipus Liceu. No era per menys. I ràpid cap a casa abans que et cotxe es converteixi en carbassa.
El límit del desobeir
Pau Carrió indaga sobre el dret a la violència institucional dins de la societat en l’adaptació teatral de la novel·la ‘Crim i càstig’ de Dostoievski, al Teatre Lliure “El monopoli del dret a la violència és només de l’Estat”, comenta Pau Carrió, director i responsable de l’adaptació de Crim i càstig, la novel·la de Fiodor Dostoevski que avui s’estrena a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure . Raskòlnikov, el protagonista de la narració, publicada per entregues als diaris, apel·la a una mena de dret natural per poder assassinar una prestamista i la seva filla i destinar els estalvis a fins bons per a la humanitat. Crim i càstig narra com Raskòlnikov prova de legitimar el seu acte i no sucumbir davant de la moral, a la persecució policial se li afegeix la psicològica. Defensa la tesi que el fi justifica els mitjans, fins que una confessió amb una noia forçada a prostituir-se per salvaguardar la família, li fa qüestionar el seu comportament. L’obra és una de les apostes fermes del Teatre Lliure, que la programa fins al 3 d’abril. La gènesi de la producció neix de les queixes ciutadanes i institucionals per la desobediència juvenil arran de les concentracions en macrobotellots durant la pandèmia. Aquesta confrontació volguda amb el que la norma imposava (i amb agents que ho feien complir) el va despertar l’argument de Crim i càstig, que havia llegit, de jove, uns anys enrere. Ara ha anat descartant les subtrames de la novel·la de 600 pàgines, per reduir-ho a un espectacle que s’apropa a les quatre hores de durada (amb pausa intermèdia). L’adaptació ha tingut la revisió del traductor Miquel Cabal que n’havia fet la traducció del rus al català ( Premi Ciutat de Barcelona 2021 , per aquesta traducció). Carrió admet que Dostoievski té una complexa descripció literària que mareja “però és hàbil en la construcció de la trama”. La durada, però, encara és relativa, si es pensa en l’adaptació d’Els germans Karamàzov que Krystian Lupa (amb una companyia polonesa molt nombrosa per segellar veritables postals escèniques) va presentar al Grec del 2005 i que s’allargava vuit hores. Aquest és el muntatge més ambiciós de Carrió, que abans (i sempre amb Pol López de protagonista) ha presentat altres títols al Lliure de Gràcia com ara Victòria d’Enric V (amb la Kompanyia Lliure, 2014) o Hamlet (2016). L’actor Pol López (amb qui ja van sorprendre amb el monòleg inquietant Ivan i els gossos, 2012) té una contínua persecució i debat moral amb Míriam Iscla, que interpreta el paper de policia (Carrió va decidir canviar l’agent de gènere). També formen part del repartiment Roser Batalla, Oriol Guinart, Carlota Olcina, Francesca Piñón, Albert Prat, Òscar Rabadán, Marc Rodríguez i Maria Rodríguez. Com en anteriors de Carrió, també repeteix la col·laboració amb el músic Arnau Vallvé (bateria dels Manel), que ha elaborat una banda sonora a partir de música electrònica, exclusivament: “És la que retratava millor la psicologia del protagonista”, comentava Carrió en la roda de premsa de fa uns dies. Joan Solé interpreta la partitura en directe Com Puigserver, aquesta versió de Crim i càstig proposa una disposició de les butaques inèdita: els actors treballaran a l’espai que habitualment ocupen les grades, convertint els arcs falsos en un decorat que recorda les places porxades de Sant Petersburg, i el públic se situarà en grades a l’escenari. La voluntat de sorprendre l’espectador era una de les obsessions habituals de Puigserver a la sala de Gràcia, en què modificava la disposició dels espectadors per canviar contínuament la relació entre públic i espectacle. Aquest format, l’ha recreat, sovint, Oriol Broggi, a la Biblioteca de Catalunya. Va ser en aquest escenari on Carrió va estrenar la seva primera comèdia, L’hostalera, de Carlo Goldoni. Carrió va debutar com a director amb una subtil versió d’Hedda Gabler, d’Ibsen, convidant els espectadors a una escena que provava de reproduir l’espai íntim i de confiança d’una sala d’assaig.
Pol Lòpez protagonitza ‘Crim i càstig’ de Dostoievski, al Teatre Lliure
Una novel·la detectivesca, una denúncia de les desigualtats socials i la pobresa de la Rússia del segle XIX, una obra que ens obliga a repensar la filosofia del crim. Tot això i molt més és Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski. Una de les novel·les més importants del segle XIX, una obra monumental d’una força intempestiva que, tot i parlar-nos d’altres temps, (encara) ens deixa estupefactes. Ens obliga a rellegir-nos. Crim i càstig, que es podrà veure al Teatre Lliure de Montjuïc del 23 de febrer al 3 d’abril, explica la història de Raskólnikov, un estudiant de família humil que comet un crim atroç que porta el lector —i ara, espectador— a plantejar-se si és lícit assassinar algú si així s’aconsegueix un gran bé col·lectiu. “La tesi de l’obra continua sent tan sostenible com quan la va formular Dostoievski: qui té dret a fer ús de la violència?”, explica Pau Carrió, director de la proposta. I afegeix: “La violència es fa servir per a moltíssimes coses, des de mantenir unes determinades propietats fins a canviar el món. Però sembla que només la poden fer servir uns quants”. Però, per què ara? “Després de l’estrena de Hamlet, vaig regalar Crim i càstig a en Pol López [protagonista de les dues obres] perquè sentia que hi havia connexions entre l’obra de Shakespeare i la de Dostoievski”, confessa Carrió, que reconeix que, des que va llegir-la, pensava que tenia una pulsió teatral. També Raül Garrigasait, president de La Casa dels Clàssics —editorial que acaba de publicar una nova traducció de la novel·la—, apunta que, “en aquests temps amb tendència a relativitzar-ho tot i repetir eslògans sense pensar-s’ho gaire, Dostoievski és just el contrari, planteja grans dilemes morals, escriu per respondre les grans preguntes: què és i com afrontar el mal, la innocència, la fe i la condició humana…”. Espanta adaptar un clàssic de la literatura com aquest? Com s’enfronta un a les més de 700 pàgines de Crim i càstig? “He fet una operació similar a la que faig quan m’apropo a un clàssic com Hamlet o Nit de Reis. Hi practico una certa depuració i en trec la cronologia concreta”, explica Carrió, que va, com sempre, directe a l’essència. “L’obra, això sí, manté intactes l’ambientació i el sentit de l’humor, que la torna més interessant i perillosa”, afegeix. L’adaptació de Carrió també és fidel a l’ús de la llengua que fa Dostoievski, de manera que els personatges la utilitzen segons la seva funció social. De fet, la traducció de Miquel Cabal és plena de vulgarismes, burocratismes, dialectalismes i formes antigues i col·loquials. Un criminal pot recuperar la innocència? És lícit assassinar algú si s’aconsegueix un gran bé col·lectiu? Es pot justificar el mal? La resposta al Teatre Lliure.
"Crim i càstig" al Lliure: què passa després de matar?
Pau Carrió dirigeix el clàssic de Dostoievski, amb Pol López de protagonista El director Pau Carrió defensa que cadascú estableix una relació íntima amb els clàssics. "És com si fos un amic que t’has construït tu, a través de la lectura. Cada lector se l"ha fet seu i podem veure-hi coses totalment diferents, coses que potser ni l"autor volia dir". Doncs el seu Crim i càstig de Fiódor Dostoievski té les arrels en Shakespeare i en els fets d"Urquinaona. D"una banda, perquè hi veu una mena de continuació dels dubtes morals que plantejava l"heroi shakespearià i, de l"altra, perquè el va començar a idear "quan aflorava la violència juvenil i tothom pensava que això era molt greu però no enfocàvem el perquè i les conseqüències". De les més de 600 pàgines d"un dels grans clàssics russos del segle XX (que aquest any ha tingut una nova traducció de Miquel Cabal a La Casa dels Clàssics , premiada amb el Ciutat de Barcelona), Carrió n"ha "depurat" una versió de tres hores i mitja, en el que promet ser un dels plats forts de la temporada teatral. Crim i càstig es representarà del 23 de febrer al 3 d"abril en una Sala Fabià Puigserver mai vista: per primera vegada situarà el públic on normalment hi ha l"escenari per poder jugar amb l"arquitectura de les parets de la platea. El director torna a confiar en el seu actor fetitxe, Pol López, amb qui abans ja ha signat altres clàssics i contemporanis brillants (Hamlet, Victòria d"Enric V, La classe, Testimoni de guerra, Ivan i els gossos). El repartiment inclou Míriam Iscla, Maria Rodríguez, Roser Batalla, Carlota Olcina, Marc Rodríguez, Oriol Guinart, Albert Prat, Òscar Rabadán i Francesca Piñón, i també el músic Arnau Vallvé, autor d"una banda sonora electrònica. "La psicologia i el batec del cor ens hi portava –explica Carrió–. La febre i el caos de l’escriptura de Dostoievski mareja i trenca motlles, però alhora és molt hàbil en la construcció de la trama i genera suspens. És com un thriller policial i psicològic". La fi i els mitjans Pol López encarna Raskólnikov, un estudiant de dret que viu en l"absoluta misèria i que es veu obligat a cometre un crim per aconseguir diners. "Hamlet explora el dubte de si fer una cosa o no, si assassinar algú o no, i tota la relació que això comporta amb el cel, l"infern, l"home... Mentre que aquí es comet l"acció violenta al principi i després en vius les conseqüències. Però també és un personatge instal·lat en el dubte, perquè és capaç de convence"s que ha fet el millor que podia fer i a la vegada que ha fet una cosa horrorosa sense cap mena de sentit", explica el director. "El problema principal és que el que diu sí que té sentit i els propòsits són bons. Ell viu la violència estructural que coneixem, l"agafa i la vol transformar en una bona obra. És una flipada. Per això Josep Pla deia que Dostoievski és un degenerat, et porta als límits de la moral", afirma López. Un cop comesa l"atrocitat, comença "la construcció filosòfica" dels fets, la defensa moral d""una acció socialment punible", explica Carrió. L"obra segueix sempre Raskólnikov –que mai desapareix d"escena– i es balanceja entre els dos pols: si l"acte és just i si és il·legal. "O sigui, és com una mena d’humanista que transgredeix", observa López. "La violència és una cosa que sembla que està totalment monopolitzada per l’estat, per qui fa les lleis. Raskólnikov hi dona voltes i té una ambició. Vol fer un gest genial i inventar-se un dret natural, utilitzar la violència per canviar les normes. Però el seu impediment serà la moral", resumeix l"actor. Després d"uns anys en què conceptes com poder, legitimitat, desobediència i violència han estat el pa de cada dia, Carrió assegura que l"obra recull els debats polítics i econòmics del moment "sense fer-li dir coses que no diu" i que també aborda les parts més íntimes vinculades a l"espiritualitat i la família. "No es pot reduir a un titular –avisa als periodistes–. Potser la versió que en veurà cadascú serà diferent, potser no estarem d"acord amb un personatge o amb un altre. I no passa res. Però no et deixa en una posició de confort. No és moment per estar tranquils", conclou el director.
Pol López esdevé Raskólnikov a la versió de ‘Crim i càstig’ de Pau Carrió
Les desventures de l"estudiant nascut de la ploma de Dostoievski s"enfilen a l"escenari del Teatre Lliure Si mai un actor català havia d’interpretar el torturat estudiant Raskólnikov, el protagonista de Crim i càstig, Pol López hi tenia tots els números. Pau Carrió ha adaptat per al teatre la novel·la de Fiódor Dostoievski, a partir de la sensacional traducció de Miquel Cabal Guarro (Bernat Metge Universal), i dirigeix el muntatge que s’estrena dimarts al Teatre Lliure, que hi serà fins al 3 d’abril. “Quan la vaig llegir, veia que hi havia moltes escenes de la novel·la que estaven a un pas de passar al teatre –explica Car-rió–. La història és la relació de l’home amb el cel i l’infern. L’acció violenta es comet al principi i després explorem aquesta culpabilitat”. Una culpabilitat que es mou entre dos elements oposats: la convicció i el remordiment del protagonista. “Dostoievski és molt hàbil en la construcció de la trama”. Quan la vaig llegir, veia que hi havia moltes escenes de la novel·la que estaven a un pas de passar al teatre” Pau Carrió Un novel·lot en tots els sentits s’ha sintetitzat aquí en tres hores de teatre: “Creem l’acció amb el Pol, que no abandona l’escenari en tota l’estona, i els espectadors ho veiem a través d’ell”. La sala Fabià Puigserver s’ha capgirat: “Hem invertit la sala, de manera que els espectadors són al lloc dels actors i al revés. Quina sort, l’home que va idear aquesta sala, i quina sort poder-la fer servir així”, afegeix Carrió. Sobre el missatge de Crim i càstig, reflexiona: “El millor que ens pot passar és que quan sortim del teatre no hi estiguem d’acord entre nosaltres. No hem vingut a confortar-nos, hem vingut a desconfortar-nos. Està bé que la història no ens deixi tranquils, perquè no és un moment per estar tranquils”. Imagen de "Crim i càstig", versión de Pau Carrió, en el Teatre Lliure Imatge de "Crim i càstig", versió de Pau Carrió, al Teatre Lliure Sílvia Poch “El problema principal de Raskólnikov és que té sentit el que diu, els fins són bons –afirma López–. Ell està vivint una pobresa i una vivència estructural com la que ara vivim. Pla deia que era un degenerat, perquè ho porta al límit. El que fa és agafar la violència que pateix per convertir-la en un bé, per empoderar-se. Sembla que la violència està monopolitzada per l’Estat, per qui fa les lleis”. A Pol López li dona la rèplica Míriam Iscla en el paper de l’inspector Porfiri Petróvitx, i els acompanyen Roser Batalla, Oriol Guinart, Carlota Olcina, Francesca Piñón, Albert Prat, Òscar Rabadán, Marc Rodríguez i Maria Rodríguez.
Miquel Cabal guanya el Premi Ciutat de Barcelona 2021 per la seva traducció de “Crim i càstig”, de Dostoievski
Vinculat com a docent als departaments d’Humanitats i de Traducció i Ciències del Llenguatge, ha estat l’encarregat aquest any de fer la traducció de "Les nits blanques”, obra que s’ha incorporat a la Col·lecció Literària de la Universitat. Miquel Cabal, professor vinculat als departaments d’Humanitats i Traducció i Ciències del Llenguatge de la UPF, ha estat reconegut amb el Premi Ciutat de Barcelona 2021, en la categoria de traducció en llengua catalana. Ha rebut el reconeixement per la seva traducció de “Crim i càstig”, de l’escriptor rus Fiódor Dostoievski, obra editada per Alpha. El jurat del premi, format per Victòria Alsina Keith, Marta Hernàndez Pibernat, Miriam Cano, Alba Dedeu i Susanna Rafart, ha acordat per unanimitat el seu veredicte: “per la riquesa de la llengua i la diversitat de registres, per la feina de contextualització del món representat en la novel·la, i per l’actualitat i l’oportunitat d’una obra universal que encara ens interpel·la”. “Per la riquesa de la llengua i la diversitat de registres, per la feina de contextualització del món representat en la novel·la, i per l’actualitat i l’oportunitat d’una obra universal que encara ens interpel·la” Cabal és especialista en la traducció de literatura russa al català. Té una trentena de traduccions publicades entre prosa i teatre. És doctor en Lingüística (UB-UAB), amb una tesi de sociolingüística sobre els tàtars de Crimea. Actualment, és professor associat de lingüística i literatura russa a la UPF i a la UB. És membre de la junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i membre del Comitè Executiu del Consell de la Cultura de Barcelona. Traductor de “Les nits blanques”, nova obra de la Col·lecció Literària de la UPF En el marc del bicentenari del naixement de l’escriptor rus Fiódor Dostoievski, el novembre passat, la UPF va editar “Les nits blanques”, obra que s’ha incorporat a la Col·lecció Literària de la Universitat. L’encarregat de fer-ne la traducció del rus al català va ser el propi Miquel Cabal, qui també va redactar la nota d’introducció original. Es tracta d’una novel·la sentimental; els records d’un protagonista qualificat de somiador ens endinsen en un univers melancòlic, il·luminat per una inesperada llum nocturna. El pròleg és de Pablo Pareja Alcaraz, professor del Departament de Dret i vicerector de Professorat i Relacions amb la Comunitat. L’epíleg és a càrrec de l’especialista en literatura eslava Tamara Djermanovic, professora del Departament d’Humanitats de la UPF i membre del comitè organitzador de l’any Dostoievski. La Col·lecció Literària és una iniciativa conjunta de la UPF Barcelona School of Management i la Universitat amb la que es desenvolupen, a partir d’una obra concreta cada any, una sèrie d’activitats culturals. La proposta contribueix a explicar, des de les humanitats, determinats conceptes en programes d’estudis d’àmbits molt diversos. La col·lecció constitueix un cànon propi que permet explorar aspectes universals i transdisciplinaris a través de la literatura.
Los cuentos afilados de Irene Pujadas y la traducción de ‘Crim i càstig’ de Miquel Cabal, premios Ciutat de Barcelona
El Ayuntamiento reconoce también un poemario de Edgardo Dobry y la biografía del psiquiatra Tosquelles. Los Edebé cumplen 30 años con obras que retratan duras realidades El cuento en catalán, con clásicos indiscutibles como Calders o Trabal, tiene una riquísima tradición. Y a ella debe añadirse desde ahora la labor de Irene Pujadas, al menos a tenor de la opinión del jurado de los premios Ciutat de Barcelona, que así lo ha explicitado al concederle la distinción en el ámbito de la literatura en catalán por los relatos que conforman Els desperfectes (L’Altra Editorial). Los galardones que convoca el Consistorio (dotados con 9.500 euros por categoría) también han reconocido en el ámbito de las letras la ingente labor de Miquel Cabal al afrontar Crim i càstig de Dostoievski (Alpha) en el apartado de traducción al catalán; el poemario de Edgardo Dobry El parasimpático (Club Editor) en el ámbito de la literatura en castellano, y la biografía de Joana Masó Tosquelles. Curar les institucions (Arcàdia) para el ensayo. Los relatos de Pujadas (Sant Just Desvern, 1990) rezuman “humor afilado y estilo vibrante”, según el jurado, y muestran un “atrevimiento y ambición literaria” que comportan “una significativa aportación a la tradición cuentística catalana”, se dice de los relatos de un libro que ya obtuvo el premio Documenta y práctica unanimidad en el elogio de la crítica, entre otras razones por la variedad de opciones y recursos técnicos empleados. El mismo consenso que mereció la versión que Cabal firmó de Crim i càstig, la única en catalán desde que en 1929 Andreu Nin se atreviera con la primera, ya entonces de gran prestigio. La “riqueza y diversidad de registros” que refleja la obra (casi cada personaje tiene un uso propio del ruso según su estrato social), así como la labor de contextualización de la novela, son los elementos que han merecido la distinción, según el jurado. Es, en cambio, la “distancia humorística” y “la luz cálida sobre lo ordinario” lo que ha destacado el jurado de los versos del argentino afincado desde 1987 en Barcelona Dobry (Rosario, 1962). Una luz inédita también arroja la biografía de Tosquelles, revolucionario psiquiatra republicano que marchó exiliado a Francia y que le ha valido a Masó, profesora de la Universidad de Barcelona, el Agustí Duran i Sanpere, nombre que recibe el apartado de ensayo de los galardones. Los reconocimientos se suman a los cuatro premios Ciutat de Barcelona fallados esta misma semana: la compañía La Veronal (artes escénicas), el festival Bachcelona (música), el festival Reteena (audiovisuales y cultura audiovisual) y Laia Estruch (artes visuales). Los Edebé llegan a su 30 edición Iván Mishukov fue un niño ruso al que su abuelo alcohólico abandonó en las calles de Reutov, cerca de Moscú. Sobrevivió unos años así porque cuatro perros abandonados se convirtieron en su inseparable familia y le alimentaron y dieron calor. La historia real generó una película, una obra de teatro y un libro y ahora es la base de la novela de corte introspectivo Rey, con la que la autora asturiana Mónica Rodríguez (Oviedo, 1969) ha obtenido el premio Edebé de literatura infantil, con una bolsa de 25.000 euros, y en la que la prolífica y reconocida autora afincada en Madrid (setenta libros publicados, premio Ala Delta, Anaya y Gran Angular, entre otros) narra el impacto sentimental que puede tener un abandono así de un niño. Lo que más afecta es lo que sucede más cerca. Para no perderte nada, suscríbete. SUSCRÍBETE Una cruda realidad es también la que presenta Un ewok en el jardín, del novelista Pedro Ramos (Madrid, 1973), donde el también publicista y guionista aborda los efectos de la depresión y las sombras del suicidio a partir de la compleja vida emotiva de un joven de 16 años y que se ha alzado con el galardón en la categoría juvenil (30.000 euros). Pedro Ramos y Mónica Rodríguez, ganadores de la 30ª edición de los premios Edebé de literatura infantil y juvenil. Pedro Ramos y Mónica Rodríguez, ganadores de la 30ª edición de los premios Edebé de literatura infantil y juvenil. EDEBÉ Los premios Edebé, de los mejor dotados del género en España, han alcanzado ya su 30ª edición, desde que un desconocido Carlos Ruiz Zafón, con 28 años, inaugurara el palmarés del apartado juvenil con El Príncipe de la niebla. Tres obras reconocidas en los Edebé han cosechado a lo largo de las tres décadas también el Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil: La isla de Bowen, de César Mallorquí; Palabras envenenadas, de Maite Carranza, y El efecto Frankenstein, de Elia Barceló. Las obras ganadoras de este año, elegidas de entre los 239 originales presentados (140 de infantil y 99 de juvenil), se publicarán en marzo, en las cuatro lenguas cooficiales del Estado y en braille, y tanto en soporte papel como en e-book y audiolibro.
Irene Pujadas, Miquel Cabal, Edgardo Dobry i Joana Masó, Premis Ciutat de Barcelona 2021
L’escriptora Irene Pujadas amb la novel·la ’Els desperfectes’ (L’Altra Editorial), Miquel Cabal per la traducció de ’Crim i càstig’ (Alpha), el també escriptor Edgardo Dobry pel poemari ’El parasimpático’ (Club Editor) i Joana Masó per l’assaig d’investigació ’Tosquelles’ (Arcàdia) han estat distingits amb els Premis Ciutat de Barcelona de literatura catalana, traducció, literatura castellana i assaig. Les obres ’La señora Potter no es exactamente Santa Claus’ (Random House), de Laura Fernández, ’La revuelta de las putas’ (Penguin Random House), d’Amelia Tiganus, i ’Ruderals’ (Godall), de Caterina Pérez han rebut mencions especials. Els premiats, que tenen una dotació de 9.500 euros, es lliuraran el 15 de febrer al Saló de Cent.
Els guardons municipals també reconeixen el traductor Miquel Cabal
Irene Pujadas i Edgardo Dobry, premis Ciutat de Barcelona en literatura catalana i castellana Els guardons municipals també reconeixen el traductor Miquel Cabal i l"assagista Joana Masó Xavier Cervantes Continua el degoteig dels premis Ciutat de Barcelona 2021. Després dels de les categories artístiques anunciats dimarts , ara es coneixen els de les categories literàries. Els premiats han sigut Irene Pujades pels relats d"Els desperfectes (L"Altra Editorial) en literatura catalana; Edgardo Dobry per l’obra El parasimpático (Club Editor), en literatura castellana; el traductor Miquel Cabal per la feina feta amb Crim i càstig de Dostoievski, editat per Alpha, i Joana Masó per l"assaig Tosquelles. Curar les institucions (Arcàdia). El premi en la categoria de literatura catalana per a Irene Pujades (Sant Just Desvern, 1990) l"ha atorgat per majoria un jurat format per Eulàlia Pérez Vallverdú (presidenta), Manuel Baixauli, Marta Orriols, Llucia Ramis i Esteve Plantada. Segons el jurat, Els desperfectes (premi Documenta 2020 , ex aequo amb la novel·la Les closques, de Laia Viñas)és "un llibre de contes amb un humor esmolat i amb un estil vibrant que exigeix una lectura activa. El jurat premia l’atreviment i l’ambició literària i subratlla la significativa aportació a la tradició contística catalana de la premiada". En aquesta categoria hi ha una menció especial per a Ruderals, de Caterina Pérez, editat per Godall Edicions, per "l’elegància i la subtilesa dels seus relats". Guardó especial el de traducció catalana, que recompensa la constància i el talent de Miquel Cabal (Barcelona, 1977) per la traducció de Crim i càstig, el clàssic immortal de Dostoievski, "per la riquesa de la llengua i la diversitat de registres, per la feina de contextualització del món representat en la novel·la, i per l’actualitat i l’oportunitat d’una obra universal que encara ens interpel·la”. Així ho ha considerat unànimement el jurat presidit per Victòria Alsina i completat per Marta Hernàndez Pibernat, Míriam Cano, Alba Dedeu i Susanna Rafart. Pel que fa a la literatura castellana, el premi Ciutat de Barcelona s"ha concedit per unanimitat a El parasimpático, d"Edgardo Dobry (Rosario, Argentina, 1962), "un llibre de poemes que vessa, amb distància humorística, una llum càlida sobre allò ordinari per convertir-ho en extraordinari, amb un estil precís que assoleix la seva millor versió amb El Rèquiem final", diu el jurat integrat per Esther Zarraluki Rubió (presidenta), Neus Botellé, Juan Antonio Montiel, Anna Maria Iglesia Pagnotta i Miqui Otero. El jurat també ha fet una menció especial aLa señora Potter no es exactamente Santa Claus (Literatura Random House), de Laura Fernández, "per la seva imaginació desbordant i per un estil i veu úniques en el panorama actual de la literatura espanyola". El premi Agustí Duran i Sanpere d"assaig, humanitats i història de Barcelona l"ha atorgat per unanimitat el jurat format per Najat El Hachmi (presidenta), Julieta Piastro, Pau Alsina, Ramón González Férriz i Blanca Garcés, que reconeixen en l"assaig de Joana Masó (Barcelona, 1978) sobre el psiquiatra Francesc Tosquelles (Reus, 1912 - Granges d"Òlt, 1994) una gran "tasca de recerca per tractar un tema tan actual i rellevant com la comprensió del patiment psíquic en contexts de crisi política, cultural i social". El jurat també fa una menció especial a Amelia Tiganus per l’obra La revuelta de las putas, editada per Penguin Random House, "per la seva denúncia contundent d’una realitat invisibilitzada". Enguany els premis s"aniran anunciant per etapes i s"entregaran el 15 de febrer al Saló de Cent de l"Ajuntament. Aquest any, els premis han passat de 19 a 14 categories, però no han perdut dotació, ja que el guardó puja de 7.000 a 9.500 euros (es perden els premis de comunicació, i per fusió hi ha un únic premi d"arts escèniques i una sola categoria d"arquitectura, urbanisme i disseny). Les ajudes a creadors impulsades el 2020 en comptes dels premis es mantenen. L’Ajuntament ha decidit mantenir les beques (rebatejades ara com Barcelona Crea) i sumar-les als premis, que recuperen la normalitat.
RESSENYA FETA PER EMBAT / "Crim i càstig". Fiódor Dostoievski.
Hem escollit Crim i càstig com a inici del segon curs del Club Krug de Literatura Russa, dirigit pel professor Gerard Adrover a Embat llibres, amb motiu del Bicentenari Dostoievski, que es commemora dia 11. La novel·la s’inicia amb el protagonista, Raskòlnikov, exestudiant en situació precària, que assassina una usurera i la seva germana per haver-li robat. Ell és el fil conductor de la novel·la, un home ple de contradiccions i remordiments. La trama és una exposició de la misèria dels protagonistes. La denúncia social és una constant, amb un fort accent d’anàlisi psicològica i moral de tots els personatges, alguns dels quals destaquen per la seva honestedat, com Sònia, per qui se sent atret el protagonista. És una prostituta per necessitat que se sacrifica per la gent que estima. El dilema entre la raó, la culpa i l’emoció en són els trets catecterístics. La vida de Dostoievski és dura i plena d’entrebancs. Nascut a Moscou, fill d’un pare cruel i tirànic, la mort prematura de la mare, la seva epilèpsia, l’assassinat del pare pels serfs, que es rebel·len a causa de la seva crueltat, i l’angoixa de Dostoievski per haver desitjat la mort del pare, juntament amb l’arrest i posterior acusació de conspirar contra el zar Nicolau I, és indultat en el darrer minut a canvi de pena de presó a Sibèria. L’experiència d’anys de presó en unes condicions infames fan que Dostoievski estigui en una situació extrema amb depressió i atacs epilèptics. Addicte al joc i a l’alcohol, exceptuant alguns moments de la vida del segon matrimoni (1857) amb Maria Dmítrievna Issàieva, que l’ajuda com a taquígrafa i posa una mica d’ordre a la seva vida, malgrat que morin dos dels seus fills. L’any 1862 i 1863 decideix partir a l’estranger: Berlín, Londres, Ginebra i Torí. Torna de l’estranger i publica L’idiota (1868) i Els endimoniats (1870), dues obres que li proporcionen un gran reconeixement. Crim i càstig, escrita el 1866 suposa la seva consagració literària, juntament amb amb L’idiota (1866), Els endimoniats (1872) L’adolescent (1875) i Els germans Karamàzov (1880), novel·les on reflecteix l’angoixa, la psicologia dels seus personatges, la moral i la denúncia social. Aquestes llibres consoliden el corpus de la seva obra i el converteixen en l’escriptor més important de Rússia i de la literatura universal del segle XIX. Glòria Forteza-Rei Embat llibres
Que venen els russos!
Enrere han quedat els anys que a les cobertes de les traduccions russes hi posava “Traduït directament del rus”. Moltes de les obres clàssiques de la literatura russa van arribar a la Península —tant en català com en castellà— a partir de traduccions franceses o angleses fetes, de vegades, al gust de francesos o anglesos i, per tant, deformades per dos espills concaus. Si la traducció pot caure inconscientment en la reescriptura (traduttore traditore), la traducció d’una versió francesa podia ser enganyosa, traïdora i mentidera. Francesc Payarols i Andreu Nin van trencar aquella inèrcia amb les seves traduccions directes, però la literatura russa encara era un territori ignot per a lectors catalans que veien arbres espessos com boscos (volums de mil pàgines com Guerra i pau, Crim i càstig, Anna Karènina...) i boscos com selves inexpugnables. En els últims anys, però, una política russa favorable a les traduccions, l’interès renovat de les editorials i un grup de traductors molt professionals semblen haver contribuït a un nombre més gran de títols, un ventall més divers d’autors i l’arribada de títols imprescindibles. Potser la por als russos es va trencar amb l’edició de la monumental Eugeni Oneguin, una novel·la en vers d’Aleksandr Puixkin que Arnau Barios va traduir per a Club Editor el 2019. El fet és que en, tres anys, s’han editat sis obres de Fiódor Dostoievski —Crim i càstig (La casa dels clàssics, 2021); Manyaga, Apunts del subsol i Les nits blanques (Angle Editorial, 2021), Pobres (Cal Carré, 2021) i El doble (QuidProQuo, 2021)—; tres reculls o nouvelles d’Anton Txékhov —24 contes (Club Editor, 2021), també traduït per Barios, Relat d’un desconegut i El regne de les dones (Viena Editorial 2021, 2019)—; l’Infeliç de Turguénev (Viena, 2020); El braçalet de granats d’Aleksandr Kuprín (Viena, 2020); El Mestre i Margarita, de Mikhaïl Bulgàkov (Proa, 2021); El recull de Serguei Dovlàtov (LaBreu Ed., 2021) i Història de la lluna inapagada de Boris Pilniak (Adesiara, 2020). Un grup d’autors que van ser contemporanis uns dels altres, excepte Puixkin, que era, per a tots ells, el clàssic nascut al segle XVIII (1767-1848). Turguénev va nàixer el 1818; Dostoievski, el 1821; Tolstoi, el 1828, i la generació següent, mig segle després: Txékhov, el 1860; Kuprín, el 1870; Bulgàkov, el 1881, i Pilniak, el 1894. L’únic autor de la segona meitat del segle XX és Dovlàtov (Ufà, antiga Unió Soviètica, 1941 - Nova York, EUA, 1990), amb un aplec de contes (El recull, LaBreu Edicions, 2021) que sembla haver heretat tot el sentit de l’humor que manca als seus compatriotes escriptors. Pel que fa als autors que van conviure a finals del segle XIX —pràcticament tots— van promoure —o aprofitar— una sòlida tradició lectora entre els russos. Fins i tot, alguns autors parlen dels escriptors coetanis en les seves novel·les. Especialment Txékhov, que només a Relat d’un desconegut cita repetidament Turguénev i també Dostoievski i Puixkin, a més del francès Balzac. Les cites serveixen, fins i tot, per retratar els personatges: un dels protagonistes, ric, solter i despreocupat —que ha vist com la seva amant decidia, per iniciativa pròpia, deixar el seu marit i traslladar-se a casa seva, li tira la culpa a l’autor d’Infeliç: “Turguénev a les seves obres ens ensenya que qualsevol noia d’alta condició i nobles pensaments hauria de seguir l’home estimat fins a la fi del món i treballar per a les seves idees —digué l’Orlov, aclucant irònicament els ulls—. La fi del món és una licentia poetica; el món sencer amb tots els seus extrems es pot encabir al pis de l’home estimat (...) Turguénev ho va escriure i ara em toca arrossegar-ne les conseqüències”. En una altra novel·la, El misto suec (1884), Txékhov ataca directament l’obra de Dostoievski: “Està molt bé, però és massa llarga i immodesta”. Txékhov era més de Tolstoi que de l’autor de Crim i càstig. Tot un mestre de la concisió, els relats de Txékhov descriuen molt bé una societat on la literatura ocupava un lloc important, evidentment entre les classes que s’havien pogut alfabetitzar, que eren les més altes, i en els àmbits urbans —que presentaven nivells d’alfabetització entre tres i quatre vegades superiors als de les zones rurals. La directora de la col·lecció “Petits Plaers” de Viena Editorial, Blanca Pujals, creu que aquell segle XIX-XX a Rússia és “un d’aquells moments estranys que s’ajunten molts genis en un sol lloc. De sobte a Rússia es va produir Tolstoi, Turguénev, Dostoievski i tota aquesta gent, tots creant alhora en un segle d’or, un moment màgic que era una pena que aquí no ho estiguéssim traduint i gaudint”. Des de la seva col·lecció de novel·les curtes (o nouvelles), Pujals va decidir apostar per aquesta literatura: “Sempre m’ha agradat molt la literatura russa, on la nouvelle s’ha conreat especialment. Tots els grans noms de la literatura russa en van fer de boníssimes i, a més, eren inèdites en català, perquè, a banda dels dos autors que més s’havien traduït, que eren Dostoievski i Tolstoi, hi havia moltíssims Txékhov —només Minúscula havia editat dues perletes—; i de Turguénev no s’havia traduït res, a pesar que Nabókov, en les seues Curs de literatura russa, diu que ‘els tres grans són Tolstoi, Turguénev i Txékhov’. Era curiós que no n’haguessin traduït cap”. Abans de llançar, Pujals va rebre diversos avisos que el mercat català era recelós a la literatura russa: “Quan vaig començar a presentar la col·lecció a la gent del sector —llibreters i distribuïdors—, a començament dels 2019, molta gent em va dir que si m’havia tornar boja fent tants russos, perquè a Catalunya no es venien els russos, a excepció de Dostoievski i una mica Tolstoi”. En dos anys, la resposta del mercat diu el contrari: “El fet és que hem trobat que d’El regne de les dones hem de fer ja la quarta edició; dels Turguénev estem fent segona i tercera edició i El braçalet de granats també va per la tercera i el seu autor, Kuprín, era inèdit en català: En altres llocs El braçalet de granats és una novel·la que tothom ha llegit i periòdicament s’hi torna”. En la sobtada resurrecció de la literatura russa, però, també hi juguen elements externs. La traductora Xènia Dyakonova explica a EL TEMPS que “hi ha dues institucions a Rússia que subvencionen traduccions a d’altres llengües, l’Institut de Traducció de Moscou, una institució estatal, i una altra privada, del senyor Prokhorov, que és un dels opositors al poder de Putin”. És cert que diverses obres de les esmentades —com Crim i càstig o El recull— han estat editades amb l’ajut de l’Institute For Literary Translation de Moscou. “Aquí —afegeix Dyakonova— hi ha moltes editorials amb molt bona voluntat però després una altra cosa és poder pagar els drets d’autor i pagar els traductors”. L’exotisme rus L’atracció de la literatura russa és, òbviament, tan diversa com els seus autors. La concisió de Txékhov no té res a veure amb la pirotècnia de Dostoievski ni l’original fantasia de Bulgàkov té res a veure amb el realisme de la resta d’escriptors. Dyakonova ho ha explicat bé en els seus Apunts de literatura russa i un afegit polonès (Cal·lígraf, 2020). Però, posats a buscar una raó poderosa de l’atractiu d’aquesta literatura a l’exterior, Dyakonova creu que ofereix “un cert exotisme, un món que, tot i ser vagament europeu, no ho acaba de ser”. Per tal de respondre la pregunta d’EL TEMPS, ella mateixa se’n fa una altra: “Per què les novel·les de Dostoievski atreuen els lectors de tot el món? Perquè passen coses molt estranyes a les seves novel·les: personatges que poden parlar hores i hores sobre l’existència de Déu o el destí de Rússia. Òbviament són qüestiones eternes que interessen a molta gent, però aquí seria molt estrany que tres germans es passessin la nit sencera parlant del destí de Catalunya. Hi ha uns costums que allà existeixen i aquí no, com aquestes converses nocturnes sobre les qüestions eternes de la humanitat. Aquí quedaria molt estrany que al dinar de Nadal algú preguntés, ‘Però Déu existeix o no?’. Estaria fins i tot mal vist, que de cop i volta algú trenqués l’harmonia del dinar amb una pregunta com aquesta”. Dostoievski sembla ser, entre tots els russos, la bèstia grossa, el dimoni que s’ha de domesticar per entrar de ple a la literatura russa. Una opció és entrar per les nouvelles o relats publicats per Angle Editorial: Manyaga, Les nits blanques i Apunts del subsol. I una molt bona introducció és l’epíleg que la dramaturga Carlota Subirós fa a Les nits blanques. Subirós va encarar-se fa uns anys a una versió dramàtica d’aquesta obra i va saber extreure lúcides conclusions sobre Dostoievski: “En anar aprofundint en la temperatura específica del text, dues paraules m’apareixien de manera recurrent per definir el batec dels personatges —i des de llavors s’han convertit en nocions fonamentals per a mi, per descriure estats d’una intensitat vital excepcional: la febre i el candor. Els personatges de Dostoievski són febrosos per naturalesa: s’exalten contínuament, es posen vermells com un tomàquet i tot seguit empal·lideixen, criden, es desmaien, els ragen les llàgrimes, se’ls escapa el riure, s’embarbussen, sangloten, increpen, supliquen, s’humilien, s’abalteixen. Aquesta febre enllaça Dostoievski amb Shakespeare: els seus universos desfermen un torrent imparable d’emocions”. Continua explicant Subirós que aquesta torrencialitat “és una mina per als actors, un desafiament extraordinari”, però adverteix que és “molt més difícil d’explicar als actors, en termes contemporanis” el candor, “una noció que avui sembla gairebé obsoleta, i que a mi, en canvi, em sembla imprescindible per entendre un color molt recòndit però essencial de l’ànima humana: (...) una autèntica blancor moral que evoca la innocència, la credulitat, fins i tot la ingenuïtat”. Subirós analitzà, amb encert, dues característiques dels personatges de Dostoievski. En canvi, el vessant literari de les seves obres, la llengua de Dostoievski, l’explica més detalladament el traductor de Crim i càstig, Miquel Cabal, citant Joseph Brodsky en el seu epíleg: “El que va fer que Dostoievski esdevingués un gran escriptor no va ser l’embull indefugible dels seus arguments, ni la profunditat singular de la seva ment ni tan sols la capacitat de ser compassiu. Va ser l’eina o, més aviat, la textura del material que feia servir, és a dir la llengua russa (...). En l’escriptura de Dostoievski som testimonis d’una fricció extraordinària, d’una intensitat gairebé sàdica, entre la metafísica de l’argument i la de la llengua. Va saber treure el màxim profit de la gramàtica irregular del rus. Les seves frases tenen un ritme febril, histèric i idiosincràtic, amb un contingut lèxic que és una fusió de termes poètics, col·loquialismes i burocratismes per tornar-se boig”. Cabal ho arrodoneix així: “Si la llengua de Dostoievski és capaç d’arrossegar-nos a l’altra banda d’una frenesia infreqüent, és perquè l’autor la volia així de transgressora, d’infractora. O, més aviat, la volia transgredir. O potser, fins i tot, volia que fos la llengua qui ens transgredís”. A l’altre extrem de l’exotisme cru de Dostoievski hi ha l’exotisme fantasiós i temerari de Bulgàkhov, a El Mestre i Margarita, una barreja de crítica de la societat soviètica barrejada amb una història bíblica i un humor inclassificable que la va convertir en una novel·la de culte a l’antiga URSS, vint anys després de la data de mort del seu autor, el 1940. Per Dyakonova, traductora del text, “una de les virtuts d’aquesta novel·la —una de les coses que la fan singular— és aquesta superposició de plans (el Moscou dels anys vint o trenta i el Jerusalem del segle I, on passa la història llegendària inspirada en els evangelis); el pla realista, d’una banda, i, de l’altra, el pla fantàstic on tot és possible, on tots aquests elements realistes i imaginaris es poden barrejar i pot passar qualsevol cosa”. Com a exemple d’aquest ús intel·ligent de la fantasia i l’humor, Dyakonova destaca el personatge “del gatot, aquest gat negre capaç de pujar al tramvia i pagar el bitllet i que la revisora se sorprengui més del fet que el gat hagi pagat el bitllet que no pas que hi hagi un gat humà al tramvia. És únic aquest humor sobre un món on tot gira al voltant de la burocràcia i on l’important és si tens bitllet o no —no pas si ets una persona o un gat”. El més curiós és que la burocràcia, el poder de l’Estat i dels funcionaris, era també ben present en les novel·les de la generació anterior, com la de Txékhov, que a Relat d’un desconegut denunciava aquesta situació retratant tres personatges —un militar i els altres funcionaris— que viuen com nobles a càrrec de l’Estat. Un d’ells, de fet repeteix sovint el que anomena “l’aforisme de Prutkov: ‘Només al servei de l’Estat coneixes la veritat’”. Lliçons russes del tsarisme i l’estalinisme.
Dostoievski també és una festa
Aquest 2021 hem viscut dos bicentenaris literàriament rellevants: el de Charles Baudelaire i el de Fiódor Dostoievski. Tal doble efemèride ha estat una excusa perfecta perquè s’hagin editat, o reeditat, obres clau d’aquests autors que amb els seus volums varen marcar, amb foc i sang i tinta, l’esperit de la modernitat. Si Baudelaire fou pare fundador del flâneurisme i d’una poesia mòrbida que encara ara perdura, es pot afirmar que no s’entén la narrativa actual sense Dostoievski, un autor que, segons Stefan Zweig, va perseguir salvatgement, incansablement, la negra eternitat de l’ànima a través d’uns personatges foscos que estaven tocats per la brutal recerca de l’infinit. És cert que la persona que més ha traduït el mestre rus al català ha estat Miquel Cabal: Les nits blanques, Apunts del subsòl i Manyaga –tots tres a Angle Editorial–; la monumental i titànica Crim i càstig a La Casa dels Clàssics de la Bernat Metge Universal; i la primera i tremebunda novel·la de l’autor, Pobres, a Cal Carré. Però Cabal no s’ha quedat tot sol davant el responsable de les Memòries de la Casa Morta, traslladades fa un temps per Jaume Creus a Adesiara, i és que gràcies a Marta Nin tenim també Un arbre de Nadal i una boda" a Comanegra, amb il·lustracions timburtonianes d’Oriol Malet, i els perversos contes inclosos en El somni d’un home ridícul a Godall. I és gràcies a Xènia Dyakonova, que enguany també ha fet una tasca colossal amb El Mestre i Margarita de Bulgàkov a Proa, que ens arriba El doble en una nova i deliciosa edició de l’exquisida editorial pollencina Quid Pro Quo. Ens presenta la història de Iàkov Petróvitx Goliadkin, un funcionari que un dia topa amb una persona clavada a ell i aquest fet inquietant desencadena una espiral de deliri, follia i caos. El doble és una obra important per diverses raons. La primera és que ens descobreix la capacitat còmica d’un autor lligat als abismes més funestos de l’essència humana, ja que amb aquest relat macabre Dostoievski demostra que tenia molt bona mà per a l’humor més negre. Figures crítiques de prestigi l’han llegit talment un precursor del que després Franz Kafka practicaria: una narratologia complexa, tèrbola i molt crítica amb els absurds sistemes burocràtics que a finals del segle XIX començaven a sistematitzar-se. La segona és que aquest llibre esplèndid ens demostra una voluntat estètica que sovint s’ha menystingut: Nabokov clamava que Dostoievski mai no havia sabut escriure; s’equivocava, perquè El doble és un exercici virtuós de bella literatura molt ben traduïda per Xènia Dyakonova. Potser traduir és impossible, però que persones com Dyakonova, Cabal i Nin contradiguin aquesta idea pessimista és una festa de traduccions dostoievskianes que tant de bo continuïn prodigant-se, malgrat la clausura d’un bicentenari ple de motius de celebració.
Dostoievski, maleït
El seu gran mèrit va ser presentar el mal, el crim i el pecat com a característics del gènere humà S’acaba l’any en què celebrem el bicentenari del naixement de Fiódor Dostoievski (1821-1881), i no sembla que, epidèmies a banda, l’esdeveniment hagi tingut un gran ressò a Catalunya. Tanmateix, hi ha unes quantes fites que hem d’assenyalar gràcies a les quals, a banda els centenaris —són manies del periodisme—, l’any ha deixat unes quantes coses relacionades amb l’autor, que quedaran. La més notable és la tasca duta a terme, des de fa temps, per l’editorial Alba, amb seu a Barcelona, que ha publicat una part substancial de l’obra de l’escriptor de Sant Petersburg, tasca coronada enguany amb la reedició d’Humillados y ofendidos, i una capsa amb les seves millors novel·les. També han editat aquest autor, l’any de l’aniversari, les editorials Angle, Godall, Quid Pro Quo, Cal Carré o Nórdica; i Alpha Bernat Metge ens ha donat una nova, necessària traducció de Crim i càstig, a càrrec de Miquel Cabal i amb pròleg de Francesc Serés, que ha dimitit d’un càrrec polític que ostentava, per la qual cosa el felicitem públicament. Una altra iniciativa de gran mèrit: Laura Claravall, directora d’Ediciones del Subsuelo, ha traduït amb excel·lència, i publicat, una biografia de Dostoievski a càrrec de Virgil Tanase, deixeble que fou de Roland Barthes. Encara és més important que ella mateixa publiqués, fa pocs anys, el Dostoievski d’André Gide, llibre que recull una sèrie de lliçons orals al Vieux-Colombier, transcrites: és un llibre complementari de la biografia de Tanase: el lector farà bé de llegir primer aquest llibre i després les xerrades de Gide. Fet això, a cap lector o lectora no li costarà gens de començar a llegir l’obra de l’escriptor rus, un novel·lista que el Dictionnaire Universel des Littératures (PUF, 1994) compara ni més ni menys que amb Dante, Cervantes, Shakespeare, Goethe, Balzac i Proust. Amb raó: n’hi hauria hagut prou que Dostoievski hagués escrit les pàgines sobre ‘El Gran Inquisidor’ (de Sevilla) contingudes a Els germans Karamàzov, L’etern marit o la ‘Confessió de Stavroguin’, dins la dita d’Els posseïts (o ‘Els dimonis’ o ‘Els endimoniats’), per passar a la història de la literatura amb tots els honors. Ara bé; malgrat que Catalunya ja té des de fa decennis tant Crim i càstig (traducció d’Andreu Nin, primera edició, 1929) com Els germans Karamàzov (traducció del francès de Joan Sales, primera edició, 1961), Dostoievski no ha gaudit mai d’un gran prestigi entre nosaltres. S’entén: la ‘Confessió’ que hem dit més amunt és la d’un home que explica a un monjo que ha comès una sèrie de crims, inclosa la violació d’una nena d’onze anys, cosa que porta la criatura al suïcidi. És molt fort, com se sol dir, i avui ho és més que mai a causa de la santificació del gènere femení (ja va passar entre els segles XI i XV) i la demonització del masculí. Diacrònicament, és cosa de tandes; sincrònicament, ho és de justícia. Però la literatura va d’una altra manera. El gran mèrit de Dostoievski, dins el panorama de les literatures contemporànies, va ser presentar el mal, el crim i el pecat com una de les característiques del gènere humà, de la mateixa manera que van fer-ho Charles Baudelaire en poesia o Louis-Ferdinand Céline també en el camp de la novel·la (tampoc se’ls llegeix gaire, ni l’un ni l’altre). El rus va fer-ho sense posar el crit al cel: només posa el crit a la terra, que al capdavall és on passen aquestes coses: Homo homini lupetus, com va dir Plaute, i després Hobbes. Però no hi ha manera que el crim, el pecat, el mal o Lucifer es converteixin en matèria literària a Catalunya (exceptuant Jacint Verdaguer i la dona del bisbe Novell). En una entrevista famosa, preguntat Josep Pla sobre aquest autor rus, el català responia: “Un degenerat”. Dostoievski no ho era: va ser un home profundament cristià, angoixat tota la vida per l’existència, o no, de Déu (i, per escreix, la pròpia; com Nietzsche), generós, bon espòs i cordial. Però coneixia el mal —va estar cinc anys exiliat a Sibèria—, i no es va estar de presentar-lo als lectors amb molta saviesa: no des d’un punt de vista personal, sinó per boca dels seus personatges. És el famós dialogisme, o la polifonia, de què va parlar Mikhaïl Bakhtín al seu gran llibre sobre el novel·lista: La poètica de Dostoievski. Ara, si volem viure eternament en un país de flors, violes i englantines, doncs visquem-hi. Encara hi ha molta literatura, aquí i arreu, que sembla que vagi agafada de la mà amb el nen Jesús. De fet, però, els homes anem de corcoll, i ens movem entre tenebres, abjecció, vilesa, misèria i contradiccions... i una mica d’amor i de bellesa, de tard en tard.
Marina Porras reivindica l"escriptor rus Dostoievski
28/11/2021Aquesta setmana la Marina Porras, llibretera, crítica literària i professora a la Universitat Pompeu Fabra, troba una excusa per parlar de Fiódor Dostoievski, un dels escriptors russos més importants del segle XIX, un dels gegants de la literatura universal. Aquest any es commemoren 200 anys del seu naixement, i després de Rússia, Barcelona és el lloc on s"han programat més homenatges a l"escriptor.
Crim i càstig i la construcció d’un criteri de traducció
Crim i càstig i la construcció d’un criteri de traducció Miquel Cabal Guarro Problemes, errors i avaluació Una de les poques certeses que tenim els traductors literaris quan lliurem una obra traduïda és que el fruit del nostre esforç conté allò que generalment coneixem com a errors. Si defugim els tecnicismes, podem dividir els errors traductius en dues grans categories. D’una banda, tenim les badades: equivocacions o omissions provocades per la manca d’atenció, l’excés de confiança, etc.; en resum, els errors provocats per les particularitats del procés de traducció. Les badades fan de mal recriminar, és clar, conscients com som de la condició humana dels traductors, però això no vol dir que siguin errors innocus. De l’altra, hi ha les cagades: malencerts que són fruit d’un criteri mal construït, d’una decisió mal fonamentada, d’una solució mal documentada i mal resolta. És a dir, errors provocats per les especificitats del text traduït. Els traductors hem de combatre les badades tant com puguem, per descomptat, però hem de ser especialment curosos a no fer cagades. Sobretot perquè ens les imputen exclusivament a nosaltres i, a més a més, evidencien les mancances que podem tenir en els fonaments de l’ofici. La certesa sobre la presència d’errors en un treball lliurat és un dels temors més grans que patim com a professionals, perquè, com a tals, el que pretenem per principi és que la nostra feina estigui ben feta. La qüestió és que, en l’àmbit de la traducció literària, la noció de la «feina ben feta» és una entelèquia més aviat problemàtica. En aquest sentit, tant en l’àmbit públic (o extern) com en el privat (o íntim), l’examen que es fa o que fem del resultat de l’esforç d’un traductor, tret de casos lloables però encara molt escassos, és en general poc sistemàtic i no gaire aclaridor. En primer lloc, l’avaluació externa d’una traducció literària publicada no aboca gaire llum en la naturalesa qualitativa de la feina. Les generalitats que esquitxen els comentaris sobre les traduccions de literatura es vehiculen en frases tòpiques, com ara «que llisca bé», «que el llibre es llegeix com si estigués escrit en català», «que no es nota que és una traducció», «que jo no puc llegir en la llengua original, és clar, però sembla que la traducció és bona», o bé en adjectius tan ampul·losos com buits de significat, que ens diuen que la traducció és «acurada», «esplèndida», «brillant», «notable» o, en el més humil dels casos, «bona». Per contra, si la cosa no acaba de rutllar, en general es prescindeix de fer-ho notar i, d’aquesta manera, per alguna raó s’imposa una mena de pacte de silenci sobre les traduccions que el lector crític intueix que són manifestament dolentes. Amb aquests discursos tan poc sucosos, doncs, la valoració que es fa d’una traducció literària sovint no passa del judici arbitrari, d’una opinió conjuntural i força gratuïta que, a tot estirar, aconsegueix que el responsable últim de la feina (el traductor de torn) pugui dormir tranquil el parell de nits que li queden abans d’enfilar un nou projecte. La valoració, per tant, queda lluny d’oferir una crítica argumentada, útil, exemplificada i consistent, que descobreixi al professional de la traducció les virtuts i assoliments del seu treball devot, i també els errors i les mancances d’una feina que mai no acaba d’estar tan ben feta com ell voldria. En segon lloc, l’avaluació privada de la feina també és difícil de gestionar. El traductor és un professional que desenvolupa la tasca laboral en soledat. La naturalesa creativa de la tasca fa que aquest procés sigui eminentment individual, que la negociació interna de les solucions i les propostes brolli d’un monòleg interior de límits difusos, un monòleg que tot sovint es torna falsament dialogat a través de les diverses fases del procés de traducció i revisió: el traductor es fa preguntes que es respon més endavant, es deixa comentaris que aprofita quan repassa, etc., però gairebé sempre parla sol. I, tanmateix, la clau de tot plegat rau en aquest «gairebé», perquè tota traducció que vulgui ser bona requereix la intervenció d’altres agents que, amb autoritat i criteri, ajudin el traductor a acabar de bastir i vestir el text traduït. El procés d’edició: esmenes i criteris Dèiem més amunt que el traductor ha d’esforçar-se a evitar els errors, sobretot els que les especificitats del text generen. Ha de decidir com s’ho fa per vèncer els obstacles. La presa de decisions del traductor literari és plena de dubtes i vacil·lacions que no es poden superar de cap altra manera que establint criteris. Aquests criteris poden ser de naturalesa històrica, sociolingüística, lexicològica, etc., però en tot cas cal que tinguin un fonament filològicament sòlid per evitar que trontollin i, de retruc, facin trontollar el conjunt del text traduït. Quan un professional de la traducció, en el seu monòleg íntim, desenvolupa un criteri que li fa l’efecte que se sosté amb solidesa filològica, és habitual que el vulgui transmetre, que necessiti comunicar-lo: la discussió íntima malda per esdevenir compartida, demana un debat que la validi o la rebati, si escau, a partir d’uns altres criteris que també han de ser filològicament sòlids, no cal dir-ho. I vet aquí la importància cabdal d’un bon procés d’edició, en el qual el traductor es troba, en primer lloc, la figura del corrector. Des d’un punt de vista més tècnic que no conceptual, el corrector ocupa el segon graó de l’escala que condueix a la feina ben feta, a la traducció ben feta. A banda de les minúcies ortotipogràfiques, que el traductor no discuteix gaire perquè generalment obeeixen a normes editorials que no formen part del seu negociat, el corrector també aborda aspectes de tria lèxica i de correcció gramatical, d’estil i de coherència: en definitiva, temes que impliquen sovint renegociar el criteri establert pel traductor. El corrector és qui dispara els primers senyals d’alarma sobre les possibles febleses de la construcció traductiva que el traductor ha donat inicialment per bona. Ara bé, en un procés d’edició seriós i curós, el graó més conflictiu de l’escala de l’ascens qualitatiu l’ocupa l’editor. La presència d’un editor preparat per argumentar, validar, rebatre, negociar, transigir o, al contrari, evitar tota concessió és essencial perquè la feina del traductor assoleixi les cotes de qualitat desitjables i anhelades; perquè és el traductor que, al capdavall, signa l’autoria del text traduït. Si el corrector és qui dispara els primers senyals d’alarma, doncs, l’editor és qui ha de trobar indicis d’alarma allà on qualsevol altre, sigui un professional de la llengua o no, només hi trobaria una lectura plàcida. En la confecció de la versió definitiva d’una traducció, el diàleg filològic traductor-corrector-editor genera una quantitat d’eines i criteris enorme, i estableix un joc de tensions que acaba aconseguint que el text final se sostingui, que no en trontollin els fonaments. En el cas de Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski, el procés d’edició ha estat un exemple magnífic de com hauria de ser el de qualsevol traducció ben treballada. Lliurada la primera versió que vaig donar per bona, després de les revisions necessàries, el text va passar el primer filtre de correcció a mans de la meva germana Laia, correctora ortotipogràfica i d’estil de carrera. No cal dir que el grau de confiança entre traductor i correctora, en aquest cas, permet que l’estira-i-arronsa de les primeres correccions assoleixi cotes a les quals difícilment s’arriba en altres escenaris. A més a més de caçar pràcticament totes les meves badades, la correctora ja va destapar uns quants principis de cagada. En dic principis perquè vam treballar per esmenar aquests errors abans de tancar el text definitivament. Els editors Raül Garrigasait i Roger Aluja van atacar llavors la lectura crítica de la traducció. I vet aquí que van sorgir coses que vam esmenar a instàncies de l’una, dels altres o de mi mateix i que, en el procés, ens van ajudar a construir uns criteris ferms. Això no vol dir que siguin els únics criteris vàlids, de cap manera, però sí que vol dir que poden argumentar-se i, per tant, contraargumentar-se. Us presento la història d’un dels casos que vam haver de solucionar per exemplificar com es fonamenten els arguments d’un criteri. La construcció d’un criteri: els hipocorístics de mare La llengua russa se serveix de molts diminutius en la parla col·loquial. Noms propis i comuns, però també adjectius i adverbis, poden adoptar formes diminutives amb caràcter afectuós o familiar. La quantitat de diminutius que apareixen en un text dialogat és ingent. No cal dir que la llengua catalana no és ni de bon tros tan procliu a aquesta mena de formes, i que més aviat en restringeix l’ús al llenguatge infantil o bé, exhibint una naturalesa potser excessivament analítica, a les coses petites. Ara bé, en l’àmbit dels diminutius familiars de caràcter afectuós, sempre hi ha hagut un cas que m’ha trasbalsat d’una manera especial com a traductor i com a catalanoparlant: el tractament familiar de la mare i el pare. El rus familiar sempre hi fa servir un diminutiu. Les paraules no col·loquials мать (mat, ‘mare’) i отец (otets, ‘pare’) no es fan servir per adreçar-se als progenitors, sinó que en lloc seu sempre s’usen formes hipocorístiques amb diversos sufixos. Ens centrarem en el cas de la mare, que és la que en el text de Crim i càstig apareix pertot: мама (mama), маменька (màmenka), мамуля (mamúlia), мамаша (mamaixa) i moltes d’altres. Això també passa en altres llengües, com l’anglès, llengua en la qual és habitual emprar formes d’aquesta mateixa classe, sobretot mum, mummy, mama o mammy. I no cal dir que el castellà peninsular se serveix també de formes anàlogues: mama, mamá o mami en són les més comunes. Totes aquestes formes, en rus, anglès i castellà, no se circumscriuen exclusivament a usos infantils, sinó que s’estenen a tots els cronolectes, sempre que es compleixi la condició de familiaritat i afecte. Però en català, ai las, la cosa no és tan senzilla. Sense que sapiguem gaire com ni per què, sembla que tradicionalment els catalanoparlants ens hem adreçat als progenitors amb uns asèptics pare i mare. Sí que disposem d’un diminutiu molt afectuós, marona, però diria que es fa servir en condicions molt especials i que no és d’ús general ni habitual com a terme apel·latiu en les escenes quotidianes. La influència de la llengua castellana ha fet que, en les darreres dècades, les formes mama i papa hagin esdevingut d’ús general. Amb alguns matisos, però. Són ben arrelades en l’àmbit infantil, però perden força en la llengua adulta, en què se suposa que recuperen presència els pare i mare tradicionals. També podem servir-nos de les variants mamà i papà, és cert, però actualment caldria veure en quins entorns aquestes formes triomfen. En tot cas, però, veiem que en general hem de defugir els diminutius en un camp en què moltes de les llengües que ens envolten n’hi fan servir molts i molt sovint. La mare de Raskólnikov és un dels personatges centrals de Crim i càstig. Tant ell com sa germana, la Dúnia, hi parlen i en parlen sovint, i pràcticament en tots els casos fan servir un diminutiu afectuós per referir-s’hi. Això, a banda de reflectir l’oralitat fingida del text, denota un vincle íntim i un afecte manifest dels personatges envers sa mare. Les formes diminutives, d’altra banda, que presenten graus d’intimitat, estableixen una gradació d’afecte en el tracte. El problema traductiu és, doncs, com es pot traslladar això al català, quan hem vist que, en general, és una llengua que defuig els diminutius, fins i tot en el marc de les relacions maternofilials adultes. Calia solucionar aquest problema per mitjà de la construcció d’un criteri. Inicialment, vençut per l’embat diminutiu del rus, que en aquest camp és imparable, confesso que vaig caure en l’oprobi de fer servir gairebé pertot la forma mama. No és una forma que senti propera, ni de bon tros, i de fet diria que no l’he feta servir mai, però em va semblar que era raonable d’introduir-la en un text que, al capdavall, s’havia de publicar el 2021. Això, però, col·lidia amb un criteri general que m’havia imposat jo mateix: donar al text un vernís de segle xix, la qual cosa implicava no introduir-hi formes excessivament marcades de modernitat, sinó més aviat al contrari. Ara bé, malgrat tot, en un cas com aquest la presència abassegadora de formes hipocorístiques en l’original té la capacitat d’hipnotitzar el traductor, que acaba cedint al diminutiu gairebé sense adonar-se’n. Fins i tot quan es tracta d’una forma que li és aliena, com mama. Alertat per la correctora i els editors sobre l’estranyesa d’aquesta forma en un text com el de Dostoievski, i després d’examinar un seguit de recursos, entre els quals cal destacar sobretot l’estudi sociolingüístic que Emili Boix en va fer ja fa uns quants anys,[1] vam arribar a construir un criteri. Un criteri que no em permetia recrear exactament el que fa el rus en aquest cas, però que sí que em permetia ordenar els usos d’una manera que s’hi aproxima. Boix assenyala (com també fa Coromines, per descomptat d’una manera més encesa), que mamà és una forma probablement d’origen francès que, per via del castellà, arrela a la segona meitat del segle xix entre les classes benestants de Barcelona, però que no transcendeix més enllà ni del domini ni de la societat. En aquest sentit, doncs, ja és una paraula marcada socialment a l’època de Crim i càstig, cosa que calia tenir molt en compte. D’altra banda, Boix recull testimonis que acrediten que mama ja és una forma estesa a tot el domini al principi del segle xx, però d’ús eminentment restringit a l’àmbit infantil. Per acabar, l’estudi exposa que la forma mare és la que tradicionalment ha fet la funció tant de vocatiu, com de no vocatiu en el llenguatge familiar i col·loquial català, en tot el domini i en totes les capes socials. Vist tot això, i vistes altres informacions sobre els usos actuals, vam arribar a construir un criteri per evitar l’error (la cagada!) que hauria comportat fer servir una sola forma, en aquest cas mama. Un criteri que es fonamenta en la distinció dels usos socials de totes aquestes formes: d’una banda, la paraula mare es convertia en la d’ús col·loquial entre adults, la pròpia de les intervencions d’en Raskólnikov i la Dúnia en l’àmbit familiar, fos amb valor de vocatiu o no, és a dir, tant quan es dirigeixen a la mare com quan en parlen entre ells; de l’altra, la forma mama tenia la presència assegurada en totes les intervencions de criatures petites, com els dissortats fills de la família Marmelàdov. El llenguatge infantil ens demanava aquesta forma, també perquè, en contraposició amb les altres, contribuïa a generar un equilibri i, al capdavall, esdevenia l’únic lligam amb les formes hipocorístiques de l’original. Finalment, la forma mamà també guanyava un petit espai: en Porfiri Petróvitx, l’investigador d’aires moderns, educat en el positivisme, afrancesat, etc., era el personatge ideal per invocar, en els seus diàlegs febrils amb en Raskólnikov, una frase com «la mamà de vostè», que no desentonaria gens en boca d’un personatge homòleg de la Barcelona de la segona meitat del segle xix. Vet aquí, doncs, un exemple de la construcció d’un criteri de base històrica i, sobretot, sociolingüística, que acaba ajudant a caracteritzar els idiolectes dels personatges, necessaris per vehicular i amanir la tan anomenada polifonia de veus dostoievskiana. Per descomptat, algú hi pot fer objeccions i proposar altres solucions, però serà feina seva fonamentar-les. En el nostre criteri, diria que vam aconseguir prou solidesa i que, a més a més, literàriament el resultat ens va ajudar a complir un altre criteri que he esmentat més amunt, aquest de caràcter general, i que era que el text final tingués un vernís de segle xix. Perquè potser darrerament les fronteres sociolectals d’aquestes formes s’han anat desdibuixant, però a l’època de Dostoievski, i dels seus contemporanis catalanoparlants, eren clares i vives. En una obra com Crim i càstig, tant per l’extensió com per la naturalesa del text, és obvi que de problemes traductius com el que he exposat se’n presenten molts, de manera que les possibilitats d’incórrer en errors també són nombroses. En el llarg procés de traducció i edició del text vam fer un esforç enorme per detectar-hi tant les badades com les cagades. I diria que ens en vam sortir força bé. Personalment, sempre m’estimo més que les que s’escapin i acabin publicades siguin les primeres. Tot i que són més fàcils de veure, més cridaneres, també són més fàcils d’esmenar i, fet i fet, de justificar. Les segones, en canvi, demanen una feina de documentació, investigació i immersió en l’ambient del text traduït, que poques vegades poden esmenar-se si no és fent una revisió extensiva del text complet. A més, un retret en aquest sentit sempre és més dolorós. Sigui com sigui, i malgrat tot, els traductors continuarem tenint la certesa que, quan lliurem una feina, no podrem evitar que contingui errors. És cosa de la nostra condició humana.
#28 Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski.
#28 Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski. Podcast de L"illa de Maians
El bicentenari del naixement de Dostoievski genera una allau de traduccions
11/11/2021Aquest mes se celebra a tot el món el 200 aniversari del naixement d"un dels grans escriptors russos: Fiodor Dostoievski. A Catalunya s"ha notat a les llibreries, on es poden trobar noves edicions de les seves obres, començant per la primera que va editar, "Pobres". També s"ha fet una marató de lectura d"alguns dels seus títols més reconeguts.
Crim i càstig - Miquel Cabal - Cccb
Tatiana Kasatkina, Tamara Djermanovic i Miquel Cabal Dostoievski, apocalipsi i profecia
Crim i càstig a Sonograma
La figura polièdrica d’Andreu Nin és inabastable: el polític català, un apassionat de les lletres, va traduir, entre d’altres, Anna Karènina, de Tolstói, en versió íntegra i directament del rus. Per als qui han llegit la seva traducció (rigorosa i precisa) de Crim i càstig de l’any 1929 -ja té uns quants anys-, segur que, amb la nova edició de La Casa dels Clàssics, voldran tornar a gaudir de la novel·la de Dostoievski, ara traduïda per Miquel Cabal en un estil més proper al lector actual. Si per a Miquel Cabal ha estat un honor fer la nova traducció, per als lectors ha estat un autèntic plaer llegir-lo. Al capdavall, tota traducció és una versió. La densitat del pensament de l’escriptor rus, que li va permetre escriure una prosa complexa però alhora implacable, es pot veure reflectida en la veu de Cabal, de qualitat, que té la voluntat d’apropar al lector actual tots els batecs de la literatura, la russa i la catalana. Amb aquesta obra, publicada per primera vegada l’any 1866, Dostoievski (que escrivia al dictat) va descriure el patiment psicològic d’un ésser humà que ha comès dos crims, i ho va fer desenvolupant, amb una brillantor i una pesantor tràgica -present en tota la narració-, una interrogació existencialista sobre el penediment i la salvació per mitjà de la fe. Rodion Raskólnikov, el protagonista de la novel·la, és un estudiant endeutat de vint-i-tres anys mentalment inestable que una nit fosca decideix matar amb una destral una vella (i la seva germana, que arribarà de sobte) perquè la considera un destorb per a la societat. Ell necessita diners i, vagarós pels carrers d’un Sant Petersburg decadent, considera que destrossar el crani de la vella usurera Aliona Ivànovna per a una finalitat honrosa no necessita cap justificació. Però no serà així, perquè un món angoixant i caòtic, un abisme emocional, apareix brutalment davant els seus ulls, davant la seva consciència. Per a Ròdia, els objectes robats, la sang, la seva obsessió per tapar les proves del crim li fan pensar que s’ha tornat boig, i, així, comença a deteriorar-se progressivament tant per dins com per fora. Els paradigmes ètics i els dilemes morals solen ser presents en l’obra literària de Dostoievski, escriptor interessat a desgranar amb cruesa els trastorns mentals dels seus personatges. Destaca l’amor que li professa la Sonia, que li promet que l’acompanyarà en el patiment després que Rodion li confessi els seus crims. El lector que escolta aquesta conversa es troba en el punt àlgid de la novel·la. Finalment, el protagonista, torturat per la culpa, s’entrega i el porten a Sibèria, un territori maleït (tot sigui dit de pas) on trobarà la seva regeneració, un alliberament. A tall d’epíleg, a «L’endevinalla» Miquel Cabal reprodueix el diàleg entre un enutjat Dostoievski i la correctora Varvara Timoféieva a la seu de l’editorial d’Andrei Tranzschel, director de la revista política i literària El Ciutadà. Cabal explica que l’escriptor rus cometia errors ortogràfics i de puntuació a propòsit, i, per més que la correctora s’hi oposés, no els volia corregir. El títol de l’epíleg ve a tomb, perquè Timoféieva li deia a Dostoievski que el que li demanava és que «endevinés» el que ell volia. L’escriptor rus hi estava d’acord: un traductor ha d’endevinar el que vol l’escriptor Text: Marçal Borotau
El matí de Catalunya Ràdio
Miquel Cabal, traductor del rus: "Dostoievski té un efecte estabornidor, però també còmic" Avui us volem parlar de la feina del traductor amb Miquel Cabal, que enguany amb el bicentenari de Dostoievski ha anat ben enfeinat. Parlem d"aquest gran clàssic i també de Dovlàtov.
I Raskólnikov va agafar la destral: nova traducció al català de "Crim i càstig"
Miquel Cabal signa la nova versió catalana del clàssic de Dostoievski, publicada a "La Casa dels Clàssics" Dels tres cops amb el llom de la destral amb què Raskólnikov destrossa el crani d"Ivànovna, la vella escanyapobres, no neix, només, un violent doll de sang. “Un crim insignificant no queda compensat amb milers d"obres bones?”, es diu, febril i sempre suat, Ródia. En la seva gosadia insegura, dubtosa, en aquell bassal untuós sobre la catifa, pren cos la novel·la de dilema ètic, la que confronta la determinació d"una persona, que se sent fora del pacte social, amb la moral religiosa col·lectiva. “Matar-la i prendre-li els diners per després fer el bé i servir la humanitat”, es justifica. ¿Però quin dret té Raskólnikov a prendre"s la justícia pel seu compte? Ah! Més enllà del bé i del mal, a l"abric hi ha cosida una destral, i hi ha l"orgull d"un home que se sent escollit pel destí. Però hi ha altres motius, més enllà del de la culpa, en aquesta monumental novel·la. A Crim i càstig (1865) Fiódor M. Dostoievski dibuixa un Sant Petersburg decadent i opressiu, xafogós, ple de cantines llardoses i de trinxeraires, de misèria econòmica i moral, un escenari urbà ple d"amenaces, inhumà, ben diferent del veïnatge rural del que provenen la majoria d"aquells ciutadans. No és gaire diferent de com dibuixen Nova York o Londres Herman Melville i Nathaniel Hawthorne als seus relats, molts d"ells escrits a la mateixa dècada, i també retrobem el motiu a les novel·les d"Émile Zola i a tot el realisme tardà i al naturalisme, tant a Europa com als EUA –pensem en Theodore Dreiser. Entre el romanticisme i la denúncia social De fet, Crim i càstig és una novel·la en tensió entre un cert romanticisme –en deute amb Puixkin i Turguénev– quant a les relacions humanes, sobretot a les trames sentimentals que la travessen (l"amor del protagonista amb Sónia, prostituïda per alimentar la família, o la dramàtica defensa de la virtut de la germana, promesa per diners, i del seu enamorament amb un estudiant amic de Raskólnikov), i l"exploració realista de la denúncia social, de la pobresa i de les desigualtats, com va fer abans el Gógol de Les ànimes mortes. Aquest realisme batega també en l"anàlisi psicològica de Raskólnikov, sobretot, però també d"una peculiar galeria de persones trastornades: alcohòlics, esquizoides, ciclotímics i monomaníacs. Dostoievski ja havia estudiat aquests personatges marginals, al límit, “destarotats i excitats”, a Apunts del subsol (1862) i ho continuaria fent a L"idiota (1869), i de nou desenvolupa i vigoritza una tradició que, si de cas, havia plantejat satíricament Gontxàrov a Oblómov i que culminaria, en un to ben distint, Franz Kafka. La venjança de l"home del subsol L"última adaptació cinematogràfica d""Apunts del subsol" és "Yeralti", del turc Zeki Dermirkuvuz En aquesta edició brilla especialment l"estil amb què Dostoievski va escriure l"obra: escènic, ple de diàlegs i de monòlegs interiors que rellisquen cap a l"estil indirecte lliure. Un estil popular, amb moltes veus que sonen diferent en el rus de l"escriptor de Sant Petersburg, i que Andreu Nin, primer traductor de l"obra al català, el 1929, va qualificar d"“incorrecte, trencat, nerviós”. La nova traducció que ens endevina Miquel Cabal, a part d"acuradíssima i funcional, expressa la palpitació del temps, i es fa més visible, respecte d"edicions anteriors, tant en castellà com en català, en l"ús de formes orals, llicències dialectals i col·loquialismes que sonen bé. Una mirada pertinent i actual a la zona boirosa En qualsevol cultura literària, una iniciativa com la de La Casa dels Clàssics, que continua la feina de la Bernat Metge clàssica, és fonamental, sobretot per la intenció de fer arribar obres com la Ilíada o Robinson Crusoe al gran públic. Però, ¿com podem llegir avui Crim i càstig? I per què cal llegir-la? Des de la ben descrita crisi de marcs ideològics o morals col·lectius, i des del replegament cap al jo i la individualitat narcisista que impulsa la cultura de les plataformes i els filtres bombolla, l"exploració del dilema sobre el bé personal i el col·lectiu és molt pertinent, il·luminadora. ¿Quina importància tenen uns petits crims, o uns quants, si al capdavall tenim fundacions i fem donacions als hospitals?, es deuen dir els amos d"Inditex, els de Microsoft, potser els de La Caixa. Els grisos, la zona boirosa, la terra de ningú moral, són més vastos que mai, i podem comptar, si més no, amb la poderosa llanterna de Dostoievski.
Radicals del Dostoievski Futbol Club
Farà dos-cents anys que va néixer, i encara crema com el primer dia, el que va escriure Jo, que fins i tot incorporo alegrement les nostàlgies dels altres (frase de Martí Sales), ja trigava a declarar-me un hooligan del Dostoievski FC, fent cas de Kerouac, Bolaño i Bukowski, per anomenar només tres dels autors que he devorat i que no se n’estaven, de mostrar-s’hi en deute. Al maig, vaig comprar la versió més recent de Crim i càstig (La Casa dels Clàssics), traduïda amb nervi i múscul per Miquel Cabal, i des d’aleshores m’imparteixo un intensiu, que em durarà tot l’estiu, perquè m’ho penso llegir tot. Ja he estat tancat a la cofurna amb en Raskólnikov o voltant enfebrat amb ell per Petersburg; m’han entendrit Les nits blanques (traduïda també per Cabal, a Angle); he tret escuma per la boca llegint els Apunts del subsol (ídem), i ara soc amb Els germans Karamàzov (traducció de Joan Sales, revisada per Arnau Barios, Club Editor). I quina torrentada espectacular, la prosa de Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821 – Sant Petersburg, 1881): “Agafà el cordill del timbre i el va estirar. Era la mateixa campaneta, el mateix so de llauna! Va estirar-lo dos cops, tres. Escoltava amb atenció i feia memòria. (…) A cada estrebada s’esgarrifava, i cada vegada se li feia més agradable.” I alhora quina capacitat, també, de clavar-ho llançant directes a la mandíbula: “Estimen ben bé com si odiessin.” O això altre (tots tres són fragments de Crim i càstig): “El cul d’espelma ja feia estona que s’extingia al candeler tort. Amb una llum velada il·luminava en aquella cambra miseriosa un assassí i una perduda que s’havien aplegat estranyament per llegir el llibre etern”. Cabal, que recull el testimoni de la versió clàssica d’Andreu Nin, fa dringar el rus de Dostoievski amb un català clar i modern, que llisca i peta que dona gust. “Una idea estranya li brotava al cap, com un pollet quan surt de l’ou, i el tenia molt i molt absorbit.” I el setè capítol de la primera part: el crim, vaja. Que és acció frenètica i patètica, violència i flux de consciència, talent per a la descripció i el ritme, i que, en el meu cas, va ser llegir-lo i pensar en com l’han anat rebent (i incorporant al seu imaginari) lectors, escriptors i cineastes, des de la seva publicació als seixanta del XIX. M’imagino Kubrick prenent notes i xalant. I Hitchcock, Bret Easton Ellis, Ginzburg, Capote, Guerriero, Lynch, Scorsese, els Coen, els tres escriptors que he dit al principi i moltíssims més. Farà dos-cents anys que va néixer, i encara crema com el primer dia, el que va escriure, dictant-ho, sense deixar de caminar per la cambra: “Ho deixarà tot per anar-se’n a Jerusalem a pelegrinar i a guanyar la seva salvació, o bé calarà foc al seu poble natal; o potser farà totes dues coses alhora” (Karamàzov). Bolaño no sabia on havia anat a parar l’edició barata a doble columna que havia llegit de Crim i càstig, però de Raskólnikov no se’n va poder oblidar mai. Kerouac va rellegir Els germans Karamàzov mentre reescrivia A la carretera, i va estudiar obsessivament els Apunts del subsol (aquell malaltís to confessional) mentre coïa Els subterranis. Bukowski el considerava un “GEGANT” (així en majúscules), i afirmava que les seves tres novel·les preferides eren Pregunta-ho a la pols, de Fante, Viatge al fons de la nit, de Céline, i Crim i càstig. “Els quatre més grans (mons complexos i inexhauribles, ambigus, moderns) són Plató, Dant, Shakespeare i Dostoievski”, diu Pavese a L’ofici de viure. En aquest intensiu que m’estic administrant, hi tinc un mestre convidat: Stefan Zweig, que dedica un llibre a Balzac, Dickens i Dostoievski (Tres maestros, Acantilado, traducció de Joan Fontcuberta), però ja des del principi hi deixa clar que cap novel·lista del XIX aguantava el cos a cos amb el rus. La passió que li professa Zweig és diamantina: el primer que provoca Dostoievski és por, diu, i la segona impressió és de grandesa. Parlem, ja se sap, d’un home que va ser condemnat a mort, acusat de conspirar contra el tsar. A l’últim moment, ja li havien tapat els ulls i tot, van commutar-li la pena per uns quants anys de treballs forçats en un presidi de Sibèria, experiència que detalla a Memòries de la Casa Morta (Adesiara, 2011, amb traducció de Jaume Creus) i que va destrossar-li la salut i va canviar-li la manera de mirar el món —més fonda, més fosca— i, per tant, de narrar. Se li va morir la (primera) dona, se li va morir el germà, els deutes el tenallaven, i el masegava l’epilèpsia. Però, amb tot, escrivia. Fins que l’espelma ja només desprenia fum: escriure era la música que tensava els seus afligits nervis fins al gaudi suprem, diu Zweig. Escrivia sobre la religió cristiana i sobre tota mena de crisis de fe. Sobre que podem ser capaços del millor i de tot el contrari, perquè som contradictoris (càndids i miserables). Dubtava i, alhora, era rotund i torrencial. Els seus personatges eren monjos, prostitutes, estudiants, jugadors, borratxos, assassins, innocents. Va morir als seixanta anys havent sacsejat els fonaments de la literatura universal: sensible, excessiu i modern a més no poder. Era “Dos” per a Bukowski. “Dosty” per a Kerouac. “Dosto” per a nosaltres. I senzillament “Dostoievski” per a Zweig, que assegura que igual que els seus personatges el rus va viure volent-ho tot, i volent-ho molt fort, amb un fanatisme que vorejava el deliri. I així ens entra, encara ara, cada glop d’aquesta literatura d’alta graduació que és l’obra de Dostoievski (“la seva idea de l’home i de la llibertat”, diu Ricard San Vicente en una nota al final dels Karamàzov, on també cita una carta on l’escriptor es descrivia “assedegat de fe com d’aigua l’herba seca”). Tanco el meu article pels dos-cents anys del seu naixement (els fa al novembre) que tot just en rebo un altre títol en català, El somni d’un home ridícul (Godall), cinc contes, tria i traducció de Marta Nin, que també va fer la d’Un arbre de Nadal i una boda (Comanegra). Sempre més, mai menys, que deien mons avis. I la idea per a dos possibles tatuatges: el rostre barbut i greu de Dostoievski a l’espatlla esquerra, i la destral de Raskólnikov a l’avantbraç. Una autèntica febrada.
L’endevina de Dostoievski
L’autor de ‘Crim i càstig’ tenia un estil tan caòtic que, més que corregir-li la llengua, se l’havia d’intuir Cal agrair la publicació del monument que representa la nova traducció de Crim i càstig de Dostoievski, obra de Miquel Cabal Guarro, a La Casa dels Clàssics. No tan sols pel fet en si de disposar d’una peça cabdal de la història de la literatura, sinó perquè actualitza la traducció que al seu dia en va fer Andreu Nin i assaja una via d’encaix de la llengua de l’autor (caòtica, irreverent amb la norma, farcida de registres) amb els criteris de traducció moderns i la concepció porosa de la llengua normativa que proporcionen els últims usos gramaticals. I val a dir que la proposta de Cabal reïx a l’hora d’esquivar un dels perills de tota traducció, que és precisament l’aplanament de la variació de l’original, sigui social o geogràfica. MÉS INFORMACIÓ L’endevina de DostoievskiDostoievski, una febrícula catalana A banda, però, el volum de Crim i càstig ens regala una anècdota que serveix per visibilitzar una de les feines més discretes del sector del llibre, que no és altra que la correcció. A les notes amb què tanca el volum, Cabal reprodueix un diàleg entre el mateix Fiódor Dostoievski i Varvara Timoféieva, que era la correctora que l’havia de patir a les pàgines de la revista El Ciutadà. En la conversa entre tots dos, Dostoievski defensa que cada autor té un “estil propi”, una “gramàtica pròpia”, i que “Jo no n’he de fer res, de les normes dels altres!”. Mentre que Timoféieva, amb un punt de desesperació, sembla rendir-se a l’únic recurs que li quedava per fer la seva feina, que no era altre que l’endevinació: “Això vol dir que només podem endevinar-li l’ortografia, a vostè, que no la podem saber”. I ell que sentencia, sense admetre més rèplica: “Això mateix! Endevinar. I tant. Un corrector ha de ser capaç d’endevinar!”. És clar que la pobra Varvara estava corsecada, i que l’estirabot final de Dostoievski no deixa de ser la reafirmació d’una jerarquia, però el cert és que la feina del corrector literari va molt per aquí. De fet, en la defensa que l’autor de Crim i càstig fa del seu estil no hi ha cap menyspreu envers els professionals de la correcció; en tot cas, hi ha un distanciament dels estils dels altres, i per tant de l’ús d’una norma comuna. Diguem que no es nega a ser corregit (molts autors amb menys obra i més ínfules ja ho voldrien), sinó que demana que el corrector transcendeixi la gramaticalitat i sigui capaç d’entendre el que intenta fer. Que es converteixi en el seu seguidor, el seu defensor, el seu apologeta. Que no li apliqui el corró normativista que sovint ha unificat usos gramaticals i tipogràfics d’acord amb una concepció de la llengua que feia prevaler la uniformitat. Tradicionalment el corrector literari ha basculat entre dos pols de respecte: el respecte pel codi, que podríem definir com el conjunt de convencions lingüístiques i formals que integren l’estil, i que l’ha de portar a l’aplicació del que entendríem per normativa; i el respecte per l’autor, que en el seu ús creatiu lliure de la llengua ha de buscar-ne les costures i si cal transgredir la norma. I, en general, qui ha sortit guanyant en aquesta pugna ha estat el codi, que sempre ha proporcionat seguretat al professional de la correcció i al sector editorial. Ara bé, l’autor ha de poder fer el que vulgui? És suficient el seu parer sobre l’ús de la llengua, i aquest parer justifica el seu estil? Si fos així, els autors no serien corregits i quedarien a disposició del lector tal com produeixen els seus textos, una opció que ni tan sols Dostoievski defensava. Primer els han de corregir perquè també s’equivoquen, però per corregir-los els han d’endevinar. Sí, un corrector ha de ser capaç d’endevinar. I a fe que no és fàcil. L’endevinació t’ha de dur a emmotllar-te amb un text que no és teu, que potser no hauries escrit d’aquella manera, i en la teva intervenció no tan sols has de percebre que la correcció que fas o l’esmena que proposes s’adiu a l’estil i la llengua de l’autor, sinó —i vet aquí el més difícil— que l’autor també ha de percebre que s’hi adiu, o fins i tot celebra la intervenció, perquè has estat capaç de dir les coses tal com les hauria dit ell. Glòria, doncs, a l’endevina de Dostoievski, per la part que li toca.
L’endevina de Dostoievski
L’autor de ‘Crim i càstig’ tenia un estil tan caòtic que, més que corregir-li la llengua, se l’havia d’intuir. Cal agrair la publicació del monument que representa la nova traducció de Crim i càstig de Dostoievski, obra de Miquel Cabal Guarro, a La Casa dels Clàssics. No tan sols pel fet en si de disposar d’una peça cabdal de la història de la literatura, sinó perquè actualitza la traducció que al seu dia en va fer Andreu Nin i assaja una via d’encaix de la llengua de l’autor (caòtica, irreverent amb la norma, farcida de registres) amb els criteris de traducció moderns i la concepció porosa de la llengua normativa que proporcionen els últims usos gramaticals. I val a dir que la proposta de Cabal reïx a l’hora d’esquivar un dels perills de tota traducció, que és precisament l’aplanament de la variació de l’original, sigui social o geogràfica. L’endevina de DostoievskiDostoievski, una febrícula catalana A banda, però, el volum de Crim i càstig ens regala una anècdota que serveix per visibilitzar una de les feines més discretes del sector del llibre, que no és altra que la correcció. A les notes amb què tanca el volum, Cabal reprodueix un diàleg entre el mateix Fiódor Dostoievski i Varvara Timoféieva, que era la correctora que l’havia de patir a les pàgines de la revista El Ciutadà. En la conversa entre tots dos, Dostoievski defensa que cada autor té un “estil propi”, una “gramàtica pròpia”, i que “Jo no n’he de fer res, de les normes dels altres!”. Mentre que Timoféieva, amb un punt de desesperació, sembla rendir-se a l’únic recurs que li quedava per fer la seva feina, que no era altre que l’endevinació: “Això vol dir que només podem endevinar-li l’ortografia, a vostè, que no la podem saber”. I ell que sentencia, sense admetre més rèplica: “Això mateix! Endevinar. I tant. Un corrector ha de ser capaç d’endevinar!”. És clar que la pobra Varvara estava corsecada, i que l’estirabot final de Dostoievski no deixa de ser la reafirmació d’una jerarquia, però el cert és que la feina del corrector literari va molt per aquí. De fet, en la defensa que l’autor de Crim i càstig fa del seu estil no hi ha cap menyspreu envers els professionals de la correcció; en tot cas, hi ha un distanciament dels estils dels altres, i per tant de l’ús d’una norma comuna. Diguem que no es nega a ser corregit (molts autors amb menys obra i més ínfules ja ho voldrien), sinó que demana que el corrector transcendeixi la gramaticalitat i sigui capaç d’entendre el que intenta fer. Que es converteixi en el seu seguidor, el seu defensor, el seu apologeta. Que no li apliqui el corró normativista que sovint ha unificat usos gramaticals i tipogràfics d’acord amb una concepció de la llengua que feia prevaler la uniformitat. Tradicionalment el corrector literari ha basculat entre dos pols de respecte: el respecte pel codi, que podríem definir com el conjunt de convencions lingüístiques i formals que integren l’estil, i que l’ha de portar a l’aplicació del que entendríem per normativa; i el respecte per l’autor, que en el seu ús creatiu lliure de la llengua ha de buscar-ne les costures i si cal transgredir la norma. I, en general, qui ha sortit guanyant en aquesta pugna ha estat el codi, que sempre ha proporcionat seguretat al professional de la correcció i al sector editorial. Ara bé, l’autor ha de poder fer el que vulgui? És suficient el seu parer sobre l’ús de la llengua, i aquest parer justifica el seu estil? Si fos així, els autors no serien corregits i quedarien a disposició del lector tal com produeixen els seus textos, una opció que ni tan sols Dostoievski defensava. Primer els han de corregir perquè també s’equivoquen, però per corregir-los els han d’endevinar. Sí, un corrector ha de ser capaç d’endevinar. I a fe que no és fàcil. L’endevinació t’ha de dur a emmotllar-te amb un text que no és teu, que potser no hauries escrit d’aquella manera, i en la teva intervenció no tan sols has de percebre que la correcció que fas o l’esmena que proposes s’adiu a l’estil i la llengua de l’autor, sinó —i vet aquí el més difícil— que l’autor també ha de percebre que s’hi adiu, o fins i tot celebra la intervenció, perquè has estat capaç de dir les coses tal com les hauria dit ell. Glòria, doncs, a l’endevina de Dostoievski, per la part que li toca.
"El mundo parece dar la razón a Raskólnikov" (Alpha) ABC Cultural, 22 maig 2021
"Miquel Cabal publica la nueva traducción al catalán de "Crimen y castigo" casi un siglo después de la versión de Andreu Nin"
DescargarDostoievski, una febrícula catalana
El rastre de l’autor de ‘Crim i càstig’ i ‘Els germans Karamàzov’, mestre de la ment humana, pot resseguir-se des de Domènec Guansé fins a Toni Sala “Un degenerat”. Així saluda i qualifica Josep Pla Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski (Moscou, 1821 - Sant Petesburg, 1881). I no s’atura aquí: tot elogiant Txékhov, el compara amb un Dostoievski que surt força malparat: pretensiós, poc objectiu i d’una humanitat ben discutible... Tampoc pot dir-se que el de Pla sigui un judici aïllat. Il capo de l’avantguarda espanyola, Juan Benet, carrega diverses vegades contra la indigesta bava sentimental de Dostoievski (“una larva, el Juan de Orduña de l’ànima humana”, diu comparant-lo a l’actor i director de cine español), mentre que el summe estilista del segle, Vladímir Nabókov, considera que ni una sola de les pàgines de Dostoievski mereixeria formar part d’una antologia de prosa reeixida. En el cas de Nabokov sempre és gustós recordar la resposta de Jorge Luis Borges, que establia una diferència entre autors de pàgina i autors d’obra, per assegurar immediatament que les novel·les de Dostoievski mereixien entrar senceres en qualsevol antologia. Potser les paraules de Pla i de Benet es deuen, més enllà del gust, a una estratègia defensiva, perquè es tracta de dos prosistes excel·lents sense gaire talent per imaginar situacions ni diàlegs ni personatges ficticis, que podien sentir-se acomplexats davant els esplèndids desplegaments de la febrosa imaginació de Dostoievski. Sigui com sigui, se’ls pot confrontar la defensa de Marcel Proust que, ben avançada la Recherche..., atura l’acció, obliga el seu Narrador a posposar els càlids ocis de l’amor i, per a sorpresa d’Albertine, li fa llançar una encesa (i agudíssima) defensa de les novel·les de Dostoievski, tot servint un grapat de les pàgines més urgents, intempestives i belles de la història de la crítica literària. Dostoievski no es va cansar de repetir que havia sortit del capot de Nikolai Gógol, i tot i que en el prolongat primer tram de la seva obra va exhibir un talent per a la paròdia del qual mai es desprendria (almenys com a recurs), l’orquestració de les novel·les de la seva dècada prodigiosa (de 1865 a 1879: els anys de Crim i càstig, L’idiota, Els dimonis, L’adolescent i Els germans Karamàzov) desborda del tot el talent d’un Gógol que va passar moltes dificultats per rematar Ànimes mortes, una novel·la més aviat plàcida. Va ser a la presó, a prop de Tobolsk, on li van dedicar un monument. Va ser a la presó, a prop de Tobolsk, on li van dedicar un monument. GETTY IMAGES Les grans novel·les de Dostoievski es llegeixen millor com un desafiament a les vastes extensions imaginatives de La comèdia humana d’Honoré de Balzac i del Charles Dickens de la meitat de segle (l’individu que en menys de deu anys va escriure David Copperfield, Temps difícils, El casalot i La petita Dorrit). Dostoievski aprèn d’aquests dos escriptors el potencial literari de les classes baixes, als quals aborda amb una mirada menys entomològica que Balzac i no tan idealitzada com Dickens. Les “pobres gents” de Dostoievski són més complexes i detallades, el lector gairebé pot escoltar la seva ment i ensumar l’olor de la seva carnalitat. Al mateix temps, Dostoievski amplia el concepte d’“humiliats i ofesos” més enllà de la pobresa, per incloure-hi qualsevol que visqui turmentat (i joiós) pels dimonis del joc, l’alcohol o el desig; persones habitualment condemnades a la categoria de viciosos, i que aquí s’obren a una estranya condició dual de víctimes i agressors, recorreguts per vetes de penediment, sempre al llindar del desastre i de la redempció. Autoenganys i dreceres Però on sobresurt Dostoievski és en la tècnica amb la qual construeix les seves novel·les. En lloc de reservar-se un lloc privilegiat, l’autor es dissemina en una sèrie de punts de vista que es desenvolupen lliurement i s’exposen en contrapunt, de manera que cada novel·la exposa una col·lisió de parers i d’interessos que es relleven a una velocitat gairebé demoníaca i s’exposen a una profunditat mai vista. Però hi ha més. Aquests punts de vista no són homogenis ni consistents (encara que desprenguin una coherència enigmàtica), estan plens d’autoenganys, matisos, dreceres, canvis de to, alteracions de l’opinió, contradiccions... Dostoievski és el mestre absolut de la ment a qui li cal explicar-se (i així examinar-se) de manera constant, diluint les conviccions i la responsabilitat en la marea de la vida i en el marasme del temperament. Una urgència sense fi (com podem arribar a conclusions definitives sobre nosaltres i les coses que ens interessen en un món que no deixa d’alterar-se i canviar?) inclinada al servei de les grans qüestions de la vida, que tampoc admeten una solució: la mort, la violència, el penediment, l’existència de Déu, la llibertat... Les novel·les de Dostoievski transcorren en un món que no s’atura mai: en el cor de la febre. Dostoievski va tenir una vida complexa i torturada interior (com pot mostrar el manuscrit d’"Els dimonis"). Dostoievski va tenir una vida complexa i torturada interior (com pot mostrar el manuscrit d’"Els dimonis"). I, pel que fa a l’idioma, ¿escriu Dostoievski tan malgirbat com pretén Nabókov? Arnau Barios, responsable d’una traducció al català de novembre de 2019 que ja és un clàssic, Eugeni Oneguin, d’Aleksandr Puixkin, parla dels “estímuls formals” del pare de Crim i càstig: “Potser el principal és el fet de trobar una llengua tan viva en un artefacte com és una novel·la del XIX... És xocant: és clar que hi ha moltes fórmules que s’han perdut del tot, com ‘sa excel·lència’, ‘tindria la bondat de...’, i realitats que no existeixen i costen d’entendre, però al mateix temps trobem rèpliques de personatges que podríem sentir avui mateix al carrer, maneres de parlar, frases inacabades, molt expressives, orals, algun cop agramaticals... Ha de ser molt divertit traduir els immensos diàlegs torrencials de les seves novel·les”, assegura. També té clar les dificultats de traduir-lo: “Diria que són tres: primer, diferenciar el to, deixar la veu més o menys neutra, una mica antiquada, del narrador, i fer sentir la veu diferent, vivíssima, de cada personatge; segon, desllorigar les construccions d’unes frases molt llargues, que en rus, amb les seves declinacions, queden més clares, però que en una llengua romànica correm el risc que surtin fetes un galimaties, i tercer, mantenir, quan toca, la simplicitat i la descurança de l’original, no tenir por de deixar totes les repeticions (hi són per alguna cosa), no buscar una paraula més maca en català si la del rus és d’estar per casa, per exemple”. Impacte a Catalunya La primera traducció de Crim i càstig a una llengua no eslava va ser la que en català va fer-ne el malaurat Andreu Nin el 1929 per a Edicions Proa. Una versió molt més fidel que les coetànies en francès i en castellà, i que encara avui circula. La salvatge interrupció que va suposar la dictadura franquista va impedir el previsible idil·li de la llengua catalana amb l’obra de Dostoievski, però encara així es tracta d’un autor bé i profusament traduït. “La versió que Joan Sales va fer el 1961 d’Els germans Karamàzov és un monument literari. Ara acaba de sortir un nou Crim i càstig, del Miquel Cabal, traductor excel·lent, que no ha fallat. Les traduccions de les grans novel·les de Dostoievski per part de Josep Maria Güell, que afrontà L’idiota, Dimonis i L’adolescent, són una gesta heroica, però no sé fins a quin punt conserven el to cru que deia”, repassa en primera instància Barios les versions del geni rus a la llengua que va normativitzar Pompeu Fabra. La fascinació de Joan Sales per Dostoievski el portà a traduir "Els germans Karamàzov" (versió fílmica de Richard Brooks), darrera novel·la de l’autor rus. La fascinació de Joan Sales per Dostoievski el portà a traduir "Els germans Karamàzov" (versió fílmica de Richard Brooks), darrera novel·la de l’autor rus. Si es tracta de literatura catalana i Dostoievski, cal anar a parar a Sales. Però com recorda Jordi Marrugat, professor-lector Serra Húnter de literatura catalana a la Universitat de Barcelona, hi ha molt més: “La dècada de 1920 comença amb el centenari del naixement de l’autor rus, i és justament la dècada del debat més gran que hi ha hagut sobre la novel·la a Catalunya i, en aquest context, Dostoievski és una presència constant, en articles de gent com Domènec Guansé, Armand Obiols o Josep Pla”. En aquest debat, creu Marrugat que “quan retornen al camp de la novel·la els autors modernistes, com Joan Puig i Ferreter, troben en Dostoievski un model per a moltes de les qüestions que plantegen... També té molt de Dostoievski al darrere la tendència psicologista d’un Carles Soldevila o, encara de manera més evident, la d’un Miquel Llor”, cita. Des de llavors, sosté l’expert, l’aparició de nous narradors als anys trenta que prenen com a referents Dostoievski i, en general, altres autors russos podria fer plantejar “una tendència russòfila en les lletres catalanes, que té el màxim exponent en Sebastià-Juan Arbó”. S’arriba, així, als anys de formació de Sales, que va dedicar bona part de la seva vida a l’escriptura gairebé sense fi d’una de les grans novel·les del segle XX en qualsevol idioma, Incerta glòria, íntimament vinculada a Dostoievski. Tot i que un cop esqueixada d’El vent de la nit (amb la qual comparteix personatges, a l’estil de l’Ulisses i el Retrat de l’artista adolescent de James Joyce, però en un to estilístic i moral gairebé oposat) Incerta glòria exhibeix una estructura més ben travada que qualsevol dels vendavals imaginatius de Dostoievski (a qui mai se li hauria acudit completar els buits de la primera part de l’obra de Sales amb la veu de la Teresa, un triomf de la modulació femenina; ni desplaçar la resolució de la trama al testimoni d’un fan, Cruells, el personatge menys febril de la novel·la), la inspiració en els recursos de Dostoievski és indubtable: l’autoexamen dialogat amb el qual Sales esplaia els seus personatges, els seus múltiples sortints canviants, la tirallonga verbal per indagar els aspectes més espirituals i mundans de l’ésser humà (el gust per l’escatològic, màgica paraula capaç d’encapsular en menys de dotze lletres Déu i la merda), i sobretot, l’empenta expressiva i el domini sobre l’alquímia de la imaginació que permet a un escriptor transformar-se en un ventall ampli de ments diverses. I després de Sales, què? Perviu la influència de Dostoievski en la literatura catalana actual? Barios explica com està la seva reputació a Rússia: “Si ressona en totes les literatures, en la russa actual encara més. Com a tot arreu, però, també hi ha qui el posa en dubte: la crítica de Nabókov ha fet molt de mal. L’amor o l’odi cap a Dosto semblen una manera de posicionar-se entre dos pols: el més esteticista i el més estripat. Els millors, com els contistes Liudmila Petruixévskaia o Maksim Óssipov, o també la Nobel Svetlana Aleksiévitx, s’han deixat influir, han tret tot el que volien de Dostoievski i hi han trobat un gran equilibri”. Marrugat avalua aquest corrent “de dubte” dins les lletres catalanes: “El fet que Dostoievski quedi tan ben identificat amb la narrativa psicologista fa que sigui també un referent cabdal a l’hora de parodiar el gènere novel·lístic”, apunta. I reprèn el fil historicista: “Una altra de les posicions construïdes als anys vint en aquell debat sobre la novel·la fou la de la paròdia del gènere, que pot representar Francesc Trabal; Mercè Rodoreda la segueix en els seus inicis, i Pere Calders la duu fins a les últimes conseqüències amb una obra mestra com Ronda naval sota la boira, on es pot identificar la paròdia dels mecanismes de l’ànima humana establerts per la novel·la russa i especialment per Dostoievski”. L’escriptora i crítica Xénia Bussé defensa la importància de Dostoievski per a la seva generació, la dels nascuts a mitjan anys setanta. “Dostoievski va inventar un bisturí literari/moral que ha esquinçat entranyes de punta a punta d’Europa des dels temps en què ell va viure. Per a gent de la meva edat, Dostoievski era una de les etapes del viatge en la construcció de la biblioteca particular i també de la memòria particular; potser ara la gent jove no el té tan present. Potser els escriptors més joves o els que volen ser una mica marcians optin per fer fàstics del que són les substàncies humanes des que el món és món, i que Dostoievski va saber explicar tan bé. Però per poder-ne renegar d’una i altra cosa l’has d’haver conegut abans”. Barios s’atreveix a apuntar el rastre actual en alguns noms: “D’entre els escriptors vius, des de Sales hi ha una línia dostoievskiana que, llegint Toni Sala, Sebastià Perelló i Manuel Baixauli, costa no veure’n les traces”. I més enllà de Rússia i de la literatura catalana? La Trilogia de Jesús, una mena d’evangelis apòcrifs, creuats amb la transmigració de les ànimes, on el premi Nobel J. M. Coeetze juga a alterar les convencions de la ficció i les coordenades dels textos sagrats. La novel·la té el seu propi diable, que apareix en forma d’un home bru i pilós, conserge d’escola, assassí confés per passió de la dona del seu patró, loquaç incansable, excessiu, planyívol i superb, intel·ligentíssim i risible, afecte a la confessió i a l’actoexamen permanent, que es menja l’escenari i s’apodera de la novel·la, i que respon al nom de Dimitri. Quin nom millor per batejar aquest emblema de la patètica i noble xerrameca humana que el del més gran dels germans Karamàzov? No ha de sorprendre: dos-cents anys després del seu naixement, Dostoievski se segueix mostrant com el mestre de la intensitat i de l’excés.
"Crim i càstig" Tv3
Es publica una traducció al català de "Crim i càstig" i una versió en castellà de "Guerra i pau"
Illa de Maians - Crim i Càstig
En aquest nou episodi de L"illa de Maians, Bernat Dedéu parla del llibre Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski. L"acompanyen Marina Porras, Jaume C. Pons Alorda i Miquel Cabal.
El retorn dels clàssics russos
https://www.alacarta.cat/fetamida/tall/el-retorn-dels-classics-russos
Allunya"t de les modes: clàssics per aquest Sant Jordi que no et pots perdre
Per Sant Jordi, autors i editorials posen tota la carn a la graella de novetats. Sepultats per la darrera moda, sovint queden llibres clàssics dels que acompanyen tota una vida. A Revers, que aquest Sant Jordi us vol oferir unes llistes de recomanacions diferents, apostem per donar una oportunitat a obres immortals que no passen de moda i que segur que agraireu que formin part de la vostra biblioteca. Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski (La Casa dels Clàssics) Miquel Cabal s"encarrega de la nova traducció d"aquesta gran obra de la literatura russa que La Casa dels Clàssics ofereix en un 2021 en que celebrarem el 200 aniversari del naixement de Dostoievksi. L"estudiant Raskòlnikov assassina una vella prestadora per aconseguir redreçar la seva vida, però el fet li desencadena una malaltia nerviosa de la qual només en podrà escapar confessant i acceptant el càstig que mereix, juntament amb l"amor de Sònia. Si no l"heu llegit, feu-ho i us marcarà la resta de la vostra vida.
Especial llibres: més de 300 propostes per Sant Jordi 2021
Us oferim una extensa selecció de títols de gèneres i temàtiques variades, per a regalar i regalar-se aquesta diada
Ciutat Sant Jordi
Programa especial pre diada amb títols interessants de tot gènere i condició i on també coneixerem la plataforma Bookshop.org de venda de llibres en línia, vinculada a les llibreries independents. En parlarem amb una de les seves impulsores, Marta Marrón, i amb la llibretera Dolors Boatella (VaDllibres, Menorca). Avui amb Xènia Dyakonova, Borja Bagunyà, Adolf Beltran, Jordi Puntí, Anna Ballbona i Joan-Lluís Lluís.
Tot el temps del món
Entrevista a Miquel Cabal a Tv3 Entrevistem el traductor Miquel Cabal Guarro, que, en el bicentenari de Dostoievski, acaba de traduir "Crim i càstig" (Ed. La Casa dels Clàssics). També ha recuperat i actualitzat "Apunts del subsòl" (Ed. Angle), i aviat es publicarà el nou llibre de Serguei Dovlàtov, "La nevera i altres relats" (Ed. Labreu, títol provisional). Cabal és un referent de la traducció del rus a casa nostra: gràcies a ell, hem pogut llegir en català Isaak Bàbel, Svetlana Aleksièvitx, Andrei Platónov o Liudmila Petruixévskaia. Parlem amb ell de "Crim i càstig", de per què cal fer noves traduccions dels clàssics, de les dificultats que representa traduir Dostoievski i de l"univers literari de l"autor rus.
"Crimen y castigo" en catalán: una traducción para conocer mejor a Dostoyevski
BARCELONA (Sputnik) — Cuando el traductor al ruso Miquel Cabal recibió el encargo de traducir "Crimen y castigo" a la lengua catalana no dudó ni un instante en aceptar un desafío que él mismo califica de "mayúsculo". "Yo también tenía ganas de hacer mi versión de esta obra perturbadora, grotesca y triste, escrita como un torrente furibundo y febril en un ruso alborotado y torpe que es a la vez rico y poliédrico", confiesa este lingüista catalán, autor de una treintena de traducciones rusas, en el epílogo de la obra publicada este marzo por la editorial de Barcelona La Casa dels Clàssics. En el año de Fiódor Dostoyevski —2021 es el bicentenario de su nacimiento y el año 140 desde su muerte— los párrafos del genio ruso siguen apelando a la humanidad, quizás más que nunca en mitad de una pandemia que arroja dilemas éticos equiparables a los del mismísimo Rodión Raskólnikov. Fiódor Dostoyevski, escritor ruso - Sputnik Mundo, 1920, 16.12.2015 Dostoyevski es el escritor ruso más citado del mundo 16 de diciembre 2015, 17:28 GMT Con la misión de aproximar el mundo de Dostoyevski al lector catalán de ahora, Cabal aceptó (y cumplió con éxito) el reto de actualizar unos diálogos que nadie se había atrevido a traducir a este idioma desde el político comunista Andreu Nin en 1929. Lee esto antes de hacerte una prueba de audición Clinic Compare Así evitan los españoles de más de 60 años los gastos funerarios desorbitados Experts in Money ¡Conseguir este tesoro es imposible! Demuestra que nos equivocamos Hero Wars Remedio simple contra el dolor de articulaciones Banbroken.store Sin grasa en la barriga, muslos y cadera Slimberry Suplemento por Taboola Enlaces Patrocinados El traductor afirma en una entrevista con Sputnik que casi un siglo más tarde era necesario actualizar las palabras de esta célebre novela "desde un punto de vista puramente lingüístico, pero también porque la sociedad es otra y la manera en que nos enfrentamos al texto es otra". ¿Por qué necesitamos nuevas versiones? A lo largo de varias décadas, las traducciones de Nin (Tolstói, Pilniak, Chéjov...) fueron la única ventana directa de la Rusia literaria al idioma catalán, ya que históricamente otras obras se habían traducido del francés. Los cambios sociales, políticos y lingüísticos experimentados desde entonces hacen necesarias actualizaciones como la de Cabal que permiten al lector comprender los clásicos rusos en un catalán más fresco y vigente. León Tolstói, escritor ruso, con su esposa Sofía - Sputnik Mundo, 1920, 20.11.2020 110 años de la muerte de León Tolstói: 10 curiosidades que no sabías sobre el grande de la literatura mundial 20 de noviembre 2020, 20:41 GMT Según este traductor, la naturaleza contradictoria de Dostoyevski y su modo de exponer el pensamiento propio y el de los demás hacen que sea un autor "muy actual" y que en sus obras siempre encontremos "alguien que parece que hable por nosotros". "Es un escritor que huye del dogmatismo, por lo que siempre encontrarás algún personaje que se adecua a tu visión. (...) Esto le da mucha fuerza y lo distingue de otros escritores del siglo XIX que sí tienen una posición más firme o que defienden posiciones más claras", añade el lingüista. Pero el Crimen y castigo de Nin se materializó en un contexto concreto, con unas circunstancias condicionantes que lo distinguen de la versión de Cabal y de todas las otras, porque las traducciones no son inmunes al paso del tiempo. Así lo defiende el escritor de Cuentos Rusos (2009) Francesc Serès en su prólogo, que sirve para introducir y explicar el porqué de esta nueva versión. "Tenemos que poder leer quiénes eran, qué hacían, qué esperaban y qué sentían los que vivían en el San Petersburgo de hace 150 años. Son nuestros antepasados contemporáneos, (...) personajes que nos explican cómo habitan una historia que nos acoge: los conflictos de Dostoyevski son todavía nuestros conflictos", dice Serès. Los retos de traducir del ruso En 1873, cuando estaba a cargo de la revista El Ciudadano, Dostoyevski afirmó que un corrector debe ser capaz de adivinar la gramática y el estilo de cada autor, y quizás lo dijo consciente de su propia falta de convencionalidad a la hora de escribir. El ruso se tomaba libertades que dieron lugar a un estilo plagado de incorrecciones que él mismo reconocía y que otorgaron una voz única a cada uno de sus personajes. "La sintaxis de Dostoyevski es particular porque él de vez en cuando decide que una frase no la termina, que cambia de sujeto de golpe o que un verbo estará en presente y el otro en pasado. Y todo esto lo hace porque le da la gana, porque es el autor", explica Cabal. Manuscrito en ruso (imagen referencial) - Sputnik Mundo, 1920, 24.12.2020 Internacional Jorge Ferrer: "La literatura rusa es la música que llevo dentro" 24 de diciembre 2020, 16:48 GMT Ante el dilema de normalizar el texto para evitar incorrecciones o mantener el estilo dostoievskiano, el traductor optó por preservar la naturaleza de la obra original. Para el lingüista es importante que el lector de Dostoyevski quede extrañado por el peculiar uso de cursivas o comillas, por párrafos que terminan a medias o frases eternas y desordenadas: "Me gusta que el lector de la traducción tropiece con el texto como también tropieza el lector del original". Uno de los quebraderos de cabeza al traducir la obra fue la adaptación de la oralidad rusa al catalán, que tiene un registro coloquial fuertemente influenciado por la lengua castellana. Cabal aprovechó que el texto original es del siglo XIX para introducir fórmulas coloquiales antiguas que los catalanes no utilizarían hoy en día pero sí encajan en el contexto histórico de la obra. Estatua de Emilia Pardo Bazán - Sputnik Mundo, 1920, 16.09.2020 España Emilia Pardo Bazán: la gran escritora española influida por la literatura rusa 16 de septiembre 2020, 12:22 GMT Para respetar la multiplicidad de voces que caracteriza la obra, el lingüista procuró trasladar los acentos extranjeros, las particularidades del habla (e incluso de la tos) y la diversidad de vulgarismos y expresiones cultas. También decidió incluir una nota al principio del libro donde introduce las singularidades del sistema nominal ruso y desgrana los nombres, patronímicos, apodos o diminutivos de cada personaje. Para Cabal la mejor parte de traducir son precisamente "estas contradicciones, estas tensiones lingüísticas que son las más complejas a la hora de trabajar" pero que al fin y al cabo son "la gracia" de traducir un texto. La eternidad de "Crimen y castigo" Cada nueva traducción de un clásico supone una novedosa experiencia literaria, y esta última constituye además una enorme oportunidad de adentrarse en el estilo literario de un autor tan ilustre como Dostoyevski. El presidente de la editorial que la publica, Raül Garrigasait, recuerda como Crimen y castigo fue una de las grandes lecturas de su adolescencia y un descubrimiento de la literatura. ¡Dostoievski vive! El profeta que desentrañó los secretos del alma humana - Sputnik Mundo, 1920, 11.11.2016 Internacional ¡Dostoievski vive! El profeta que desentrañó los secretos del alma humana 11 de noviembre 2016, 10:59 GMT A su parecer, lo extraordinario de esta obra es que cree que cualquier lector en cualquier momento puede relacionarla con su vida. "Estamos todavía en plena pandemia, una época en que la cuestión sobre el valor y la dignidad de una vida humana ha sido muy importante. (...) Esto es lo que hace la novela de Dostoyevski, ponernos delante de la gran pregunta del valor de la vida, algo universal que interesa a los catalanes porque interesa a la humanidad en general", razona el editor. Crimen y castigo nos sumerge en una serie de dilemas éticos y angustias humanas que un siglo y medio después todavía interpelan, conmueven y perturban por su enorme vigencia y modernidad. Cabal explica en su epílogo que le tocó traducir el mundo ficticio de Dostoyevski mientras el mundo actual "parecía querer dar la razón a Raskólnikov". Concluye el traductor que durante esta pandemia la humanidad demostró ser capaz "de la bondad más desprendida y de la maldad más mezquina", y en definitiva de "crímenes, castigos y perdones".
La vida de l"ànima
Cal que adverteixi d"entrada que provar de fer una crítica o anàlisis literària més o menys breu d"alguna de les obres grans de Fiódor Dostoievski és poc menys que impossible. Per no dir una absoluta temeritat. Però ho intento. La Casa dels Clàssics ha tingut la bona pensada de presentar una traducció actualitzada de Crim i càstig (Преступление и наказание), d"encarregar-la a Miquel Cabal Guarro i de presentar-la amb un pròleg de Francesc Serés. (Un pròleg que recomano molt i molt llegir després de la novel·la, perquè avança esdeveniments cabdals de l"argument que és preferible que els lectors desconeguin abans de posar-s"hi.) Una nova traducció que vingués a fer companyia a la, també excel·lent, que va dur a terme Andreu Nin l"any 1929. A fer companyia, no pas a substituir-la, atès que, com molt bé diu Cabal a la seva postil·la: "El diàleg que s"estableix entre traduccions diferents d"un mateix llibre, el joc dialèctic que poden generar totes les interpretacions personals, és un bé d"allò més profitós" (p.681). Per fer un —i només un: no gosaré pas posar-me en el lloc que correspon, en exclusiva, als traductòlegs— tast sobre la diferència de personalitat i de temps entre les dues traduccions, n"hi ha prou amb indicar que en l"actual, en Razumikhin comenta a Zossímov que una noia que coneixia va passar-se "dos dies seguits parlant-li de la Cambra dels Senyors de Prússia" (p.267), en la de Nin, en canvi, del que li va parlar va ésser de "la Cambra dels Lords" (p.263 de l"edició de Proa). Una diferència, sens dubte, ben significativa: la primera respecta del tot l"original; la segona, l"adapta, amb la voluntat que els lectors n"entenguin el sentit. Deixant aquest aspecte tan interessant de banda, el que em cal dir abans de res és que, des del meu punt de vista, Crim i càstig, que bé podem considerar la primera novel·la gran, en tots els sentits, del seu autor, és molt més que una novel·la. És, per descomptat, una novel·la, una novel·la colossal, que deixa una petja indeleble en els seus lectors, en els seus esperits, però és, sobretot —i alhora— un tractat de literatura. O, per si una afirmació com aquesta pot semblar exagerada, almenys un tractat de literatura dostoievskiana, de dostoievskanisme. Llegir-la suposa submergir-se en la seva obra, en la seva manera d"entendre el món i la literatura. D"emprar la literatura per transcriure —més exactament, per assajar de transcriure— la seva manera de veure (i de viure; de veure-viure) el món. De compartir amb els lectors la seva cosmovisió, de la seva Weltanschauung, si em permeteu dir-ho en aquest terme tan adient de Dilthey. Submergir-s"hi per, si la llegim amb l"atenció i la passió que mereix (i exigeix), quedar-nos-hi captivats o envescats per sempre més. Perquè molt em temo que llegir les obres capitals de l"escriptor de Sant Petersburg implica aquest risc: no poder —i, el que encara és més important, no voler— deixar-lo mai més. Quan caus en la xarxa de Dostoievski —i resulta gairebé impossible no caure-hi, si en les teves lectures (i en qualsevol obra d"art) hi cerques la satisfacció d"un goig literari i, al mateix temps i indissolublement, una (pregona) immersió en l"ànima o en la condició humana— ja no en surts mai més. Ja no en surts, ja no en vols sortir, perquè, per més que busquis, ja no tornaràs a trobar cap altre autor com ell. Podràs trobar, per descomptat, d"altres autors i autores que escriguin (molt) millor que ell, que, pel que fa a la tècnica artística, el superin. Que, com Ivan Turgeniev, per posar un exemple del seu temps, o com Virginia Woolf, per posar-ne un altre de posterior, podrien donar-li lliçons de «com s"ha d"escriure». Per contra, de lliçons de vida, de com traslladar la vida al paper, de convertir la literatura en un reflex de la vida —en realitat, de la vida mateixa—, ningú no li ha pogut, fins avui en dia, donar cap mena de lliçó. En això, és incomparable —i, probablement, insuperable. Incomparable perquè, de la mateixa manera que no crea personatges, sinó persones, que els seus personatges tenen tanta vida que ens estranya que no sorgeixin, en carn i ossos, de les planes de les seves obres per passejar-se entre nosaltres i parlar-nos, les seves obres no ens ofereixen un argument, sinó la pròpia vida. És la vida, amb la seva enorme, fabulosa, complexitat i contradictorietat, la que passa —i esclata— davant els nostres ulls. No llegim una novel·la, sinó que accedim, directament, a una vida —a unes vides. A una vida plena, autèntica, que ens sacseja, que ens transforma. A una vida tan viva, tan real, tan a tocar, que tan sols ens podria deixar indiferents si fóssim morts —i potser ni així. És en aquest sentit que Dostoievski és el més terencià de tots els escriptors, el que duu més enllà, més al fons, la divisa «Homo sum, humani nihil a me alienum puto» ("Home sóc, res del que és humà em pot ésser aliè"): "Posem per cas [...] que jo també sóc una persona, et nihil humanum..., ras i curt, que també sóc capaç d"encaterinar-me i d"enamorar-me [...], o sigui que tot s"explica de la manera més natural. Però l"única qüestió és aquesta: ¿sóc un monstre o una víctima?", (p.352). El que s"immergeix, i més pregonament, en la condició o ànima humana: "Una obscura sensació d"estranyesa i de solitud turmentosa i infinita de sobte se li va fer conscient a la seva ànima", (p.147); "una tensió espiritual fortíssima", (p.205); "la mateixa sensació terrible de feia poc li tornà a travessar l"ànima com una gelor mortal", (p.291); "ets la seva viva imatge, no tant per la cara com per l"ànima", (p.304)... Deia, intentava dir, que aquesta novel·la és un tractat de dostoievskisme. O el que és el mateix, que en ella ja hi és tot Dostoievski. Que ja hi trobem, encara que sigui en germen, de manera embrionària, totes les preocupacions, totes les idees, tots els dubtes, tots els qüestionaments, tots els plantejaments que el definiran i determinaran com a persona i com a escriptor. Com a persona, ergo, com a escriptor. Encara que sigui com a esbós, com a primera (gran) aproximació, tot el seu ésser —i, per tant, tot el seu pensar— ja són, els podem trobar, veure o entreveure, a Crim i càstig. Això és així —em sembla que és així— perquè, com acostuma a succeir amb els grans artistes o pensadors, per més que es presenti separada, per força, en tot un seguit d"obres (des de l"inicial Pobres gents fins al colossal Diari d"un escriptor), la seva obra és una. Una que es desplega al llarg d"un conjunt de novel·les curtes, de narracions i de novel·les grans. Sobretot, de novel·les grans. Perquè de les quatre novel·les grans de l"escriptor rus (Crim i càstig, L"idiota, Els dimonis i Els germans Karamàzov; a les quals caldria afegir-hi, probablement, la projectada i mai duta a terme El gran inquisidor) són, en realitat, una sola i mateixa obra. Són l"obra —i, per tant, la vida— de Dostoievski. Una sola, única obra de la qual la que ara analitzo n"esdevé la primera part, la primera aproximació. La primera versió d"aquest etern retorn —per dir-ho en termes nietzschians— de la vida, obra i pensament del geni santpeterburgès. Vida, obra i pensament, perquè no tan sols són exactament el mateix —com cal que s"esdevingui en qualsevol creador— sinó perquè a Dostoievski ens el trobem i retrobem, constantment, a les seves obres. Perquè les seves obres, totes les seves obres (fins les que va haver d"escriure a cuitacorrents, com El jugador), són plantejaments o replantejaments, una visió o revisió, de la seva manera de veure i viure —de veure-viure— el món. Són aproximacions —per dir-ho amb major precisió, aportacions— a la gran novel·la que estava destinat a escriure. A la gran novel·la que necessitava escriure. En aquesta obra ja hi trobem, ja hi retrobem, ja hi descobrim i redescobrim, ja hi assaborim, ja hi reassaborim, totes les preocupacions i totes les passions de Dostoievski. Preocupacions que són passions, passions que són preocupacions: ell és un foc que no deixa de cremar, un esperit neguitós i apassionat, que bull tant per dins que la temperatura interior el duu al punt de l"explosió. Una explosió que hauria d"ésser acte però que resta en pensament, en idea. Per a ell, l"escriptura és una catarsi ineludible, una vàlvula d"escapament, un alliberament. Una necessitat de dir. Una necessitat impetuosa, invencible. Per la qual cosa, per a ell, el dir sempre serà més important que no pas el com dir. Perquè, raons econòmiques a banda —quan no va escriure sense estar escanyat pels deutes i les obligacions?—, sempre tenia massa a dir per poder entretenir-se com hauria convingut en el bell dir. Un bri d"alliberament, en realitat, car el seu incendi interior, dionisíac, segueix cremant, cada vegada amb més i més força. En unes condicions similars, situat en aquell punt exacte on conflueixen seny i follia, al caire de l"abisme, allí on els excessos del pensament ho enterboleixen tot, Nietzche cau finalment en braços de la bogeria; Dostoievski, probablement l"evita escrivint, duent la novel·la al seu zenit psicològic. En Crim i càstig ja hi és tot. I tot, o gairebé tot, ja en el primer capítol. Un capítol que convé llegir, almenys, tres vegades, abans de seguir endavant. Un capítol que podríem considerar el pòrtic o la clau de volta de tot el llibre. Només en puc, és clar, esmentar alguns. La misèria, que converteix la vida en una, desigual i injusta, lluita per la supervivència: "la cofurna que tenia rellogada [...] semblava més aviat un armari que no un apartament" (p.31); "Estava endeutat fins el coll amb la dispesera" (Íd.); "La pobresa el tenia aclaparat" (Íd.); "ja feia dos dies que gairebé no menjava res" (p.33). L"aïllament que comporta ésser —i, encara més, pensar— diferent dels altres, de la majoria: "Estava tan reclòs dins seu i s"havia aïllat tant de tothom" (p.31). La dissociació entre la teoria i la pràctica, el dir i el fer: "xerro massa. És per això que no faig res, perquè xerro massa" (p.32). Els dubtes, la indecisió, tan pròpia de la intel·lectualitat: "O també pot ser que sigui així: xerro massa perquè no faig res, [...] ajagut dies sencers en un racó, amb el cap... als núvols" (Íd.); "de seguida es capficà profundament [...] i continuà la marxa sense percebre ja res del que tenia al voltant, i sense ni tan sols voler-ho percebre" (Íd.) . A partir d"aquestes pàgines inicials, hi anirà apareixent (i reapareixent) tot Dostoievski. No puc ser gaire exhaustiu, però hi anirem trobant totes les seves senyes d"identitat, el seu ser-en-el-món: el dolor ("en el beure [...] no vull trobar-hi pas l"alegria, sinó una sofrença comuna...", p.46; "no tinc set de joia, sinó de dolor i llàgrimes", p.55), la preeminència dels sentiments ("et conec bé el caràcter i els sentiments", p.65), el sacrifici ("Si haguessis vist com [la Dúnetxka] ho suportava tot i encara em consolava i animava! És un àngel!", p.67), la noblesa ("És una carta tan noble i commovedora", Íd.), creure o voler creure ("¿Encara pregues a Déu, Ródia, i creus en la bondat del Creador i Redemptor nostre?", p.74), la consciència i el sacrifici (¿No deu ser que la consciència la corseca secretament per haver acceptat de sacrificar la filla pel fill?", p.76)... Ho deixo aquí. No sense abans aconsellar-vos —sense que serveixi de precedent: soc dels que creuen que el millor consell que es pot donar és: «No seguiu cap consell. Aquest, tampoc!»— que, un cop hàgiu acabat de llegir Crim i càstig, hi torneu, immediatament, encara que no tingueu pas l"obligació de fer-ho. I, si us és possible, dediqueu-li una tercera lectura. Si ho feu, entendreu fàcilment què va dur a Serés a escollir, amb tant d"encert, com a títol del seu pròleg "La novel·la infinita". Ni Crim i càstig ni Dostoievski no us l"acabareu mai, afortunadament.
Per què cal tornar a traduir els clàssics?
Jordi Nopca - Les noves versions de Charles Baudelaire, Mikhaïl Bulgàkov, Fiódor Dositoievski i Franz Kafka evidencien el bon moment pel qual passa la traducció en llengua catalana.
"Per què cal tornar a traduir els clàssics?" (Alpha) Ara Llegim, 3 abril 2021
"Una traducció no pot ser vàlida per sempre, val la pena tenir diverses lectures d"un mateix llibre" - Diu Miquel Cabal
DescargarNova traducció al català de ‘Crim i càstig’
Andreu Nin va ser un personatge singular, que va combinar la lluita política amb la passió per les lletres. Mestre de formació, es va implicar en partits d’esquerra fins arribar a la CNT. Delegat per la central anarcosindicalista al primer congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR) el juliol del 1921 a Moscou, s’hi va quedar enllaçant diferents càrrecs i obligacions. Alhora va traduir directament al català algunes de les obres més importants de la literatura russa, com Crim i càstig, de Dostoievski, i Anna Karénina, de Tolstoi. Les seves traduccions han estat celebrades al llarg d’un segle, però havia arribat el moment de fer-ne traduccions actuals. Miquel Cabal El traductor confessa que li ha costat, però que també ha estat un honor bastir aquesta nova versió en català Miquel Cabal ha estat l’encarregat d’escriure en català actual Crim i càstig (La Casa dels Clàssics) i confessa que li ha costat, però que també ha estat un honor. “Dostoievski va jugar amb la llengua, donant a cada personatge un registre diferent, fins al punt que els pintors del pis de sota de la víctima parlen en el dialecte del seu poble”, explica. “Dostoievski escrivia com li donava la gana”, afirma el traductor, que detalla que fa servir un estil trencat, que sembla incorrecte però que és buscat: “És per això que moltes traduccions antigues, no és el cas de la de Nin, planxen l’estil de Dostoievski”, amb la qual cosa es perd bona part del dring de la novel·la. Coberta de "Crim i càstig", de Fiódor Dostoievski, en la nova traducció de Miquel Cabal Coberta de "Crim i càstig", de Fiódor Dostoievski, en la nova traducció de Miquel Cabal La Casa dels Clàssics En l’epíleg de la nova traducció, Cabal explica els trencacolls de la seva traducció, aportant una nova aproximació a aquesta obra cabdal, que ens segueix interpel·lant tot i el pas del temps. Raül Garrigasait, director de La Casa dels Clàssics, considera l’autor “una força intempestiva”, que “en aquesta era digital en què tendim a relativitzar-ho tot, a fer ironia sobre qualsevol pregunta seriosa i tenim tirada a fer servir eslògans”, continua plantejant els grans dilemes morals de l’ésser humà. Raül Garrigasait Dostoievski és “una força intempestiva”, que continua plantejant els grans dilemes morals de l’ésser humà “No és estrany, doncs, que per totes aquestes coses, i més enllà de la poca diversitat de títols disponibles en les presons russes, Crim i càstig sigui l’obra més llegida pels presos”, explica Cabal. El traductor ha inclòs una llista amb els noms dels personatges, que va més enllà de la simple descripció. Cabal il·lumina el lector amb els significats que amaguen aquests noms, que l’autor rus no va posar de manera aleatòria. En el cognom del protagonista, per exemple, Rodion Romànovitx Raskólnikov, l’exestudiant de 23 anys que comet el crim, s’hi reconeix el mot raskol, ‘cisma, escissió’. I el nom, Rodion, vol dir ‘cant heroic’ en grec, tot i que el diminutiu amb què és anomenat, Ródia, recorda la paraula russa que vol dir ‘clan, estirp’. Raskólnikov es torna a debatre en el seu remordiment infinit, ara en una traducció que completa el trio de presentació de la col·lecció Bernat Metge Universal. Encetada el 2019 amb la Ilíada, en traducció de Pau Sabaté i pròleg d’Enric Casasses, i Robinson Crusoe, en versió d’Esther Tallada i pròleg d’Albert Sánchez Piñol, la novel·la de Dostoievski està prologada per Francesc Serés. L’objectiu d’aquesta nova col·lecció dins la Bernat Metge, és aportar traduccions modernes de clàssics universals, amb pròlegs que ajudin el lector a situar l’obra en el seu context precís, conclou Garrigasait.
El ‘Crim i càstig’ de Miquel Cabal. La Casa dels Clàssics amplia la Bernat Metge Universal amb una nova traducció de l’obra de Dostoievski.
Diu Raül Garrigasait, president de La Casa dels Clàssics, que vivim “una edat d’or de les traduccions”. “Durant l’última dècada, la tasca del traductor s’ha revalorat. La seva feina s’ha fet més visible”. S’ha donat “més veu” als traductors, que són també analistes de l’obra treballada. Evidentment, l’editorial reforça aquest escenari aurífic. Ho fa, per exemple, a través de la col·lecció Bernat Metge Universal, estrenada fa un parell d’anys amb una nova traducció de la Ilíada. Els responsables de la col·lecció, que acull clàssics de “qualsevol època”, seleccionen traductors amb un estil definit —un estil d’autor— i els ofereixen un espai on poder explicar les solucions proposades. Aquest espai —un epíleg— acaba convertint-se en un valuós estudi sociolingüístic. De moment, la Bernat Metge Universal reuneix tres títols. La col·lecció es va inaugurar amb la Ilíada, una “declaració de principis” traduïda per Pau Sabaté; va continuar amb la novel·la fundacional de la literatura anglesa moderna (Robinson Crusoe, de Defoe, amb versió d’Esther Tallada) i ara, aquest mes de març, ens arriba una nova traducció de Crim i càstig. L’obra de Fiódor Dostoievski, “novel·la emblemàtica del segle XIX”, segons Garrigasait, ha estat treballada per Miquel Cabal, doctor en Lingüística i traductor del rus, és clar (Dovlàtov, Turguénev, Aleksiévitx…). La traducció de Cabal ens arriba gairebé cent anys després de la d’Andreu Nin, que fou l’autor de la primera versió catalana de la novel·la, apareguda el 1929. Garrigasait diu que la publicació d’una nova traducció de Crim i càstig obre un debat sobre “la nostra pròpia tradició lingüística”. La pregunta és clara: calia una nova traducció de la novel·la? El consens afirmatiu sembla que és prou sòlid. Francesc Serés, autor de la presentació de l’obra —La Casa dels Clàssics vol que cada traducció de la col·lecció s’editi acompanyada d’un comentari contemporani; la mirada de Defoe la donava Albert Sánchez Piñol, la de la Ilíada la signava Enric Casasses—, sosté que “els conflictes de Dostoievski són encara els nostres conflictes”. “La necessitem, la necessitem nosaltres i la necessita també aquest plural comú que som nosaltres i la nostra cultura. Hem de poder llegir qui eren, què feien, què esperaven i què sentien aquells altres que vivien al Sant Petersburg de fa cent cinquanta anys. Són els nostres avantpassats contemporanis, els nostres avantpassats polítics, socials i culturals”, escriu l’autor de La casa de foc. En aquest sentit, Garrigasait diu que els clàssics són “obres intempestives”. “No deixen mai de ser vigents. Ens parlen d’una altra època, però són desconcertants, ens deixen estupefactes. Aquesta és la força dels clàssics, sobretot en aquest temps d’ara, on la tendència és relativitzar-ho tot, on tenim tirada pels eslògans fàcils. Dostoievski és tot el contrari. Hi ha pocs novel·listes que es prenguin els dilemes morals d’una manera tan seriosa”. L’autor de Les nits blanques entoma temes com el mal, la innocència, la fe o la condiciona humana “de la manera més radicalment seriosa que ens puguem imaginar”. Raskólnikov, el jove estudiant protagonista, “embriagat de teories, amb un gran anhel de grandesa”, comet un acte atroç —el crim titular— i obre una gran arca de dilemes. Dilemes que condueixen a una dialèctica essencial entre “entre l’ètica cristiana i l’ètica utilitarista”. Qualsevol persona mereix tot el respecte? Hem de treballar pel bé major si això implica trepitjar algunes persones, sotmetre-les? És possible travessar el mal? La bondat es pot trobar en les persones menyspreades? D’això parla Crim i càstig, on Dostoievski procura donar resposta al dilema central, una “brasa roent”, el motor de “cremor” de la novel·la. “Dostoievski no dispersa ironies. No fa brometes sobre qüestions fonamentals. La seriositat del tractament no té parió en la història de la literatura”, apunta Garrigasait. Aquesta “naturalesa dialèctica” de l’obra, “marca de la casa”, es desplega i planteja a través de les diferents veus de la trama, veus que l’autor marca amb força. Pel que fa a la qüestió purament lingüística, la traducció de Crim i càstig és pertinent pel simple de fet de tenir-ne únicament una i notablement reculada. “Ha passat molt de temps i aquest ja és un motiu suficient”, apunta Cabal, que també troba raons en la “vanitat editora”. “En volem tenir una de nostra, la qual cosa és legítima”. Tenir, doncs, una traducció pròpia —actual— és un dels mòbils del projecte. Cabal explica que alguna vegada ha parlat amb Joan Sellent sobre la pertinència d’oferir una nova traducció d’una obra clàssica, generalment ben traduïda (seria el cas de Nin). “Ell em va donar la seva raó: ‘L’has de fer i serà la teva, serà irrebatible’”. Aquest “punt egocèntric” i la conjuntura concreta en què es va traduir l’obra (el confinament més estricte) acompanyen la feina de Cabal amb Crim i càstig. Cabal creu la traducció d’una obra clàssica passa per “renovar” un text que “potser, avui, costa llegir” —la feina de Nin—, però en cap cas ha de tractar-se de renovar l’original: “La versió de l’autor sempre hi és”. Admet, però, que la versió traduïda conté “tries personals” i això pot afectar el sentit de la lectura. La lectura de l’original sempre serà la més completa, la més perfecta. La traducció és “una versió mediatitzada”. Sobre la comparació entre la seva feina i la de Nin, Cabal diu: “S’assemblen com un ou a una castanya”. Cabal també detecta aquest “bon moment” per a la traducció: “Es dona una conjuntura cultural on els traductors hem arribat a un punt de reconeixement. La nostra feina no és simplement traduir matemàticament; les traduccions contenen reflexions, transcendeixen la tria lingüística; contribuïm a un estudi sociolingüístic. És una altra manera de traduir”. Cabal diu que, per exemple, consulta sovint el ‘diccionari Coromines’. “Cada solució és meditada, escollida segons uns criteris. L’hem de poder defensar. Abans, les tries eren més lliures; estaven fetes, sobretot, des del punt de vista artístic. Ara es busquen més fonaments; és la característica del nostre moment”. Segons Garrigasait, el reconeixement als traductors ha contribuït a “l’amor propi”, que “ha augmentat”. “Treballen amb una altra consciència”. Una de les principals característiques de Crim i càstig, diu el traductor, és “la diversitat de registres”. La novel·la avança a través de diverses veus. Veus que ens passegen pels diferents estaments socials de la Rússia del segle XIX. Els personatges expressen distintes maneres de parlar; des d’usos col·loquials a germanismes. Evidentment, Dostoievski també lliga els registres a les manifestacions ideològiques. “La novel·la conté diverses capes teòriques. La capa ideològica s’ajusta a la capa polifònica”. És un autor que aborda sistemàticament la problemàtica social del seu moment i la polifonia és la tècnica que escull per fer-ho. Les formes peculiars de parla delaten els personatges; els vulgarismes o l’accent estranger. Uns manobres, per exemple, parlen amb l’accent del poble on Dostoievski va passar la infantesa. La minyona s’expressa en una llengua molt vulgar. Com es trasllada tota aquesta amalgama de registres? Com s’ho fan els traductors per representar tot allò que no s’escriu, tot el que és purament oral? “En aquest sentit, la llengua catalana no té un referent”, assenyala Cabal, “la nostra llengua no té les facilitats de l’anglès, que permet escriure gonna; al català li manquen marques de col·loquialitat; no és evident la forma en què volem retratar la parla oral. Hauríem de poder arribar a una solució que ens ajudés a tots. Tenim aquesta necessitat, la de trobar una entesa”. Un llavors col·loquial pot adoptar diverses formes, la qual cosa implica una certa confusió. Pel que fa a l’estil i la llengua de Dostoievski, Cabal diu que el rus era un “escriptor molt poc disciplinat, anàrquic; escrivia com li donava la gana”. Les traduccions més antigues, però, no han transmès això. “Han planxat molt l’estil, l’han unificat. Tot el que Dostoievski escrivia deliberadament malament no consta en aquests traspassos més antics”. Cabal explica que l’escriptor transgredia l’ús de les cometes, la cursiva o la puntuació: “Col·locava algunes comes allà on no havien d’anar”. Aquesta transgressió de la norma, Cabal la respecta “puntualment”. Les comes, per exemple, les adapta a la norma catalana correcta. “No les mantinc perquè el lector d’ara carrega una tradició que té molt més pes. El lector que va llegir Nin no tenia el codi gràfic tan integrat. Nosaltres hem llegit molt més. Respectar la puntuació de l’original podia ser massa salvatge”. Dostoievski també utilitzava un cos folgat de burocratismes o dialectalismes. Marcava la llengua en funció del posicionament social del personatge i ja hem dit que les veus que oferia eren moltes i diverses. “Dostoievski necessitava trencar el discurs i el lector pot ensopegar, llegeix amb una certa dificultat”. Nin, diu el traductor, no va arriscar-se a l’hora de traspassar les parts més col·loquials: “No acaba de ser agosarat. El seu text està bastant literaturitzat. Els canvis de registres no es noten tant. Sagarra, de fet, li va criticar aquest aspecte. Potser ho podem atribuir als set anys que portava vivint a Moscou quan va publicar la traducció; com deia, però, no va acabar de fer el pas”. Crim i càstig, per cert, és la novel·la més llegida a les presons russes. L’oferta carcerària és escassíssima i els presos senten una certa identificació amb la història de Raskólnikov. Rússia és un país “literaturocèntric” i els clàssics venerats entren còmodament a les cel·les.
Raskólnikov, el protagonista de ‘Crim i càstig’, torna a dubtar dels seus actes en català
Nova traducció del clàssic de Dostoievski als 92 anys de la històrica que en va fer Andreu Nin El mal es pot justificar, és lícit fer-ho, si amb això s"aconsegueix un bé major, potser col·lectiu? Creient-ho inicialment així, el miserable exestudiant de 23 anys de família humil Raskólnikov descarrega la destral sobre la vella usurera Aliona Ivànovna i la seva germana. I aquí comencen l"escissió interior, el cisma que predestina el seu propi nom (raskol), els dubtes, la culpa o allò de la fi i el mitjans que marquen el protagonista de Crim i càstig, una de les novel·les cabdals del XIX. El torturat personatge de Fedor Dostoievski va aixecar l"arma i va dubtar en català el 1929 (Proa), en traducció directa del rus (i des de Rússia) del polític i intel·lectual Andreu Nin, de la qual es va dir que era la primera íntegra a Occident i “de les millors que s"han donat en un idioma d"arrels no eslaves”, en opinió de Josep Pla. Gairebé un segle després, Raskólnikov repeteix acció i remordiments sota la veu del traductor i lingüista Miquel Cabal Guarro, per a l"edició de la col·lecció Bernat Metge Universal. “En aquests temps amb tendència a relativitzar-ho tot i a llançar i repetir eslògans sense pensar-s"ho gaire, Dostoievski és just el contrari: planteja grans dilemes morals, escriu per respondre les grans preguntes: què és i com afrontar el mal, la innocència, la fe, la condició humana…”, recita Raül Garrigasait, president de La Casa dels Clàssics, sorgida a esclat de la històrica col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins, ara sota el paraigua del grup multimèdia Som. Després de promoure noves versions de la Ilíada i Robinson Crusoe (traduïts en el seu moment també per tòtems com Carles Riba i Josep Carner), ara arriba la del drama de Raskólnikov, que afronta dues visions irreconciliables: “És l"ètica cristiana, la que defensa la persona com a terreny sagrat, inviolable, encara que sigui dolenta, i l"ètica de l"utilitarisme, que busca el bé major, encara que sigui trepitjant la persona… Alguna cosa d"aquests plantejaments hem vist en aquesta pandèmia”, llança Garrigasait. I afegeix com a altres brases cremant atiades per l"escriptor rus “si un criminal pot recuperar la innocència; si es pot travessar el territori del mal i sortir-ne moralment indemne, bo; si la bondat resideix en les persones marginades… I Dostoievski ho aborda sense brometes ni ironies: és una obra incomparable en la història de la literatura”, conclou l"editor, que creia necessària “una traducció per ser llegida al segle XXI”. Crim i càstig està tan carregada de reflexions i expedicions morals pel més profund de l"ànima humana (“Fora de Dostoievski, ningú m"ha ensenyat res de psicologia”, va afirmar Friedrich Nietzsche) com de paranys lingüístics. “Dostoievski escrivia com li donava la gana”, constata Cabal, que ja va abordar anteriorment la particular gramàtica del rus en traduir Apunts del subsòl (2002). “Té un estil originalíssim i alhora extremadament incorrecte, trencat, nerviós (…) però és inseparable del contingut, amb el qual forma un tot únic”, va alertar ja el 1929 Nin, que va aconseguir un difícil equilibri entre fidelitat a l"original i respecte a la idiosincràsia de l"autor rus. “No va ser el cas de Nin, que en va fer una bona versió, però els traductors van planxar molt l"estil de Dostoievski, creient que estava mal escrit”, il·lustra Cabal. Una “gramàtica pròpia” Una de les causes que generaven aquesta sensació era, com qualifica el traductor, que “practicava l"objecció de consciència a la norma i a les convencions tipogràfiques, especialment pel que fa a la puntuació i a l"ús de les cursives”. Aquesta puntuació és de les poques coses que Cabal s"ha permès corregir perquè “el lector actual ja arrossega un bagatge sobre aquestes convencions gràfiques que li serveixen de clau per llegir, la qual cosa no passava amb els seus lectors coetanis, que no era ni l"1% de la població”, fixa. Sí que ha respectat el seu “caòtic” ús de cursives i cometes perquè “ajuden a entendre els accents estilístics que transmet el text”. L"escriptor rus va arribar a defensar: “Cada autor té un estil propi i, per tant, una gramàtica pròpia” i, davant d"això, un corrector “ha de ser capaç d"endevinar” la seva ortografia. L"altre gran repte per a Cabal ha estat “la barreja, el vocabulari Frankenstein que utilitza Dostoievski”, on cada personatge utilitza la llengua russa segons la seva funció social. I així hi apareixen vulgarismes, estrangerismes, dialectalismes, registres cultes, lèxic burocràtic…, “una polifonia de veus molt diferents que dialoguen entre elles i diuen coses diferents, contradictòries i complementàries, com les mateixes idees que destil·la la novel·la”. Cabal admet que el català no és ric en aquestes formes col·loquials de la parla. I és aquí on apunta veladament que pot haver anat més enllà de la versió de Nin: “En el col·loquial, ell no va ser tan atrevit, aquests fragments els va literaturitzar més; Josep Maria de Sagarra, a l"època, li va criticar que s"hagués desconnectat d"aquesta parla col·loquial, que va atribuir als anys que feia que vivia a Rússia”, emmarca Cabal, que tampoc ha utilitzat dialectes del català, sinó que ha recorregut a “buscar formes antigues o col·loquials”. “Els conflictes de Dostoievski són encara els nostres conflictes”, diu l"escriptor Francesc Serés en el pròleg a una edició de gairebé 700 pàgines (34,95 euros), que inclou una nota i un llistat sobre els personatges i un epíleg del traductor, com l"edició del 1929 portava un proemi de Nin, que criticava la llibertat a la qual sembla tenir dret l"home superior, com apunta Dostoievski, de qui es compleix el bicentenari del seu naixement. “Raskólnikov no té raó perquè la seva solució és individualista, vol resoldre el problema tot sol… La societat no la pot modificar un individu sol, sinó tota una classe. L"heroi és fort quan es recolza en la massa”, va escriure Nin, influït per les seves profundes creences comunistes, que el van portar a la mort per ordre de Stalin. Cabal recorda que va abordar la traducció en plena pandèmia, una situació que va fer emergir “episodis de la bondat més despresa i la maldat més mesquina”, capaços tots de “crims, càstigs i perdons”. Un període en el qual “el món semblava que volgués donar la raó a Raskólnikov. Una raó que ell no voldria tenir, em sembla. Que Dostoievski no voldria tenir”. O sí. I convida a llegir el llibre. O sigui, a entrar al cap de Raskólnikov quan alça la destral.
Un nou "Crim i càstig" per conèixer millor Dostoievski
«Els conflictes de Dostoievski són encara els nostres conflictes», diu l’escriptor Francesc Serés al pròleg de la nova traducció de Crim i càstig(La Casa dels Clàssics, 2021). Amb aquest argument, i amb d’altres igual de contundents, l’autor de La casa de foc respon a la pregunta que es planteja al text introductori: Per què algú avui, a Catalunya, vol llegir Crim i càstig? El president de La Casa dels Clàssics -hereva actual de la Fundació Bernat Metge-, en Raül Garrigasait, també responia la mateixa pregunta, a la presentació de la nova traducció: Perquè Dostoievski és un clàssic amb una «força intempestiva», d’aquells que «ens parlen d’altres temps» i «ens deixen estupefactes»? Segons Garrigasait, «en aquesta era digital en la qual tendim a relativitzar-ho tot, a fer ironies sobre qualsevol pregunta seriosa i tenim tirada a fer servir eslògans fàcils que repetim sense pensar-los gaire, Dostoievski és el contrari de tot això». Per Garrigasait «hi ha pocs novel·listes que es prenguin els dilemes morals de l’existència humana d’una manera tan seriosa com Dostoievski». L’autor rus, afegeix, «escriu per respondre les grans preguntes sobre el mal, la innocència, la fe i la condició humana, i es pren aquestes preguntes de la forma més radical que puguem imaginar». Crim i càstig, recorda Garrigasait, explica la història «d’un estudiant que comet un crim atroç» i obre tot de qüestions sobre si és lícit assassinar en el cas que així s’aconsegueixi un gran bé per a molta gent. Tant el prologuista com el president de La Casa dels Clàssics destaquen que Dostoievski planteja el debat «entre l’ètica cristiana i l’ètica utilitària» (en paraules de Serés); «si cal respectar qualsevol persona, per molt malvada que sigui o hem de treballar pel bé major, i això pot voler dir tancar persones a la presó» i altres mesures pitjors, en paraules de Garrigasait. «D"Això parla Crim i Càstig-diu Garrigasait- i aquest és el dilema que Dostoievski respon». Aquesta radicalitat és la que deixa els lectors «estupefactes» a pesar del pas dels anys i és el que ha convertit Crim i càstigen un clàssic. Fins ara, l’única versió catalana de Crim i càstighavia estat la d’Andreu Nin fa 92 anys. Tant en Garrigasait com el nou traductor de l’obra, Miquel Cabal Guarro, han manifestat molt respecte per la versió de Nin, però han assenyalat la necessitat de dotar els lectors catalans del segle XXI d’una traducció contemporània «fresca», de la mateixa manera «que els catalans del segle XX van tenir la traducció d’Andreu Nin». De fet, segons Cabal, la traducció de Nin era més fidel a l’obra de Dostoievski que d’altres com les castellanes o les primeres traduccions franceses, que literaturitzaven més l’estil de l’autor rus. Segons Cabal, Dostoievski «és molt poc disciplinat», «posa les comes on no toca» i «barreja un vocabulari Frankenstein, amb burocratismes, d’una banda, i variants dialectals en d’altres». El traductor ha explicat que ell ha respectat algunes d’aquestes transgressions, «com la de les cursives i les cometes, que ell fa servir de manera anàrquica», perquè creu que el lector actual les pot entendre. En canvi, el caos en la puntuació de Dostoievski no l’ha respectat perquè «a un lector actual se li faria molt estrany». D’altres coses, com els dialectalismes d’alguns dels personatges els ha reflectit parcialment, però no els ha traslladat a variants dialectals concretes. Ho ha fet «amb algunes paraules provinents de diferents variants, una barreja perquè no es pugui identificar una senyora russa amb un dialecte concret d’un lloc o un altre». En un text introductori, Miquel Cabal Guarro explica les claus per entendre els noms russos, ja que el sistema patronímic el fa una mica complicat, i un epíleg on detalla els principis bàsics d’aquesta traducció, pel que fa, precisament, a puntuació, registres de la llengua (col·loquial, burocràtica, etc...) i sintaxi, entre d’altres. Una gran oportunitat per entendre més sobre l’estil literari de Dostoievski.
324_El clàssic de les lletres russes "Crim i càstig" se suma a la col·lecció Bernat Metge Universal
ACN Barcelona.-La Casa dels Clàssics ha presentat aquest dimarts el clàssic de les lletres russes "Crim i càstig", que arriba a les llibreries en català traduït per Miquel Cabal Guarro. Després de la "Ilíada" i "Robinson Crusoe", "Crim i càstig" és el tercer llibre de Bernat Metge Universal, la col·lecció de la Casa dels Clàssics que agrupa obres universals. La traducció de Cabal inclou un pròleg de l"escriptor Francesc Serés, on respon a la pregunta de "per què algú avui a Catalunya vol llegir "Crim i càstig"?". La publicació del llibre coincideix amb el bicentenari del seu autor en rus, Fiódor Dostoievski, i arriba gairebé cent anys després de la primera edició del relat en català, que va ser a càrrec d"Andreu Nin. "Igual com Andreu Nin va oferir una traducció adaptada al llenguatge del segle XX, calia ara una traducció per ser llegida al segle XXI", ha justificat el president de la Casa dels Clàssics, Raül Garrigasait. En la mateixa línia, el traductor, Miquel Cabal Guarro, ha explicat que l"edició ofereix "un llenguatge contemporani". "Volia fer la meva traducció en la meva conjuntura concreta, que a més, tenia lloc enmig d"una pandèmia", ha afegit. Així, "Crim i càstig" reflexiona sobre si totes les vides valen igual i sobre si es pot justificar la mort d"una persona si es permet aconseguir un bé més elevat, entre altres qüestions. La novel·la parteix d"un viatge vital amb Raskólnijov, un estudiant arrogant i endeutat que veu en la mort d"una vella que li presta diners a canvi de penyores l"únic camí per escapar de la situació desesperada en què es troba. Dostoievski davalla a les profunditats de l"ànima humana a través de les angoixes i dels dilemes morals d"aquest jove estudiant, que no són sinó el xoc entre la moral utilitària i la moral cristiana.La novel·la s"ambienta a la ciutat russa de Sant Petersburg. "El Sant Petersburg de Dostoievski fa tuf, és misteriós i la gent és desgraciada", ha qualificat Cabal. El traductor també ha posat de manifest que "Crim i càstig" és el llibre més llegit a les presons russes. Cabal ho ha atribuït al fet que és una obra sobre un fet criminal i el dilema de la redempció, però també que Rússia és un país on es llegeix molt, també a dins de les presons. "En l"era digital en la qual vivim, tenim tirada a relativitzar-ho tot, a la ironia, a fer servir eslògans... Dostoievski és exactament el contrari de tot això. Escriu per respondre les grans preguntes: sobre el mal, sobre la innocència, sobre la fe o la condició humana", ha apuntat Garrigasait Amb tot, el president de la Casa dels Clàssics ha explicat que els tres volums de la col·lecció Bernat Metge Universal són "una declaració de principis". "El tercer volum és una de les novel·les més emblemàtiques i grandioses del segle XIX", ha definit sobre "Crim i càstig".
Autor: Dostoievski, Fiódor
Fou un dels escriptors més grans de la literatura russa. Màxim representant, de la «novel·la d'idees», el 1865 va començar la redacció de Crim i càstig (Prestuplénie i nakazànie), una de les seves obres cabdals, la primera de la sèrie de grans novel·les que el van consagrar definitivament com un dels més grans genis del seu temps. Aleksei Rémizov va escriure: «Dostoievski és Rússia. Rússia no existeix sense Dostoievski».